Holanda i la integritat de la ciència, una moda necessària

per Kristin Suleng

Columnistes

Holanda i la integritat de la ciència, una moda necessària
Holanda i la integritat de la ciència, una moda necessària

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Existeix ciència real i bona, però també hi ha una quantitat preocupant d'investigacions falses, com manifesta l'augment del número de les retractacions. Actualment, diverses pràctiques amenacen de soscavar la legitimitat de la investigació científica, que inclouen autors inventats, l'addició de científics com a coautors que no tenien res a veure amb un article i pràctiques com inundar les revistes amb presentacions de baixa qualitat escrita per Intel·ligència Artificial.

Els fraus de bata blanca acompanyen la investigació des del sorgiment mateix de la ciència moderna, això és quan va començar a arrelar-se més en les dades experimentals que no pas en filosofies. L'expansió i el creixement del coneixement científic també ha multiplicat les maneres del frau en ciència, des dels invents en els resultats en estudis sense experiments o la modificació dels resultats perquè concorden amb les hipòtesis dels autors, al plagi d'enfocaments experimentals, resultats o interpretacions copiades d'investigacions ja publicades.

Al catàleg dels fraus científics algunes variants són, però, més subtils, una finezza que fins i tot no es considera sempre engany. Per exemple, quan es tracta de millorar les dades o observacions mitjançant un maneig de les anàlisis estadístiques o les modificacions de les fotografies amb la finalitat de fer-los més clars o definitius. La diversitat del frau troba la seua frontera en els errors involuntaris, inevitables en qualsevol activitat creativa, sobretot quan el mateix científic és el primer a reconéixer-los públicament, tot i que això implique a vegades haver de retractar la publicació.

Una de les moltes definicions de la ciència diu que el seu fi és obtindre coneixements sobre tots els aspectes de la naturalesa i els seus mecanismes mitjançant l'observació i l'experimentació per a aconseguir una anàlisi objectiva de la realitat. Aquesta tasca de llarg abast exigeix una conducta ètica que té com a valor central l'honestedat intel·lectual per a planejar, realitzar i analitzar la investigació de la manera més objectiva possible, buscant contestar a la pregunta que la hipòtesi genera. Malgrat conéixer lliçó semblant, no pocs investigadors no es resisteixen a botar-se les regles, i no per seguir el criteri artístic de Picasso, que en alguna ocasió afirmaria: «Aprén les regles com un professional, per a llavors poder trencar-les com a artista», en el mateix sentit que la famosa frase atribuïda a un Dalai-lama, «aprén les regles per a saber trencar-les de la manera apropiada». Més que inspirats per la creació, el que mou a aquesta espècie díscola de científics són les ganes de sobreeixir a base de vagància o estalvi energètic, segons es mire.

En els últims anys l'increment dels fraus en ciència arreu del món s'ha traduït en un altre gènere dins de les publicacions científiques i els centres de recerca: els estudis dedicats a la investigació sobre els fraus. Un exemple és els Estats Units amb l'Oficina de la Integritat de la Recerca (ORI en anglés), que analitza denúncies de fraus i segueix les retractacions d'articles en les revistes científiques, així com la seua motivació. En 2013, l'ORI va informar que el percentatge de retractacions en relació amb el nombre d'articles publicats va augmentar de 0,01% en 2005 a 0,045% en 2012, any en el qual un altre estudi estatunidenc va demostrar que entre 2007 i 2011 el nombre de retractacions per frau va ser més del doble que el nombre de retractacions per error o per plagi.

A Europa, la ciència a Holanda esdevé tot un referent seguint aquesta tendència de la recerca sobre el frau científic, en especial arran del cas del psicòleg social Diederik Stapel, exprofessor de la Universitat de Tilburg, centre que en 2011 el va suspendre per fabricar i manipular dades, una mala conducta que va afectar desenes de les seues publicacions. A partir de 2019, Stapel ha tingut vora seixanta retractacions. El juny de 2013, el psicòleg va acordar amb fiscalia realitzar 120 hores de servei comunitari i perdre el dret a alguns beneficis associats amb el seu treball equivalent a un any i mig de salari, com a manera d'evitar més processos penals.

Holanda està a l'avantguarda en la promoció d'aquest àmbit gràcies a mecanismes com la publicació en 2018 del Codi de conducta dels Països Baixos per a la integritat de la investigació. Recentment, la revista Science se'n feia ressò de l'Enquesta Nacional Holandesa sobre Integritat en la Investigació, la més gran del seu tipus fins a hui, que va començar l'any passat amb la pandèmia covídica. Els seus organitzadors van convidar a participar a més de 60.000 investigadors de tots els camps de recerca, tant de ciències com d'humanitats. Però les bones intencions, en aquest cas a favor de la saludable transparència i l'autocrítica, no són mai suficients.

És ben sabut que els interrogadors fugen dels interrogatoris. Tot i que es va garantir l'anonimat dels enquestats, amb la finalitat d'augmentar l'honestedat de les respostes, moltes institucions es van negar a cooperar per temor a la publicitat negativa. Només es van rebre al voltant de 6.800 enquestes completades, però els números no poden qualificar-se de decebedors: són més respostes que qualsevol enquesta d'integritat d'investigació anterior. I, sobretot, el més important són les dades que s'han pogut conéixer: el 51% dels científics holandesos estan involucrats en pràctiques d'investigació qüestionables (ocultar errades en el disseny de la seua investigació o citar literatura selectivament), i un de cada dotze va admetre haver comés una forma més greu de mala conducta en la investigació en els últims tres anys com la falsificació dels resultats. Aquesta taxa del 8% per frau directe va ser més del doble que la registrada en estudis anteriors.

L'equip darrere de l'enquesta va descobrir que la pressió per a publicar estava més fortament correlacionada amb un comportament d'investigació qüestionable, i que les percepcions de la possibilitat de ser descobert per revisors era el factor més important per a inhibir la mala conducta. No obstant això, la consciència no és suficient perquè la investigació transparent i responsable es convertisca en la norma. La integritat de la investigació millorarà, diuen les veus expertes, a mesura que unes certes bones pràctiques esdevinguen comunes, com ara el registre públic previ d'estudis i la publicació de dades sense processar a cada manuscrit.

La barreja entre frau i error de vegades resulta invisible per culpa de la mateixa dinàmica de la indústria de les publicacions científiques, que menysprea la difusió dels errors en benefici de promoure una ciència perfecta en la qual només hi ha espai per als resultats positius. Això significa que excloure un valor atípic dels resultats, tot i ser una falsificació, es justifica per a aconseguir que una recerca es publique (via per a desenvolupar una carrera investigadora), per la qual cosa no obeir les normes no sempre converteix en un investigador roí. De fet, no és exagerat afirmar que gran part del comportament bo i dolent en matèria d'integritat científica està impulsat per les mateixes normes. Mentre a casa nostra les estadístiques oficials encara es dediquen a interrogar la societat sobre com la ciutadania valora la ciència, la realitat demana cada vegada més enquestes locals que seguisquen la moda holandesa en benefici de la millor recerca.