Tal dia com hui del 1944 va nàixer Nino Bravo a Aielo de Malferit

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1944 va nàixer Nino Bravo a Aielo de Malferit
Tal dia com hui del 1944 va nàixer Nino Bravo a Aielo de Malferit

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 3 d'agost del 1944 va nàixer a Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) Luis Manuel Ferri Llopis, conegut artísticament com Nino Bravo

Als 16 anys va començar a treballar a la joieria local Casa Amat, mentre cantava com a aficionat. Abans de complir els 20 ja havia fundat el grup Los Hispánicos, amb els seus amics Félix Sánchez i Salvador Aranda i com a trio tenien molt èxit en els balls, però els seus companys no es prenien la música de debò i van decidir deixar-ho. No era moment de llançar-se com solista encara, tot i que el seu talent com a tenor ja començava a destacar. Vicente López, baixista de Los Supersón, el va avisar que buscaven un cantant nou per al seu grup. La tragèdia s'havia fet present: el vocalista anterior, Carlos Lardiés, havia mort en un accident de trànsit. Luis Manuel, que després seria Nino es va sumar fins que va conéixer el seu primer representant, Miguel Siurán, qui el va descobrir i li va atorgar el nom artístic amb què aconseguiria la fama. 

Nino Bravo va fer les seues primeres gales i un recital al Teatre Principal de València, sense molt d'èxit. Posteriorment, la casa discogràfica Fonogram el va contractar per un període de 5 anys. El seu primer senzill el va gravar amb cançons de Manuel Alejandro: «Como todos» i «Es el viento». Va anar al Festival de la Cançó de Barcelona amb el tema «No debo pensar en ti», però en va ser eliminat.

Tanmateix, a l'estiu del 1970, Augusto Algueró li va oferir la cançó «Te quiero, te quiero», que per diversos motius, tot i tenir-la gravada Raphael i Lola Flores, no havia eixit encara al mercat. Nino va aconseguir amb aquesta peça un gran èxit, cosa que va provocar que fóra elegida cançó de l'estiu. A «Te quiero, te quiero» la van seguir «Noelia», «Perdona», «Mi gran amor», «Ésa será mi casa», «Mi querida mama», «Voy buscando», etc.

El  20 d'abril del 1971, es va casar amb María Amparo Martínez Gil  i, enmig de la lluna de mel, va fer alguns shows i va gravar cançons. El novembre del mateix any va viatjar al Festival de Rio de Janeiro, on va representar l’estat espanyol. Allí va competir amb les millors veus d'aquell moment. Hi va aconseguir un segon lloc, però, tot i això, aquest fet li va causar un cert regust decebedor. Immediatament després va viatjar a Buenos Aires.  El públic va quedar fascinat amb aquest valencià de veu potent, nous mercats s'obrien per  a Nino. 

Unes setmanes més tard, va llançar l'àlbum Mi tierra, el qual va incloure un dels seus principals èxits: «Libre». Aquesta és una de les cançons que José Luis Armenteros, antic integrant de Los Relámpagos, va escriure exclusivament per a ser interpretades per Nino Bravo. Un tema que amb el temps s'ha convertit en un himne  i que segueix alimentant el gran llegat del cantant. «Libre»és la història musicada de Peter Fechter, el primer màrtir del mur de Berlín. Fechter tenia 18 anys, treballava com a obrer de la construcció i el juliol del 1962 havia demanat un permís per creuar de l'est a l'oest de Berlín per visitar la seua germana. Però el permís no se li va concedir i junt amb el seu amic Helmut Kulbeik, va decidir escapar i saltar el mur. El 17 d'agost, Peter i Helmut van provar la fugida. Kulbeik ho va aconseguir, però Fetcher va ser abatut a trets. Peter cridava demanant ajuda, però no es podia moure. Durant una llarga hora ningú va acudir, perquè tant els guàrdies d'un costat com els de l'altre tenien estrictament prohibit permetre el pas. Després de l'assassinat de Fechter, la seua imatge es va tornar motor de resistència en contra del Mur de Berlín, a més de convertir-se en inspiració per a diversos artistes que advocaven per la llibertat.

Després de l'èxit de l'àlbum Mi tierra, tot va ser molt ràpid. El 24 de gener del 1972 va nàixer la primera filla de Nino, María Amparo, el 15 de març del 1973 va fer la seua última actuació a València i el 16 d'abril del 1973 va tindre l'accident de cotxe. 

Aquell fatídic dia, Nino Bravo viatjava en cotxe de València cap a Madrid per motius professionals, acompanyat pel duet Humo i per Pepe Juesas. No van arribar-hi mai. Quan travessaven al terme de Villarrubio, a la comarca de Tarancón (Conca), van sofrir un greu accident de trànsit que va causar la mort del cantant quan només tenia 28 anys. El cotxe, que conduïa el cantant, va derrapar en un revolt i se’n va eixir de la carretera. Després de rebre els primers auxilis a Tarancón, va ser traslladat d'urgència a l’actual Hospital General Universitari Gregorio Marañón, on va morir moments després. Els músics que l'acompanyaven van sortir il·lesos. Els seus tres acompanyants, José Yuesa Francès, Fernando Romero García i Miguel Diarni Valero, van resultar ferits de diversa consideració. Havien sortit de València d'hora perquè anaven a gravar a Madrid el primer disc del duo Humo que integraven Diurni Valero i Romero García. José Yuesa era el guitarrista i Nino Bravo el promotor del duo. Un corba i un punt negre de la carretera van segar la vida de l'ídol de la cançó. Més de 10.000 persones van acudir a l'enterrament de Nino Bravo a València.

Abans de perdre la vida, Nino projectava una gran gira per tot el continent americà, també pensava viatjar al Japó per fer-se conèixer a Àsia. La seua dona estava embarassada, ell mai va conèixer a la seua filla Eva, així com tampoc va escoltar acabat el seu últim disc. Un àlbum pòstum publicat el  setembre de 1973 anomenat volum 5, que inclou cançons gravades setmanes abans de la seua mort, com Amèrica, Amèrica que en l'actualitat encara seguim recordant i cantant a tot pulmó. Dins d'aquest disc es troba «Vivir», l'única cançó composta per Nino Bravo.

 Mesos després la cançó «Libre» es mantenia en el número 1 a l’Estat i el single «Amèrica, Amèrica» era el més sol·licitat.

A partir de l'homenatge celebrat a Aielo de Malferit el setembre del 1998, en què es van reunir aproximadament 5.000 persones amants i entusiastes de Nino Bravo, va sorgir la idea de crear un museu per mantenir viva la seua memòria. Des del festival del 1998 han sigut nombrosos els fans que s'han desplaçat al municipi de la Vall d'Albaida per fer donació de discos, revistes o gravacions gràcies als quals ha estat possible de fer realitat el projecte museístic a la casa on va nàixer l'artista.

Nino Bravo tenia una veu entre la lírica i el pop, un just equilibri que li permetia una profunditat sentimental gens usual, potenciada per un repertori que sabia triar per tal d'arribar a una audiència amplia desitjosa d'emocions. La seua naturalitat i carisma van conquerir a poc a poc les audiències i la mort prematura el va convertir en un ídol etern.

 

Fonts: Marianela Insua, «Una vida corta, un ídolo eterno: Nino Bravo el cantante que murió trágicamente a los 28 años», Infobae, 2019 /  Viquipèdia