El lloc on va nàixer Blasco Ibáñez

per Joaquim Iborra

Tribuna

El lloc on va nàixer Blasco Ibáñez
El lloc on va nàixer Blasco Ibáñez

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Pels voltants del Mercat Central, en la cantonada de l’avinguda de l’Oest amb el carrer de l’Editor Manuel Aguilar, hi ha una làpida que recorda el lloc on va nàixer Blasco Ibáñez. La casa, és clar, ja no hi és. Ni tan sols la traça dels carrers d’aleshores, de manera que probablement l’edifici no era exactament en el lloc on es va penjar la placa. L’obertura de l’avinguda de l’Oest va desfigurar el que era un barri popular de menestrals i comerciants. De tot allò només queda una inscripció. En els temps antics, a la ciutat, una làpida servia per a celebrar una victòria. Avui també serveix per a commemorar derrotes i, sobretot, com a memento del que ja no existeix. Aquest deu ser un costum de filiació romàntica. A mi m’agrada llegir les plaques que em trobe pel carrer i voldria que en posassen més. Reconec que convé no abusar-ne, perquè faltarien façanes per a penjar-les totes i els carrers semblarien els d’un cementeri. Han passat tantes coses! A més, contemplar i llegir làpides ens aboca, com quan passegem pel cementeri, en un estat de morbosa melangia. És més saludable apartar la vista i fer-nos càrrec del que tenim davant, si bé ens arrisquem, i això és pitjor, a caure en la depressió. Algunes vegades, en canvi, el que veiem ens fa oblidar el que ha desaparegut. Quan he visitat sant Pere de Roma, no he pogut deixar de pensar en l’antiga basílica que tombaren per alçar-lo. Ho he pensat, però no n’he dit res. Perquè, davant d’aquella fabulosa construcció dels Bramantes, Michelangelos i Berninis, qui s’atreviria a posar alguna objecció a aquella decisió? Els qui ordenaren la demolició de la vetusta basílica estaven convençuts que alçarien un conjunt incomparablement millor. I així ho feren. Aquesta seguretat, avui no la tenim. Qui s’atreviria a enderrocar sant Pere per fer-ne un de millor? Nosaltres, del segle XX ençà, hem destruït, i continuem destruint, més que mai, moguts per una idea genèrica de progrés, de necessitat històrica, si no d’odi pel passat o de pura i simple ignorància. Però hem perdut aquella antiga convicció en ser capaços de fer alguna cosa millor.

Davant de l’edifici on hi ha enganxada la làpida, podem recuperar una mica aquella antiga confiança. Després de tot, la casa on va nàixer Blasco Ibáñez devia ser un edifici atrotinat i de poc valor. L’edifici que veiem ara paga la pena, encara que pot passar desapercebut per al vianant. Per això vull fer-lo aturar un moment, almenys virtualment, sense alçar-lo de la butaca. Va ser projectat l’any 1957 i l’autor n’era l’arquitecte Miguel Colomina. Colomina, per situar-lo una mica, fou l’equivalent, al País Valencià, de José Antonio Coderch a Catalunya. Nascuts en 1915 i 1913, respectivament, tenien pràcticament la mateixa edat i per més d’una raó en podríem establir un paral·lel. La primera impressió que en tenim és la d’una construcció sòlida i ben assentada en el terreny. I que es conserva molt bé, tenint en compte la seua edat. Una de les marques de la bona arquitectura és la capacitat d’envellir en bones condicions. No em referesc a l’estat de conservació de l’edifici, que depén del manteniment dels seus propietaris. Em referesc a una qualitat més difícil de precisar. Hi ha edificis que, passats pocs anys, no és que semblen vells, és que són ridículs i passats de moda. Era el cas del nou ajuntament de l’avinguda d’Aragó, feliçment eliminat, o el sinistre edifici Europa, en la vorera d’enfront. En l’avinguda de les Corts Valencianes crec que no se’n salva ni un. Ni el Palau de Congressos, del gran Foster, que té l’aspecte d’un auditori de poble. Nous de trinca, com qui diu, semblen patir alguna malaltia sense remei, en l’avinguda més provinciana de tot Europa.

Què tenen edificis com aquest de l’avinguda de l’Oest per suportar tan bé el pas del temps? Hi trobem, és clar, qualitats compositives, conseqüència del domini professional de l’ofici. Per exemple, l’arquitecte ha hagut de resoldre un problema incòmode. L’edifici té tres façanes, a tres carrers. El planejament urbanístic, hem de suposar, unia les tres alineacions amb dos xamfrans, que mataven les arestes de les dues interseccions. El xamfrà és una solució urbanística pròpia dels plans d’eixample, amb la intenció d’augmentar la visibilitat i la fluïdesa del trànsit en les cruïlles. Per a Cerdà, el xamfrà tenia una significació i funció de més abast, i naturalment a una altra escala. Generalitzada mecànicament i en qualsevol context, la solució no aporta sinó els inconvenients. Encara més en un cas com el de l’edifici de Colomina, on la longitud del xamfrà és proporcionalment curta (3,60 m). Les interseccions sempre han estat el problema clau per als bons arquitectes. Hi han concentrat bona part del seu esforç. Fixeu-vos, si no, en la intersecció de les galeries d’un claustre, per exemple. La cantonada d’un edifici, en la intersecció de dues façanes, no és un problema menor. Un xamfrà no només el complica, sinó que condiciona també l’estructura i la distribució interior de l’edifici. Això preocupava a Colomina, es nota. Com que no pot eliminar el xamfrà, que debilita tant la cantonada, decideix projectar cap enfora un gran volum sobre la façana més llarga, la del carrer de l’Editor Manuel Aguilar. La volada, amb la seua composició fortament estructurada, atreu l’atenció com a element principal de l’edifici, i deixa en un segon pla els dos xamfrans. De retruc, aquest recurs el porta a un altre problema, perquè la façana principal no és aquesta sinó la de l’avinguda de l’Oest, una via molt més ampla i on hi ha l’accés principal de l’edifici. El carrer de darrere, el de sant Antoni, estret també com el de l’Editor Manuel Aguilar, és un carrer secundari i l’arquitecte resol la seua façana amb discreció. Què fer, però, amb la façana a l’avinguda de l’Oest? Colomina la dissenya també vigorosament, sense cap volada, segons unes franges verticals ben marcades. Malauradament, aquest esquema entra en competència amb la quadrícula del carrer de l’Editor Manuel Aguilar. Caminant per l’avinguda cap al Mercat Central, la visió de l’edifici no ofereix resistència. Tampoc si el veiem des del carrer Editor Manuel Aguilar, caminant cap a l’avinguda. Si ens situem des del Mercat Central, per contra, des d’on es veuen simultàniament les dues façanes, percebem una incomoditat, una desconnexió entre les dues. Aleshores ens adonem del xamfrà, que ho espatlla tot. Aquest problema no té solució. I tot per culpa dels xamfrans. Calia triar el mal menor, i és el que va fer Colomina.

Tot això, però, té una importància relativa per al transeünt que s’ho mira amb una curiositat general. Abans parlava d’aquella altra qualitat d’alguns edificis, capaços d’envellir sense decadència. Al meu entendre, és la principal virtut d’aquest edifici de Colomina. Té a veure amb una concepció constructiva de l’arquitectura. No tota l’arquitectura té aquesta raó de ser. No li negaré jo el dret a ser arquitectura, però sí la consistència. L’arquitectura bona és la concebuda per a ser construïda. En definitiva, és un problema de lògica sintàctica, referida a una tècnica constructiva i aplicada a un ús concret, vigents en un moment determinat. Només una tècnica constructiva particular, en el context d’un ús o funció específic, permet generar una sintaxi coherent, tot i que aquesta, una vegada articulada, sembla independent de l’ús. Per això l’ús d’un edifici podrà canviar amb el temps —canviarà, de fet—; la seua lògica, no. El problema, aleshores, serà fer compatible el nou ús amb la lògica original. Si no podem, o no sabem, valdrà més tombar-lo.

Hauríem de parlar, doncs, de sintaxi constructiva. Algunes fotografies ajudaran el vianant a fixar l’atenció en aquest tema. Cal observar la correcció amb què està col·locada la fàbrica de cara vista, amb la combinació de diversos aparells. En les últimes dècades s’han fet moltes façanes d’edificis amb cara vista i hem vist com, a cada nou edifici, les façanes anaven empal·lidint i decandint-se. És de destacar com un sistema constructiu tan potent —pensem, per exemple, en la Finca Roja o en la plaça de Bous o en l’edifici de Tabacalera— ha anat perdent vitalitat i caràcter. Cal observar també la disposició de l’aplacat de pedra del cos baix de la façana, amb encontres en angle recte que repliquen la junta d’una cara amb una ranura en l’altra. O podem apreciar els diferents plans de la façana que, segons l’hora del dia, provoquen ombres més o menys marcades. I hi ha la qualitat dels materials utilitzats o, almenys, la impressió de qualitat que en tenim. Perquè no estic segur que les peces de cara vista siguen bones, ja que s’aprecien coloracions poc uniformes en diversos panys. La impressió general, però, és de qualitat. El vianant, naturalment, no n’ha de fer res de tot això. Són coses de l’ofici. Però tindrà sens dubte una percepció global d’ajustament, de naturalitat, de no poder ser d’una altra manera, de correcció, d’aplom. Qualitats que tenen el seu origen en aquesta pràctica, gens rutinària, d’unes rutines constructives. Era el propòsit deliberat de Miguel Colomina.