«Per fer verd», la Suzuki LS 650 Savage de Ramon Ramon

per Salvador Vendrell

Columnistes

«Per fer verd»,  la Suzuki LS 650 Savage de Ramon Ramon
«Per fer verd», la Suzuki LS 650 Savage de Ramon Ramon

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Camí de Catarroja, per fer-li una entrevista a l’editor Vicent Olmos per a La veu dels llibres, dic al meu amic Francesc Vera, que m’acompanya: «He quedat de passar per Afers i, així, veuré l’editorial. No he entrat mai». La veritat, però, és que volia saludar Ramon Ramon que és un paio que, sense conéixer-lo massa, m’estime i, per pura casualitat, és l’autor d’un dels llibres que duc entre mans, No sé què mor. Dietari 2017-2019. En arribar-hi, no trobem aparcament i li diguem a Vicent que baixe. Encara com, ens el veiem acompanyat de Ramon que, sabent que veníem, ha tingut la deferència de baixar per saludar-nos. A través de Vicent ja li havia fet la broma de dir-li que, a partir d’ara, li hauríem de parlar de vosté, perquè s’havia convertit en un intel·lectual encara que més «inorgànic» que «orgànic». Un intel·lectual, un poeta, un dietarista, que veu que el món, el seu món, mor a poc a poc com la seua Suzuki LS 650 Savage.

Escriure és ensenyar el cul i, en aquest dietari, Ramon Ramon ens ensenya el cul i moltes més coses. Es despulla i ens mostra «el seu variat i complet i polit armari intel·lectual». Un armari que ha omplert a base de treball, a base de llegir. Una faena, la de llegir, que compara amb la del tractor que aplana l’arena de la platja de Xeraco (per cert, el conductor del tractor de què parla deu ser Damià, l’exalcalde socialista de Benicull, un bon amic). «La lectura com a treball, com a esforç zelós per a entendre el ser humà, per a despullar-lo i rentar-lo, per a netejar-lo bé de la seua brutícia històrica, per a formar-lo i tornar-lo a vestir per deixar-lo de nou enmig del seu merder històric, i així eternament llegint la humanitat eternament». Un treball que ja va fent en tots els llocs: «Mai no havia llegit a la platja a l’eixida del sol. Em sent desvergonyit, com qui s’allibera de les prohibicions pròpies i la dels altres. La literatura és el principi de tota civilització».

En el seu particular estreptease, Ramon Ramon ens ensenya sentiments que compartisc: «Jo no soc un independentista de soca-rel, però el to i el fons deshonestos de la majoria d’intel·lectuals espanyols defensant la legitimitat de la seua nació m’han convençut que la idea actual d’Espanya —que és històrica— cal esmicolar-la democràticament». I és que, quan lliges els seus dietaris, et trobes com si estigueres dinant o fent-la petar amb un Ramon Ramon que parla de tots els temes que t’interessen i t’obsequia amb citacions de pensadors que d’una manera o altra són també els teus “còmplices”, perquè les seues obres han format part, o en formen, de les teues lectures. I, sobretot, perquè, com ell, et sents fastiguejat de la realitat política i «qualsevol pompa literària és un sedant».

M’encanta la seua prosa poètica: «Aquest matí, a glopades els velers del port nàutic: els borbolls semblen preludiar una aparició neptuniana. L’alta mar s’albira encara com un coixí cotonós». De totes maneres, sempre hi ha en els dietaris de Ramon Ramon una entrada que em toca més el tendre. A Dins del camp d’herba, em van impactar les entrades del pare i de l’àvia i a No sé què és mor m’ha enamorat la història de la la Suzuki LS 650 Savage. No us la conte perquè no vull fer spoiler. M’agradaria més que la llegíreu: «La moto en què Marieta i jo —quan érem joves i una mica rebels i no teníem fills— vam fer les nostres primeres escapades comarcals, la moto amb què recorríem pubs i bars de València fent folga per escalfar-nos abans d’aparcar en qualsevol camp, o platja, o pineda, o carreró amagat, amb la sempre impacient finalitat de “fer verd” que és com al meu poble es diu o es deia al fet de tocar-se excitadament les parts més sensibles del cos fins acabar —si pot ser— follant». En veure’l, a la porta de l’editorial Afers, li ho dic: «Deixa’m la moto». «Emporta-te-la», em diu. Vaig estar a punt d’agafar-li la paraula, però jo ja no estic per a molts trons. En definitiva, es tracta d’un llibre que parla de la mort d’un món, del seu món—del nostre món—, però que està ple de vida, de la seua vida —i la de molts de nosaltres.