Tal dia com hui del 1909 va començar la Setmana Tràgica a Barcelona

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1909 va començar la Setmana Tràgica a Barcelona
Tal dia com hui del 1909 va començar la Setmana Tràgica a Barcelona

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 26 de juliol del 1909 va començar la Setmana Tràgica, nom que van rebre les revoltes populars que van succeir a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes entre el 26 de juliol i el 2 d’agost d’aquell any. 

La causa detonant del conflicte fou la lleva de reservistes que va fer el govern espanyol per un reial decret el mateix juliol del 1909 per tal d'enviar tropes a Melilla, una nova guerra colonialista per defensar les restes de l’Imperi espanyol i els seus interessos miners al Rif marroquí. A banda del fet que la majoria de mobilitzats eren catalans, tornar a cridar els reservistes de la lleva posterior al 1903 va provocar que els homes foren ja casats i amb fills. El sentiment d'injustícia s'incrementava pel fet que els fills de les famílies riques podien comprar l'exempció d'incorporar-se a files si pagaven 6.000 rals (1.500 pessetes), una quantitat fora de l'abast dels obrers de l'època que cobraven només entre 10 rals i 5 pessetes al dia. 

A més a més, la Guerra de Melilla, que començava a gestar-se a les places espanyoles del Nord d'Àfrica, era percebuda a Catalunya com una qüestió aliena, pròpia de la política madrilenya. De fet, es considerava que el motiu de la campanya militar era el descobriment, l'any anterior, d'unes mines propietat d'una empresa formada pel Comte de Romanones, el Marqués de Comillas i el Comte de Güell.

No obstant això, hi havia també altres causes més profundes. Durant els esdeveniments va brotar l’anticlericalisme latent a la societat catalana: s'acusava el clergat d'estar sempre a favor dels rics i els poderosos. Es criticava la seua ideologia tradicionalment conservadora i el tracte paternalista amb què dispensaven la seua beneficència en aquells temps de crisi. Precisament es criticava el seu suport als sindicats grocs catòlics que frenaven qualsevol iniciativa dels sindicats obrers reivindicatius majoritaris. Però la crítica més contundent que es feia llavors a l'Església era el domini quasi total que tenia del sistema educatiu, sobretot per part d'aquells sectors progressistes que advocaven per una educació laica per tal d'aconseguir els «homes nous», cultes i científics. En aquest context, el juliol de la Setmana Tràgica el lerrouxisme va atiar amb vehemència l'anticlericalisme amb proclames violentes. En canvi, la repressió governativa posterior a la revolta fou en contra de la ideologia pro escoles laiques. 

La proposta de vaga general va ser feta pel grup socialista de La Internacional, amb el suport dels anarquistes. Com que ni la Solidaritat Obrera ni els lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, va formar-se un Comitè de Vaga integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal. Reunits a la seu de la Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir: es van nomenar delegats per diferents llocs de Catalunya i van donar instruccions sobre la tàctica. 

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona. El governador civil va haver de cedir aleshores el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil ja que no se’n refiava de les tropes i la policia. A la vesprada, la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant dels centres públics i a reforçar les casernes fins que arribaren reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radical donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centres religiosos. Es van alçar barricades i es van tallar totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seues residències fora de la ciutat a l’espera de l’evolució dels esdeveniments, ja que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers. La revolta va ser caòtica i espontània. 

De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure com la situació se’ls escapava de les mans per manca d’organització. Amb Lerroux, oportunament de viatge a l’Argentina, negant-se a proclamar la República, la revolta es quedava sense el seu rostre més visible i explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la sublevació ni els radicals ni els nacionalistes republicans ni els mateixos anarquistes i la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament. 

Les conseqüències de la revolta van ser més d’un centenar de morts, nombrosos ferits, una forta repressió amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el novembre, 2.500 persones detingudes, uns 2.000 exiliats o fugits a França temorosos de la repressió, la celebració de 216 consells de guerra i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, qui va ser acusat de ser el dirigent de la revolució frustrada. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seua mort, tot i que no s’havia provat que tinguera cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.  

Si en l’àmbit espanyol, l’actuació del govern va provocar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també es van produir conseqüències polítiques: el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors. El fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que va afavorir sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític anarquista de la CNT en els anys següents.  

A causa d'aquests i altres fets, la ciutat de Barcelona va rebre el sobrenom de «la Rosa de Foc».

 

Fonts: Vicente Moreno, «Rosa de Foc: Setmana Tràgica, la revolta», Sàpiens, 2011 /  Enciclopèdia Catalana /  Viquipèdia