Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 10 d'agost del 1983 TVE va emetre, dins de l’espai documental Esta es mi tierra dedicat a escriptors, un reportatge titulat «El País Valenciano de Joan Fuster» sobre l’assagista suecà. El programa va ser produït a Madrid en maig del 1982, és a dir, dos mesos abans de la firma de l’Estatut d’Autonomia valencià.

Aquella emissió va indignar la dreta, que havia aconseguit imposar els seus símbols després de l’anomenada «Batalla de València». Alianza Popular va presentar dues preguntes parlamentàries per exigir al Consell iniciatives contra la televisió. A més, l’aleshores regidor González Lizondo va demanar a l’Ajuntament de València que declararen persona non grata Raimon, Andreu Alfaro, Eliseu Climent i Joan Oleza per particpar en el documental, i al mateix Joan Fuster. Fins i tot el president Joan Lerma va dir a l’endemà del documental que demanaria explicacions a TVE.

Tan gran rebombori es va alçar que Raimon i Fuster van voler contestar per escrit a les crítiques. El 26 d’agost Joan Fuster replicava així en el diari El País:

«Em sembla que els uns i els altres -incloent a l'editorialista d'El País (19 d'agost del 1983) -han muntat un ciri notablement desproporcionat entorn d'un programa de la sèrie Esta es mi tierra que vaig haver d'escriure i fins a un cert punt protagonitzar per a TVE. Repte a qualsevol individu d'AP, i al seu no inesperat còmplice senyor Lerma, president de la Comunitat Valenciana, al fet que em denuncien una sola frase política concreta, aquesta o escrita per mi en aquells minuts de televisió. Tampoc els altres que van intervindre en l'episodi es van ficar en política. Ningú va parlar de l'Estatut, ni de banderes, ni de partits. No eren aquests els temes. Però si han distorsionat -paraula molt del grat del senyor Lerma, pel que sembla- el sentit, la intenció i la mateixa literalitat del programa, és cosa seua. Només que un no tria els seus adversaris. Com diuen que deia Valle-Inclán, “ser devorat per un lleó encara és una cosa honorable, però rebre una coça de l'ase del veí fa una certa vergonya”. Les coces que he rebut aquesta vegada són les dels meus ases domèstics i les he de suportar estoicament per això, precisament per ser els del meu estable. Em dona rubor -per ells- haver-les rebut. Encara que no té massa importància a hores d'ara. De totes maneres jo em permet advertir a l'editorialista que no hauria estat gens malament que haguera vist, i oït, sobretot, el susdit programa. En el seu intent conciliador i comprensiu dona a entendre que no ha entés res. I és igual, en definitiva. Torne a això d'abans: el dolent de la coça és que qui l'emet es defineix. I si els antropoides locals s'obstinen a declarar-nos no grats a Raimon, a Alfaro, a Oleza i a Climent i, per descomptat, a mi, que s'ho mengen amb el seu pa. I ja sabem de quin pa es tracta: fenc o herba fresca»

Si no heu vist el reportatge, ara teniu l’ocasió de veure'l:

Fonts: Escanyat, «La resposta de Fuster a les crítiques de Lerma per l’emissió de ‘El País Valenciano de Joan Fuster’», 2015