La desconnexió dels poderosos

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

La desconnexió dels poderosos
La desconnexió dels poderosos

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

En la darrera dècada, especialment arran dels efectes de la crisi econòmica de 2008, s'ha produït un interessant fenomen: els poderosos del món han anat desconnectant-se no sols dels pobres, sinó de la gran massa de la població, per a recloure's en una espècie de gueto elitista que per a res necessita a la resta del món. Esta desconnexió es basa, essencialment, en els diversos i cada vegada més sofisticats mecanismes d'especulació financera desplegats per les elits, fins al punt d'haver incrementat estes substancialment els seus ingressos d'una manera escandalosa.

I és que si va haver-hi una època, la del capitalisme clàssic, en què hi havia explotadors i explotats, i els primers necessitaven als segons per a generar beneficis i posar en marxa la reproducció ampliada del capital, amb l'auge del neoliberalisme i la brutal desregulació del capital financer associada a aquell s'està generant un nou escenari, pràcticament inèdit en la història moderna: els poderosos ja no necessiten explotar directament als dominats, és més, el mateix fet de l'explotació es veu ja com una cosa bruta i poc elegant, una pràctica superada per les potencialitats que ofereixen tant l'ús de les noves tecnologies com la mateixa desmaterialització del capital, centrat a replicar-se a si mateix sense el concurs de les velles masses obreres i camperoles. I amb una classe mitjana creixentment depauperada que no entén res del que li està passant.

En això justament consistix la desconnexió dels rics, en poder prescindir dels explotats per a fer-se cada vegada més rics. De manera que hui dia a l'explotat el pitjor que li pot passar és que no l'exploten, és a dir, que siga llançat a eixe abisme d'indiferència que implica ser totalment prescindible per a unes superclasses plenament abocades al luxe i a un increment del capital fiat al gran casino global de les finances, convenientment manejades per una classe selecta de tècnics especialitzats, experts privats i buròcrates estatals, que fan el treball brut per uns salaris estratosfèrics. Dit d'una altra manera, els poderosos es dediquen ja plenament a divertir-se i a jugar, com els xiquets malcriats que són, sense cap mena de contacte amb la misèria d'un món al qual han deixat abandonat a la seua sort.

Tal és el sòrdid panorama d'una societat cada vegada més polaritzada per una desigualtat galopant, però especialment fracturada per la secessió dels poderosos del món real. No ha d'estranyar, com a poderosa metàfora del que està esdevenint, que les elits fantasien amb fer turisme espacial o passar temporades en colònies instal·lades en la Lluna o Mart. El seu món ja té poc a veure amb un planeta l'espoli del qual no els interessa gens ni mica i una població de més de 7.800 milions de persones que jutgen més com una càrrega que com la plasmació d'allò que els il·lustrats van dir «humanitat». Doncs per als rics en desconnexió fins a la Il·lustració és un pesat llast que cal soltar com més prompte millor, per a fer realitat la utopia tecnocràtica d'una comunitat feliç i pròspera, encara que reduïda a un privilegiat grup que es veu a si mateix com la conseqüència lògica de la «selecció natural». És dur d'acceptar, però hem d'admetre-ho: per als poderosos els altres sobrem i de moment no sembla que ens fem de respectar.