Formenterenc, eivissenc, mil, dos mil, tres mil...

per Francesc Viadel

Columnistes

Formenterenc, eivissenc, mil, dos mil, tres mil...
Formenterenc, eivissenc, mil, dos mil, tres mil...

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El desvergonyit de Pablo Casado ens ha donat una lliçó a Palma del gonellisme més caspós, això és, la versió balear del secessionisme lingüístic valencià dels anys setanta inventada pels cercles més térbols del regionalisme franquista illenc.

De seguida, gossets i gatets, defensors de la unitat de la llengua convençuts, ocasionals, o d'oportunitat, se li han tirat al coll, li han recordat al de Palència la ciència i la llei com si això li importara una merda.

El cas és que la immensa majoria dels que han eixit públicament a recriminar-li el seu menyspreu pel català consideren que Casado a més de provincià és un ignorant. S'equivoquen, però. El seu objectiu era simplement escarotar el personal a compte d'una afirmació clarament humiliant i, alhora, llançar l'enèsima cortina de fum per a tapar la muntanya de merda en què habita el seu partit.

Si ens parem a pensar un moment de seguida caurem en el compte que gairebé coincidint amb el seu sermó contra el català han passat moltes coses i molt greus. Per exemple, l'extresorer Bárcenas ha cantat davant del jutge que molts constructors pagaven en negre per poder entrevistar-se en els ministres principalment de Foment i Medi Ambient. Aquests diners anaven a parar a la caixa B del PP. Bárcenas edulcora el seu relat comparant el donatiu amb un servei lobbista quan, en realitat, el més adequat seria comparar-lo amb el pizzo associat amb els serveis que presta la major empresa d'Itàlia.

Malauradament, no podem saber del cert quants diners es van embutxacar perquè, ai, làs!, La policia patriòtica a les ordes de Villarejo, la mateixa policia que va fer la guerra bruta contra Catalunya, li va robar la documentació en el transcurs de l'Operació Kitchen.

I, encara. Fa res que ens hem assabentat que un informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), certifica sobrecostos milionaris en contractes adjudicats a la Constructora Hispànica durant el segon mandat de Charlot. Uns sobrecostos que oscil·len entre el 20% i el 94%. Vaja, tot un exemple de gestió eficaç i, bàsicament, d'atracament organitzat al més alt nivell.

Per desgràcia el País Valencià ha patit com cap altre territori de parla catalana el PP. Un PP que va arruïnar les arques públiques i que va podrir totes les institucions per on van passar. Una de les estratègies per a mantenir-se en el poder va ser la de la desestabilització i la manipulació emocional d'amplis sectors de la població desorientats en un context de crisi com el que es va viure a les acaballes del franquisme.

La dreta es va inventar el dimoni català i la llengua valenciana que venia de l'àrab o, segons el cas, de l'iber. D'altra banda, no van tenir cap problema en protagonitzar grans xarlotades com la de Rita Barberà quan va assegurar que el poeta Ar-Russafí ja parlava valencià un segle abans que arribara Jaume I o com la campanya de depuració de tot vestigi de catalanitat dels llibres de text dirigida pel conseller Francisco Camps a toc de timbal de Las Provincias. Mamarratxades. No cal dir que ni el més aferrissat d'aquests defensors de la «lengua valenciana» sap donar el bon dia en l'idioma de March i de Llull.

Tant se val. La veritat és que mentre anaven entabanant al personal amb teories lingüístiques amb el mateix valor filològic que un cagalló de gos, perseguint heretges o proclamant la glòria regnícola contra la plutocràcia barcelonina i l'anticrist anaven també cobrant comissions d'ací i d'allà, col·locant els amics, dessucant la mamella de l'erari públic amb avidesa, enfonsant el país en la misèria econòmica i moral.

No n'hem après gaire i sempre acabem picant. Val més -com recordava l'altre dia el sociòleg Toni Mollà- impulsar la reciprocitat de les televisions en català que perdre el temps marmolant al suro de Casado o recordant, oh!, que els mexicans i els de Burgos parlen la mateixa cosa.

Com siga, si l'altre dia Casado haguera volgut quedar bé de veritat amb els de la seua parròquia, hauria pogut recórrer a les lliçons d'un altre gran filòleg i gran patriota com va ser Alfonso Rus ar-Xativí. Només cal posar una miqueta d'imaginació: Eivissenc, menorquí, mallorquí, mil, dos mil, tres mil... dos milions de peles... Heus ací la veritable profunditat gairebé metafísica de les teories lingüístiques del PP sobre el català.