Tal dia com hui del 1993 va morir l’escriptor Emili Beüt i Belenguer

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1993 va morir l’escriptor Emili Beüt i Belenguer
Tal dia com hui del 1993 va morir l’escriptor Emili Beüt i Belenguer

El 14 d’agost del 1993 va morir a València l’escriptor, geògraf, impulsor de l'escoltisme i activista cívic Emili Beüt i Belenguer.

Nascut a València el 22 d’agost del 1902, a la dècada del 1930 es va vincular al valencianisme. Així, mentre col·laborava a Las Provincias, El Mercantil Valenciano i La Correspondencia de Valencia, va començar a treballar amb Carles Salvador a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, creada el 1934 a imatge de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i amb un triple objectiu: reclamar l'ensenyament en valencià a les escoles, formar els futurs mestres i impulsar una nova editorial. Així mateix el trobem com a col·laborador de l'influent setmanari valencianista El Camí, que entre 1932 i 1934 dirigia Joaquim Reig.

El 22 de gener del 1933 va ser nomenat secretari de Relacions del Centre d'Actuació Valencianista, entitat cultural que havia estat creada dos anys abans a la ciutat de València. La nova Junta triada, presidida per Joaquim Reig, va representar un gir radical de l'entitat, que va deixar de costat les activitats culturals per a centrar-se en temes polítics, bàsicament en l'expansió del «valencianisme totalitari» propugnat per Reig.

En efecte, un any abans s'havia publicat la influent obra de Reig, Concepte doctrinal del valencianisme. En aquest llibre, Reig  dona la seua visió del valencianisme, el qual havia de convertir-se necessàriament en una visió «totalitària», és a dir, integral. Així, apostava per l'aglutinació del País Valencià per mitjà del valencianisme, evitant qualsevol divisió política en nom de la unitat nacional. Aquesta idea, que arreplega les idees formulades a Catalunya per Enric Prat de la Riba i per Francesc Cambó, va començar a expandir-se amb força gràcies a l'influent setmanari El Camí i al Centre d'Actuació Valencianista.

El 1934 va exposar en una conferència pública la seua proposta de comarcalització del País Valencià, tan sols un any després d'aparéixer la primera proposta de Felip Mateu i Llopis. Amb tot, la seua difusió va estar molt limitada, ja que no va ser editada fins al 1961, quan va publicar la seua Geografia elemental del Regne de València.

El seu coneixement del País Valencià és fruit dels estudis de geografia, però també de la intensa activitat dins l'escoltisme valencià: el 1926 va editar la revista Escoltisme, en què aquest moviment es veu influenciat pel seu valencianisme.

Durant la Guerra Civil va restar a la ciutat de València, on de la mà de Carles Salvador, va ser contractat d'administratiu al recentment creat Institut d'Estudis Valencians. L'Institut, creat a imatge de l'Institut d'Estudis Catalans, estava presidit per Josep Puche i tenia a Salvador com a secretari general. Poc després de ser contractat va passar a ocupar les tasques de secretari de l'entitat. Durant aquests anys va començar la recopilació d'informació, junt amb Carles Salvador, per a una gramàtica i un diccionari, que aquest va publicar posteriorment.

Durant els primers anys de la postguerra va abandonar tota activitat cultural, fins que cap al 1945, va començar a col·laborar de nou amb l'escoltisme valencià. A més a més, es va fer soci del Centre Excursionista de València. També va col·laborar amb l'Editorial Torre de Xavier Casp, on va publicar algunes obres literàries, i a revistes mensuals com Sicània (de Nicolau Primitiu Gómez), València cultural o a Senyera.

El setembre del 1951 va substituir Enric Valor com a membre del Secretariat del Diccionari Català-Valencià-Balear que s'havia creat a València. Posteriorment va ser nomenat, al mateix temps, membre de la Comissió Patrocinadora del Diccionari, que s'havia creat amb la finalitat d'aconseguir una major representativitat del Secretariat entre la societat civil del moment. Serà un dels primers subscriptors del Diccionari al País Valencià.

La seua col·laboració amb el Diccionari es va allargar durant anys. Així, el trobem com un dels organitzadors de la Concentració que es va fer a Xàtiva el juny de 1957 junt amb Joan Fuster, Enric Matalí o Albert Thous, impulsor de les Joventuts de Lo Rat Penat. Un any abans va crear la Secció d'Excursions a Lo Rat Penat, continuant amb la seua relació amb el món de l'escoltisme, començada a la seua joventut.

Durant els anys finals de la dictadura franquista va jugar un important paper a Lo Rat Penat. Era el moment en què sectors feixistes contraris a la unitat de la llengua s’afiliaven mentre eras elegit president de l'entitat, càrrec que va ocupar fins al 1980, quan Xavier Casp i els sectors més extremistes de l'entitat van presentar una moció de censura contra ell. La seua presidència resultà contradictòria, ja que si bé va desallotjar de l'entitat els sectors més catalanistes, alhora va fer una defensa a ultrança de les Normes del 1932 i de la unitat de la llengua catalana, fet que va provocar la moció de censura contra ell i l'enfrontament amb l'Acadèmia de Cultura Valenciana.

Va publicar diversos treballs dedicats a la geografia descriptiva: Camins d’argent (1950-57) –cinc volums sobre els rius valencians–, Les comarques valencianes (1970), Geografia elemental del Regne de València (1971), Compendi de Geografia elemental del Regne de València (1978), Castillos valencianos (1984), Dos excursionistes valencians: Antoni Josep Cavanilles i Antoni Ponz (1951) i Els paisatges i els pobles valencians descrits pels nostres escriptors (1966) –antologia de textos literaris sobre la geografia valenciana. Una part important de la seua obra divulgativa, al voltant d’un miler d’articles, es pot trobar a  revistes i premsa diària com El Camí, Pueblo, Levante, Las Provincias, Valencia Atracción, Pont Blau, Sicània i Penyagolosa.

Va rebre el premi Cavanilles (1984), el Premio Nacional de premsa (1988) i el títol de valencià de l’any, concedit per la Fundació Huguet, (1992) i fou membre del Consell Valencià de Cultura.

 

Fonts: Raül Castanyer, «Emili Beüt i Belenguer», Memòria Valencianista / Enciclopèdia Catalana /  Viquipèdia