Tal dia com hui del 1942 va ser afusellat Joan Peiró, ministre d'Indústria de la Segona República, a Paterna

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1942 va ser afusellat Joan Peiró, ministre d'Industria de la Segona República, a Paterna
Tal dia com hui del 1942 va ser afusellat Joan Peiró, ministre d'Industria de la Segona República, a Paterna

El 24 de juliol del 1942 va ser afusellat a Paterna Joan Peiró Belis, ministre d’Indústria de la II República, junt amb set membres més de la CNT, sindicat que havia dirigit. 

Nascut el 1887 al municipi de Sants, actualment Barcelona, va ser treballador als forns de vidre des dels set anys i analfabet fins als 22. Tanmateix, va arribar a ser un dels anarcosindicalistes més destacats del moviment obrer català i espanyol del primer terç del segle XX. 

El vessant sindicalista de Peiró no es pot separar de l’experiència prèvia adquirida en les societats obreres de tall laboral i local. Des del 1903, va pertànyer a les societats d’obrers vidriers i des del 1915 va ser secretari general de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, localitat en la qual residia des de feia una dècada. Així mateix, entre el 1916 i el 1920, va dirigir exitosament també la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers que, amb ell al capdavant, va aconseguir la jornada de huit hores per als vidriers el 1917, dos anys abans que la mesura es generalitzara. 

El seu caràcter –tolerant, però franc i apassionat alhora– el situaria en el centre d’algunes de les polèmiques doctrinals més conegudes de la història de la CNT, com les que l’enfrontarien a García Oliver o Pestaña. 

Peiró es definia com un obrer manual, orgullós del seu ofici de vidrier i com un cenetista. Així doncs, perquè la CNT fora un instrument útil havia de mostrar-se capaç d’integrar els treballadors de qualsevol tendència ideològica. Al comunisme llibertari no s’arribaria a colp de resolucions congressuals, sinó que seria l’actuació quotidiana, íntegra i exemplar dels militants anarcosindicalistes la que convenceria els indecisos de la superioritat moral de l’anarquisme. Per això, per a entendre’l en tota la seua dimensió, no es pot separar el seu pensament teòric de la seua pràctica quotidiana.

Una pràctica en què va trobar en el cooperativisme un mitjà útil per auxiliar el sindicat en el seu camí cap a la revolució social. La cooperativa adquiria a les seues mans el caràcter de valuosa escola en el més ampli sentit de la paraula: com a via d’assaig per als treballadors en la solució dels reptes econòmics que comportaria la societat futura; com a via d’aprenentatge de la pràctica democràtica; i com eina per fomentar la cultura i la propaganda de les idees entre els treballadors i el veïnatge.

 Durant la Guerra Civil, Peiró va entrar en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 – maig del 1937) com a ministre d’Indústria, juntament amb tres ministres anarcosindicalistes més: Juan López (CNT), Frederica Montseny (FAI) i Juan García Oliver (FAI). Després d’aquesta curta experiència, plena d’entrebancs, Peiró va refusar la paga que li corresponia com a exministre i, sense fer soroll, va retornаr a la seua feina a la cooperativa. Encara tornaria una vegada més a ocupar un càrrec polític a les darreries del 1938, com a comissari d’Energia Elèctrica del govern de Negrín. Tanmateix, la guerra ja estava decidida i als inicis del 1939 Peiró i la seua família marxaren cap a l’exili. 

L’agost del 1939 Peiró va deixar la seua família a Narbona i se’n va anar a París, on va representar la CNT dins de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE). Havia esclatat la II Guerra Mundial i, quan el 1940 intentava desplaçar-se a Narbona per retrobar-se amb els seus, va ser detingut pels nazis i empresonat a Alemanya. Reclamat per les autoritats franquistes, va ser traslladat a l’estat espanyol el 20 de febrer del 1941. 

El seu periple judicial es va dilatar més d’un any i mig. El motiu d’aquest procés fou la intenció de les autoritats franquistes de convéncer-lo de les bondats del sindicalisme vertical. Necessitades com estaven d’homes amb carisma i capacitat organitzativa,  van veure en ell un candidat idoni per dirigir els sindicats verticals. Tanmateix, Peiró va recusar qualsevol proposició tot i ser conscient del camí que li deparava aquesta negativa. Durant el Consell de Guerra a què fou sotmès, va comptar amb més de trenta testimonis de descàrrec, cosa inèdita en aquells moments sobretot per la qualitat d’aquests. Entre ells, hi havia clergues, militars, homes de dretes i fins i tot un conseller nacional de Falange, Luís G. Santamarina. Tots declararen que Peiró havia intercedit a favor seu durant la contesa, i els van salvar d’una mort segura. 

Davant l’allau de testimonis favorables a Peiró, l’animadversió mal continguda del jutge militar, el general Loygorri, es va deixar sentir als passadissos del jutjat quan va confessаr: «Efectivamente, a este hombre yo le elevo una estatua en la plaza del caudillo, por todo el bien que ha hecho por nuestra gente, y luego lo fusilo por haber sido ministro». 

Tots els intents de salvar-lo foren infructuosos. La seua sentència a mort ja estava decidida per endavant. Joan Peiró Belis va ser executat a Paterna. No va morir sol aquell dia. Amb ell van ser afusellats Decoroso Edo, Bartolomé Flores, Luis Garrote, Agustí Peiró, Marià Sanchís, Juan Gómez Subiela i Josep Maria Tomàs. 

 

Fonts: Miguel Garau, «Joan Peiró, un anarcosindicalista forjat en el cooperativisme», La Directa, 2017  / «Qui fou Joan Peiró?», La Feixa, 2020  /  Viquipèdia