Festes i fastos

per Gràcia Jiménez

Columnistes

Festes i fastos
Festes i fastos

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Estem al ple de l’estiu, espai de temps des de la tradicional sega del blat de juny, fins a les collites del raïm, ametles, garrofes... de finals d’agost i setembre. Si no fora per la maleïda pandèmia que tot ho ha capgirat, com a bon poble mediterrani, els valencians estaríem submergits en un llarg cicle festiu popular, amb alguns esguits també durant els mesos més freds, especialment al voltant de carnestoltes. I és que la festa ens defineix (no sols a nosaltres, és clar). La festa defineix a tots els pobles del món.

Les festes mostren l’especifitat de cada cultura, i no només és temps de gaudi compartit, de satisfacció, de delectació i cohesió comunitària, és també un element cultural de primer ordre i està viu, en constant evolució com ho estan totes les societats. La festa actua com un símbol en si mateixa, en tant que permet expressar allò que és o representa el grup social actant i els valors que la componen. Com a símbol, té una enorme capacitat per a transformar eixos valors en emocions i sentiments, proporcionant-nos experiències de molta intensitat.

Per al poble valencià, la festa és d’una importància cabdal. Amb una forma de vida lligada tradicionalment a la terra, i, per tant, als cicles de la naturalesa, i, a més a més, amb una llarga història de moviments de població que ens han deixat una enorme petjada, la identitat cultural és per a nosaltres de vital importància. I quins són els grans elements de tota identitat cultural? El territori, la història, la llengua i el patrimoni. Tots ells elements presents en les nostres festes.

Tothom pot reconèixer com a específicament valencianes les festes de les Falles i les Fogueres. A València es celebren amb l’equinocci de primavera i a Alacant amb el solstici d’estiu. Unes celebrant l’inici de la fertilitat, les altres arreplegant la tradició de les antigues festes del foc i del sol. I és que la festa és universal, i eterna, i respon als desitjos i les necessitats més humanes. I ens atorga elements referencials bàsics en tant que ens permet la participació col·lectiva i el manteniment d’un llegat que ens és propi i referencial.

No debades la indumentària fallera —i de moltes altres festes locals— ens remet al període més ric de la nostra agricultura, el segle XVIII. Hui, fallers i foguerers s’abillen amb orgull armilles i cossets, faldes i mocadors de rica seda, malgrat que la majoria del poble no se’ls podria permetre. Però la festa és també joc, il·lusió, i permet regnar per uns dies, per molt que ens deixem els estalvis de tot l’any.

Les festes de Moros i Cristians, d’un caràcter teatral indubtable, representen fets que enalteixen, amb una ostentació fantàstica i creativa, una gloriosa o crítica etapa de conquestes, de segur molt més modesta i humil. Com també les festes de la Magdalena rememoren, amb un poc més de sobrietat, un fet històric: el poblament de la vall, de la plana de Castelló a meitat del segle XIII. Però, què voleu? La festa està per a reconèixer-nos i per a reforçar les identitats culturals, i l’orgull col·lectiu. Tot, o quasi tot, està permés. I en tenim moltes, de festes! Els elements religiosos sempre hi són presents, tot i que cada vegada amb més timidesa. I l’acompanyament de les festes valencianes ha donat peu a altres signes identitaris, o identificadors, de gran potència: mascletaes i focs, nanos i gegants, bous al carrer o muixerangues amb danses de bastons... En moltes ocasions, casals, penyes o cabiles han entés eixe enorme potencial cohesionador i identitari i han recuperat i recuperen, amb esforç i rigor, manifestacions culturals en valencià, amb una intel·ligència i afany que per a algunes administracions públiques voldríem!

Però... -sempre hi ha un però- les festes estan sotmeses, com a creacions socials de gran popularitat, al permanent intent de control. Tanta força i musculatura social, sola, espontània, s’erigeix en objectiu apetitós. La temptació d’instrumentalitzar-les és fortíssima. La festa resta subjecta a les diferents projeccions polítiques i ideològiques de cada administració... Les festes han patit, especialment des del franquisme, un procés d’oficialització o institucionalització enorme: comissions, delegacions, reines, falleres majors o belleses del foc -que caminen escoltades per les autoritats reals o delegades-, ofrenes religioses, reverències constants a les autoritats des de llotges o tribunes... Tot un seguit de rituals que lluny de reforçar l’esperit comunitari, social, popular i transgressor, emmanillen la festa.

No sols l’emmanillen; la fan créixer hipertrofiant-la. I l’augment del temps d’oci més l’adveniment del turisme acaben per convertir les manifestacions festives en un reclam més, i les buiden en part de la rauxa i la capacitat integradora que han de tindre. Per alguns altres les festes són eixe espectacle anual de carrer que pot donar molts beneficis als qui saben trobar el nínxol de negoci o d’oportunitat. I uns altres pocs el troben passant des de les comissions festeres a la política, per l’esquerra i per la dreta, donant-nos carreres fulgurants com la d’Andrés -Nino- Llorens, un actiu foguerer que va arribar a ser el president més jove de la Comissió Gestora de les Fogueres d’Alacant en 1995, reclutat l’any 1999 pel PP municipal, i que va arribar a ser en 2011 vicealcalde, per acabar en 2014 sent imputat per obres il·legals i contractes a l’empresa del seu germà. O com la de Manolo Jiménez, abans president de la Federació de Fogueres i actual número cinc del PP alacantí, o la de Pere Fuset, que tot i tindre una activitat política anterior, es va catapultar des de l’activitat fallera com a regidor de Cultura Festiva a l’Ajuntament de València on va arribar a ser portaveu del grup Compromís, càrrecs que, ves per on, també va haver de deixar per una imputació, encara que de caire ben diferent i quasi alié a ell mateix -la mort d’un operari en el muntatge d’unes grades, i la concessió d’unes barres, cas aquest arxivat pel jutge.

Esperem que l’impass pandèmic en les festes haja servit per fer reflexionar, tots, festeres i festers, i que tornem-hi amb major autenticitat i frescor. Esperem que la festa torne a ser l’espai de trobada, de reunió, de diversió, i de reconeixement i d’emoció que molts compartim.