Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

L’11 d’agost del 1492, Roderic de Borja va ser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI.

Fill de Jofré de Borja i Escrivа i d’Isabel de Borja, germana de Calixt III, Roderic va nàixer el darrer dia del 1431 -o el primer del 1432, segons d’altres- a Xàtiva. Destinat a fer carrera dins l’Església sota la protecció del seu oncle, des de ben prompte acumulà beneficis eclesiàstics. El 1437 morí el pare i la família es traslladà a València. El 1452 és documentat com a estudiant de dret a Bolonya, on es doctorà el 1456.

Aquell mateix any, el seu oncle ascendí al pontificat i el nomenà cardenal diaca de Sant Nicolau in Carcere Tulliano. A partir d’aleshores, la seua influència a la cúria romana hagué de ser cada dia més gran, si hom té en compte el nombre i les rendes de dignitats i de prebendes que anaren a parar a les seues mans. Fou titular o administrador de les mitres de Girona, de València, de Cartagena, d’Albano, de Porto, de Mallorca i d’Eger, entre d’altres. Probablement, s’ordenà sacerdot el 1458 o el 1459. Designat vicecanceller de l’Església el 1457 per Calixt III, conservà el càrrec sense interrupció sota Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. 

Durant la seua etapa de cardenal, s’ocupà de diverses missions diplomàtiques, la més important de les quals fou, potser, la que li fou encomanada prop dels reis de Catalunya-Aragó i de Castella (1456-57), per tal d’obtenir ajuda per a una croada contra els turcs.  En el decurs de la legació, s’entrevistà amb Joan II de Catalunya-Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de Barcelona que posava punt final a la llarga guerra civil catalana, i visità la seu valenciana, que presidia des de 1458, i Xàtiva, la ciutat on va nàixer. Ambdues van celebrar amb festes l’arribada del legat. El 1477 fou enviat com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla de l’esmentat rei Joan i muller de Ferran I de Nàpols.

Segons sembla, era un home de complexió robusta i de singular vivacitat eròtica. Li són atribuïts no menys de deu fills: Pere Lluís (1468), Jerònima (1469) i Isabel, de mare desconeguda; Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofre, de la senyora Vannozza Cattanei; possiblement Laura (1492) de Giulia Farnesse, i un altre Joan (1498), dit «l’infant romà», i Roderic (vers 1502), de mares igualment no identificades. Com la majoria dels pontífexs de l’època, Alexandre VI menà una política en la qual s’intricaven les ambicions familiars i els interessos temporals del Vaticà com a potència italiana. 

Fins al 1498, mantingué una orientació hostil a les pretensions de Carles VIII de França al regne de Nàpols, i buscà el suport dels dinastes de Catalunya-Aragó (amb parents dels quals casà els seus fills Jofre, Joan i Lucrècia). Després d’aquell any, es decantà pel cantó francès (i casà Cèsar amb una germana del rei de Navarra) a fi de contrarestar el perill d’una hegemonia hispànica a Itàlia. En tot moment, però, procurà d’estendre els dominis territorials de l’Església i reforçar-ne la independència i el poder. Per tal d’aconseguir-ho, hagué d’enfrontar-se també amb el feudalisme local i amb els bàndols aristocraticoeclesiàstics indígenes (Orsini, Colonna, Sforza, Della Rovere). 

En l’aspecte religiós, fou un defensor vigilant i sever de l’ortodòxia i de la disciplina, i persona més aviat piadosa. Renovà la butlla In Coena Domini contra els heretges (1493), afavorí la implantació de la Inquisició castellana a la Corona d’Aragó, aprovà el nou orde dels mínims de Francesc de Paula (1493), estimulà l’evangelització d’Amèrica (i decisió seua fou la «línia» anomenada «alexandrina» que, per butlla del 1493, delimitava les àrees colonials de castellans i portuguesos), celebrà el jubileu del 1500, i restablí la censura de llibres a Alemanya (1501). D’altra banda, acollí a Roma els jueus expulsats d’Espanya, protegí Picco della Mirandola contra algunes suspicàcies clericals, i reprimí durament el fanatisme purità de Girolamo Savonarola (1498). 

Com el seu oncle Calixt III, es voltà de gent de la seua família i de catalans, sobretot del País Valencià, que ocuparen tota mena de càrrecs a la cúria. El català esdevingué llengua habitual del palau pontifici, i en català s’escrivia amb els fills i els col·laboradors connacionals. 

El seu nom és vinculat a l’erecció de la seu de València en arquebisbat (1492) i a la fundació de l’Estudi General de la mateixa ciutat (1500). Restaurà el castell de Sant'Angelo, construí un nou edifici per a la Universitat de Roma i el palau de la vicecancelleria, feu pintar per Pinturicchio algunes sales del Vaticà, i per a ell Miquel Àngel esculpí la famosa Pietà. La figura d’Alexandre VI, com la dels altres Borja, ha passat a la posteritat deformada per la llegenda i la literatura, que n'han fet un símbol de la «depravació» del Renaixement.   

Va morir, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 1503, i va córrer el rumor que havia estat enverinat. El seu cadàver va ser finalment traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrat, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.

Fonts: Maria Toldrà, «Roderic de Borja / Alexandre VI», Els Borja: història, cultura i art, Institut Internacional d’Estudis Borgians  / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia