Tal dia com hui del 2015 va morir l’escriptor Rafael Chirbes a Beniarbeig

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 2015 va morir l’escriptor Rafael Chirbes a Beniarbeig
Tal dia com hui del 2015 va morir l’escriptor Rafael Chirbes a Beniarbeig

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

El 15 d'agost del 2015 va morir l’escriptor Rafael Chirbes a Beniarbeig (la Marina Alta).

Nascut a Tavernes de la Valldigna el 27 de juny del 1949, als huit anys va ingressar al col·legi d'orfes de ferroviaris i als 16 se'n va anar a Madrid, on va estudiar història moderna i contemporània. 

Després d'exercir de professor de literatura espanyola a Fes (el Marroc) a principis dels anys huitanta, Rafael Chirbes va iniciar la seua dilatada i reconeguda carrera com a crític gastronòmic. El 1984 naixia Sobremesa, una publicació pionera a l’estat espanyol dedicada exclusivament al vi i la gastronomia. En l'origen, Sobremesa no era una revista gastronòmica comuna, ja que tant el seu to com el seu particular tractament de les qüestions culinàries era d'enorme originalitat a l'època. Aleshores, a la dècada dels huitanta, es va consolidar a l’Estat la gran etapa del periodisme gastronòmic que va generar gurmets literaris de la talla de Manuel Vázquez Montalbán, Josep Pla o Álvaro Cunqueiro. En aquest context, Chirbes va ser un dels primers directors de la revista i, com a tal, la seua labor crítica va ser determinant en el procés de consolidació de l'anomenada nova cuina espanyola.

El seu treball li va permetre viatjar per tot món per escriure, no només sobre gastronomia, sinó també sobre la relació entre el menjar i les ciutats. Fruit d'aquesta etapa de la seua vida són els múltiples reportatges i crítiques que l'autor va publicar al llarg de més de dues dècades en diferents mitjans escrits i que posteriorment l'editorial Anagrama va reunir en dos volums, respectivament titulats Mediterraneos (1997) i El viajero sedentario (2004). No obstant això, més enllà de la crítica específica (i feta, generalment, per encàrrec), el gust per la gastronomia i el saber cosmopolita de Chirbes impregnen també totes i cadascuna de les seues novel·les. Gastronomia i cultura constitueixen un binomi fonamental en la poètica de l’autor.

Les reflexions sobre la mateixa escriptura són també una constant en els textos assagístics de l'autor. Algunes de les peces de crítica literària poden trobar-se als volums El novelista perplejo (2002) i Por cuenta propia (2010). Quant a la seua producció narrativa, resulta significatiu el fet que no siga fins a l'any 2007 (després de guanyar el seu primer Premi de la Crítica amb Crematori) quan la seua obra comence a llegir-se i a estudiar-se a l’estat espanyol amb més intensitat i atenció. La publicació de la seua primera novel·la, Mimoun (1988), no arriba fins a finals dels anys huitanta, quan l'autor té ja més de quaranta anys. Ja en la dècada dels noranta, va publicar En la lucha final (1991), Los disparos del cazador (1992), La buena letra (1994) i La larga marcha (1996).

Certament, la naturalesa punyent i profundament crítica de la seua escriptura és inusual en el panorama de la narrativa de les dècades dels huitanta i els noranta, i no va fer de Chirbes una figura fàcilment digerible per al mercat editorial del primer període democràtic. La incomoditat de les trajectòries vitals dels seus personatges, l'elecció gens innocent de les trames dels seus relats i el constant crit d'atenció sobre el pes del passat sobre el present, fan dels seus textos narratius un incòmode espill en el qual mirar-se col·lectivament. 

En aquests primers textos, l'autor dissecciona el present des del revés de les lectures que celebraven l'anomenat miracle econòmic espanyol. Al paradigma de l'èxit econòmic, tan característic del relat de l'època, Chirbes contraposa el relat d'un present marcat per l'especulació i l'enriquiment voraç, a partir de les ruïnes i l'acumulació de derrotes que tan potent maquinària va deixant en els marges de la Història. No és casualitat, per tant, que siga ja en els 2000, amb La caida de Madrid (2000), Los viejos amigos (2003) primer i amb Crematori (2007) i En la orilla (2013) després, quan assistim a la culminació de l'obra narrativa de Chirbes. És precisament en l'escenari de la crisi i la postcrisi a l’Estat quan es convertirà en autor de referència i de lectura imprescindible.

La memòria del passat i el seu estret vincle amb el present i la preocupació sobre el territori són dues de les claus temàtiques que singularitzen l'obra de l'autor valencià i fan d'ell una peça fonamental en la producció literària contemporània. La pràctica totalitat de la producció narrativa de Chirbes pot ser llegida com una memòria literària de la derrota; com una poètica de les ruïnes de la història en el sentit que li donava Walter Benjamin. En el marc d'aquesta poètica, els relats sobre la Guerra Civil, la postguerra i la Transició, primer, i l'arribada de la democràcia, amb els anys de bonança econòmica primer i la crisi després, s'arribaran a fondre entre si per a oferir la memòria incòmoda de les últimes huit dècades de la història de l’estat espanyol.

El gener del 2016 era publicada pòstumament l'última novel·la de Chirbes, París-Austerlitz. Un text en el qual l'autor havia estat treballant durant més de vint anys de manera intermitent i que va deixar acabada i llesta per a la impremta pocs mesos abans de la seua mort. Amb la publicació d'aquesta última novel·la de caràcter evocador i (com tants passatges dels seus textos) fins a un cert punt autobiogràfic, Rafael Chirbes tancava el cercle que havia obert quasi trenta anys abans amb Mimoun, i ens llegava l'últim d'aquests centellejos d'una vida.

 

Fonts: Fundació Rafael Chirbés  / Viquipèdia