Llei sense democràcia

per Jesús Peris

Columnistes

Llei sense democràcia
Llei sense democràcia

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

En un insospitat atac de retòrica, Pablo Casado va realitzar al parlament un inesperat quiasme. Va dir que a la Guerra Civil espanyola s’havien enfrontat la democràcia sense llei amb la llei sense democràcia. Així en una sola frase negava la legalitat republicana, la legitimitat de la Constitució de 1931 i les eleccions lliures de febrer del 36 que escolliren un parlament que no va agradar als senyorets i als feixistes, i de pas considerava legals les execucions massives, la massacre a la plaça de bous de Badajoz, el metrallament de gent indefensa que fugia per les carreteres de Màlaga primer i cap a la frontera francesa després, els bombardejos de pobles i ciutats, Gernika i Girona, Alacant, València i Xàtiva, l’assassinat de Federico García Lorca i dels mestre Dióscoro Galindo al barranc de Víznar, els afusellaments de matinada al cementeri de Paterna, i entre ells el del doctor Peset Aleixandre, cadascún dels assassinats i assassinades, de les dones violades i humiliades, dels xiquets i les xiquetes furtats a les seues mares i pares… Tot això, i més, és per al senyor Pablo Casado llei sense democràcia. Això és per a ell llei.

I no és el president de Vox qui fa aquesta declaració de negacionisme, no, és el líder del PP, del partit hegemònic de la dreta espanyola. Declaracions com aquestes ens recorden habitualment fins a quin punt la mitificada transició va transitar suaument: de la llei a la llei, que es deia. Sense trencament, amb continuïtat entre els poders que concedeix legitimimat retrospectiva al poder de la dictadura. El trencament es va produir entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939. Després, suau continuïtat, amb militars, i jutges, i policies transitant suaument, canviant-se de jaqueta, com es deia a l’època, o simplement fent-li la volta a jaquetes reversibles, amb la dreta espanyola plena d’exministres franquistes, amb morts a les esquenes, com Rodolfo Martín Villa, pare de la transició al qual molts anys després l’estat espanyol protegiria de la sol·licitud d’extradició argentina pels seus crims, amb un comissionista d’armes, corrupte i sense escrúpols marcant la continuïtat del poder al poder, de la llei a la llei, com a cap d’estat amb títol de rei.

El diumenge va ser 18 de juliol. Cada any quan arriba recorde amb estupor que aquell trencament començà un dia d’estiu, com aquestos, poderosos, lluminosos i blaus que ara travessem. Pense que, com diu l’obra de Fernando Fernán Gómez «les bicicletes són per a l’estiu», però que qui sap quan hi haurà un altre estiu. Dies com aquestos, concrets i reals com aquestos, tangibles i definitius com aquestos. No són una pel·lícula ni en blanc i negre ni un temps mític de relats orals. Dies com aquestos la gent se n’anà a lluitar i a morir defensant la llibertat i el somni de justícia social que a penes s’havia començat a construir, un país que va semblar possible i que ja no existeix perquè el destruïren. El destruïren pedra a pedra, cos a cos, i tractaren de destruir la seua memòria perquè la gent no sàpia quin país era aquell, què volia dir aquella bandera tricolor, quina era la consistència precisa del somni que volgueren fer realitat; perquè no sàpia que estigueren a punt d’aconseguir-ho, de construir pàtria i màtria per a tots i per a totes, i que per tant és possible i que aquell era el costat correcte de la història; perquè la gent no se n’adone del poder que té. I encara hem d’aguantar que senyorets petulants i grollers insulten la memòria dels lluitadors i lluitadores per aquell país que ja no existeix i que encara molts i moltes sentim com a nostre dient que la violència feixista que els va assassinar era llei.

En dies com aquestos, lluminosos i rotunds, els avantpassats ideològics d’aquesta dreta cridanera i insolent començaren la matança. I els cadellets de hui ni ho condemnen ni s’avergonyeixen, fan quiasmes i gracietes per barrejar les víctimes i els botxins. I la ultradreta desacomplexada obertament ho reivindica i ens recorden que guanyaren la guerra i on estigué el trencament i on la suau transició. No ho oblidem. Fem pedagogia incansable. Pedagogia i memòria. Cada dia. No ens cansem de nomenar la bèstia, o ens acostumarem a ella. No normalitzem aquesta penya com si foren una ideologia més. Fem antifeixisme, quotidià i sense èmfasi ni sobreactuació, però també sense contemporitzar. No ens en queda una altra.

I defensem l’esperança que arribe per fi, absolut i ple, un altre estiu.