Un complex d’inferioritat no justificat

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

Un complex d’inferioritat no justificat
Un complex d’inferioritat no justificat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

 

A Alejandro, Carmina, Manel, Paco M., Paco V. i Xavier, humanistes

El desenvolupament i les consecucions de les ciències pures (matemàtiques, física, química i biologia) han estat fulgurants i inapel·lables tot al llarg dels darrers tres segles. Tant és així que, fins i tot, en les facultats de lletres, molts docents han començat a parlar de «teories»: la teoria de la X barrada, la teoria de la recció i del lligam, les teories de la traducció... Segons el professor de Literatura Comparada, George Steiner, això només suposa un intent d’imitar la bona sort de què gaudixen les ciències empíriques i exactes. Els diagrames amb què els «teòrics» adornen les seues afirmacions són, moltes vegades, artificials, no volen dir res. El concepte de teoria, que implica necessàriament experiments crucials i falsacions, és espuri quan s’aplica als estudis humanístics. Per a Steiner, la «teoria», en l’àmbit de les humanitats, només és una mera intuïció que es torna impacient. El nostre Gabriel Ferrater estava convençut que calia malfiar-se d’entrada dels gramàtics que es complauen a traçar gràfics i diagrames, perquè la majoria d’ells només aconseguix convertir una cosa tan eixuta i esquelètica com és un diagrama en un joc de miratges darrere del qual s’amaguen els més espessos misticismes, o siga que recorren al diagrama i a les fórmules pseudomatemàtiques quan només disposen d’una intuïció que no saben desplegar en un discurs encadenat amb coherència i amb paraules entenedores.

Al meu entendre, el nuc d’este assumpte del complex d’inferioritat de les lletres respecte de les ciències pures s’esvaïx, si tenim en compte que les humanitats, i sobretot la filologia, ja disposen dels seus propis mètodes i conceptes, acreditats per l’experiència des de fa moltíssim temps. Tingueu en compte que l’estudi del llenguatge i dels textos, o siga la filologia, és una de les branques més antigues de la investigació sistemàtica. Una recerca que s’inicià a l’Índia i a la Grècia clàssica, fa més de dos mil·lennis, amb els treballs de Pànini (520-460 aC), Aristòtil (384-322 aC), Dionisi de Tràcia (170-90 aC) i Apol·loni Díscol (segle II). A fi de comprovar tot això que he afirmat, només ens caldrà consultar les pàgines 82 i 83 del llibre El genio del idioma, d’Àlex Grijelmo, on apareixen els termes següents:

cas, verb, nominatiu, subjecte gramatical, acusatiu, genitiu, datiu, participi, ablatiu, vocatiu, declinació, desinència verbal, funció, substantiu, complement directe, preposició...

Tots estos conceptes (i molts altres que consten en els manuals de gramàtica que traginen i fan servir els nostres estudiants quotidianament) continuen, dos mil anys després, plenament vigents i ens servixen per tal d’estudiar, racionalitzar, descriure i explicar els fonaments de totes les llengües que el gènere humà ha engendrant tot al llarg de la seua turbulenta història. A més, també haurem de tindre en compte que l’objectivitat d’eixa part de la gramàtica que s’anomena sintaxi és prou evident, ja que el fet que un determinat segment lingüístic siga el subjecte gramatical o l’objecte directe d’una oració, que les anomenades passives reflexes es formen amb verbs transitius o intransitius, que la forma pronominal llatina mihi estiga en datiu o ablatiu; no són fets opinables que depenguen de cap manera de la nostra interpretació lliure i arbitrària, ben al contrari.

També ens caldrà recordar, no amb certa enveja i amargor, que en països com Alemanya, Àustria i Suïssa els estudis filològics i filosòfics conserven un prestigi social que s’ha perdut en els ingrats països romànics, els quals ja no recorden que són fills de la fecunda Roma. Això és una autèntica llàstima i constituïx, al meu parer, un grandíssim error, si tenim en compte que els països centreeuropeus també tenen un nivell de desenrotllament científic i tecnològic prou més alt, en general, que el dels amnèsics països llatins. Només heu de consultar la llista de premis Nobel que tenen eixos tres països del centre d’Europa, fer la corresponent comparació i extraure les vostres pròpies conclusions.

Comptat i debatut, com deien els clàssics:

Grammatica est ianua omnium scientiarum.

(La llengua és la porta de totes les altres ciències)