El 21 de juliol del 1971 va morir a Xàtiva el jutge i escriptor Carlos  Sarthou Carreres. Nascut a Vila-real el 3 de novembre del 1876, era fill del passant de notari Carlos Sarthou Monfort i de Rosa Carreres Monllade. Graduat com a batxiller el 1893, es va llicenciar en Dret a la Universitat de València el 1901. Dos anys més tard, va llegir a Madrid la tesi doctoral. 

Després del seu matrimoni el 1904 amb Lidia Vila Bou, va començar la seua activitat professional com a secretari judicial a Vila-real. Ací va ser fundador i primer president de la secció local de la Creu Roja i el 15 d'octubre del 1906 va pronunciar un vibrant discurs a la plaça Major en el transcurs de la gran concentració d'agricultors en defensa del comerç dels cítrics. 

El 1909 va aconseguir la plaça titular a Borriana, que va ocupar fins al 1920, data en què es va traslladar a Xàtiva, on va exercir com a jutge i arxiver municipal. La seua primera filla, Lídia (1905), va morir en el malaurat incendi del cinema La Luz de Vila-real a l'edat de set anys, la qual cosa va colpir emocionalment el matrimoni que va tindre dos descendents més, Carles i Lídia Sarthou Vila, la qual esdevindria marmessora de la memòria paterna. El 1926 Carles Sarthou Carreres va contraure segones núpcies amb Josefa Calabuig.

La carrera de Carlos Sarthou es va repartir entre l’Administració de Justícia i l’activisme social i cultural. La seua inquietud cultural comença a manifestar-se l'any 1909 amb la publicació d'estudis com Viaje por los santuarios de la província de Castellón o Impresiones de mi tierra, que motiven la seua col·laboració com a autor del volum corresponent a Castelló en la Geografía General del Reino de Valencia dirigida per Francesc Carreras Candi el 1913. Aquest any va ser nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història i adscrit a la Comissió Provincial de Monuments de Castelló (l'any 1921 ho seria de la de València). En 1919 va ser designat delegat reial de Belles Arts a Castelló. 

A Xàtiva, va dirigir el Centre de Cultura Valenciana i, pels seus treballs en la recuperació del patrimoni artístic i documental de la ciutat, el 1923 va rebre el títol de Fill Adoptiu i, el 1940, el de Cronista Oficial. Durant aquests anys, Sarthou Carreres, pioner de la fotografia documental, va recopilar una gran col·lecció gràfica de centenars de clixés sobre vidre i cel·luloide (únic testimoni en l'actualitat de molts monuments i paisatges desapareguts a causa de la guerra o de l'activitat urbanística) que es va traduir en dos importants volums: Castillos de España i Catedrales de España, prologats per Azorín, a més d'una gran quantitat de xicotets estudis de temàtica artística i contingut religiós. 

Va ser col·laborador habitual de publicacions com Nuevo Mundo, La Il·lustració Catalana, Arte y Letras,  ABC, La Tribuna, Nuevo Mundo, Joventut  Valencianista o Lo Rat Penat. Acostumava a il·lustrar les seues publicacions de creació o divulgació amb fotografies pròpies. D’aquells escrits sorgiren textos que es recollirien després en els seus llibres més coneguts, amb edicions successives que n’avalen l’èxit.

L'any 1946 es va jubilar de la carrera judicial a Vicálvaro, cosa que li va permetre dedicar-se més intensament a l'activitat cultural. Va ser acadèmic corresponent de Belles Arts a Xàtiva (1953), membre de la Institució Alfons el Magnànim (1956), i de la Hispanic Society de Nova York (1959) i director del Museu Municipal de Xàtiva fins al 1961. Entre altres distincions va rebre la Medalla del Mèrit Turístic, Gran Creu de Plata de la Societat d'Amics dels Castells d'Espanya, Cronista d'Honor de la Corona d'Aragó, i va ser president de l'Associació Nacional de Secretaris Judicials d'Espanya. 

Carlos Sarthou va potenciar la tradició de l’excursionisme, que va enriquir amb la seua prosa evocadora i l’objectiu precís de la seua càmera, tan atent a l’element humà com al paisatge o als monuments. La seua intenció divulgadora, que convida sempre a recordar altres èpoques i personatges en recórrer els indrets visitats i descrits amb passió, el va convertir en un capdavanter del modern turisme cultural i va explicar en part l’èxit de les publicacions, més enllà del món erudit i acadèmic.

Sarthou va utilitzar la fotografia com a element documental i peça clau del coneixement del patrimoni. Això és particularment valuós pel que fa a la destrucció i els danys patits per les obres d’art a Xàtiva durant la Guerra Civil. Una bona part del seu arxiu fotogràfic, ara conservada a l’Arxiu de la Diputació de València, va servir de base a un «Inventari iconogràfic de monuments del Regne de València», engegat el 1942. Aquest material fotogràfic i el que va continuar aplegant al llarg de la seua vida va servir per il·lustrar els seus llibres i col·laboracions en publicacions periòdiques amb imatges d’un gran interès històric, atès que mostren indrets sotmesos en l’època i anys després a canvis radicals, sovint dramàtics, sense oblidar les persones que hi habitaven. 

 Sarthou Carreres va tindre un paper destacat en la declaració com a monuments nacionals de l’ermita de Sant Feliu (i la restauració d’aquesta), la Seu (1930) i potser també del castell de Xàtiva el 1931. Va contribuir a fer realitat temporalment un «museu de pintures primitives valencianes» a l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva per garantir-ne la protecció. 

Com a conservador del Museu Municipal de Xàtiva, Carlos Sarthou Carreres és recordat per haver decidit exhibir cap per avall el retrat del rei Felip V, José Amorós, el 1956. Sarthou afirmava que ho havia fet en reparació de la crema de la Vila-real natal (1706) i Xàtiva, on havia arrelat.

Fonts: Diccionari d'historiadors de l'art català, valencià i balear  / Memòria valencianista / Viquipèdia