«Yoli, yo sí te quiero»

per Marian Campello

Tribuna

«Yoli, yo sí te quiero»
«Yoli, yo sí te quiero»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Així es titulava un reality protagonitzat per Jonathan i «LoveYoli», dos exconcursants de Gran Hermano que havien sigut parella i, després de separar-se, van publicar el dia a dia d'una possible reconciliació que mai no es va produir l'escenari de la qual, no cal dir-ho, era València (algun dia parlarem del País Valencià com a factoria de protagonistes de realities), però hui no ens ocupa eixe menester. Hui, de la Yoli que parlaré, és la ministra Yolanda Diaz.

A ningú ens ha passat desapercebuda la figura de Yolanda, no d'ara, sinó de fa temps. És intel·ligent, està preparada políticament (ha passat per ajuntament, parlament autonòmic, congrés...), sap què és una vida humil, ve de la perifèria, té molts títols universitaris i com a poca gent li passa, el «Gobierno» li ha provat molt. Ah! I me n'oblidava, no té carnet de Podemos.

Des que Pablo Iglesias va marxar i ella va ser designada com a relleu quasi de manera inevitable, porten esperant en «los Circulos Morados» que es proclame com la seua candidata i, com que no ho ha fet, tota classe de comentaris i teories van sorgint als corrillos polítics.

Hi ha qui diu que no vol ser la candidata de Podemos, que vol ser la candidata de totes, que vol anar acompanyada de les esquerres perifèriques i per això espera, perquè està fent ronda. La ronda suposem que anirà pels Comuns, les andaluses organitzades al voltant de Teresa Rodríguez, potser mallorquins, aragonesos, Más Madrid (?) (momentasso eixe, eh?) i com no, les valencianes: Compromís. I dic bé, les valencianes = Compromís, ja que després de les últimes conteses electorals a ningú li passa per alt que qui vulga fer alguna cosa d'esquerres amb possibilitats de bon resultat electoral al País Valencià ha de passar per Compromís.

Les teories i comentaris sobre el tema han saltat de la barra del bar a la premsa valenciana esta setmana i hem llegit, com ve sent sa costum, diferents postures dins la coalició. Postures jo diria més bé personals, ja que els partits no hem fet reunions per a decidir cap cosa sobre esta qüestió, però el xup-xup ahí està.

La veritat, em sap greu, Yolanda m'agrada, però és que, la cosa important ara per al valencianisme polític, no pot ser si Yolanda ens agrada o si es proclama ja com a candidata a la presidència del «Gobierno de España».

Eixe no és el nostre problema, eixe és el problema d'altres que no fan el dia a dia aquí sense una xarxa de rodalies digna, sense diners per a fer hospitals, residències de majors, parcs d'habitatge públic, sense poder garantir-ne drets bàsics a la ciutadania valenciana perquè el «Gobierno de España» no ens facilita el finançament que per justícia ens pertoca, diners que són per fer del nostre País un País més habitable i no caure en la salvatge succionadora capitalista en què està convertida Madrid.

Compromís estem ben situades, tot el món ho sap. Saben que han de passar per nosaltres siga abans o després d'unes eleccions i ens ho hem de creure i fer-ho valdre a casa nostra, és fruit de molt d'esforç i treball col·lectiu.

Yolanda, fes la ronda, parlem totes, però d'allò que és important per a la ciutadania, d'allò que ja eres responsable com a ministra, les valencianistes estem en allò que és urgent. Intentem arribar a allò que és important, però que comprendràs que va més enllà de la teua proclamació.

Que no ens passe com a Jonathan i «LoveYoli», que per falta de compromís real, de poder adaptar-se a les noves circumstàncies de Jonathan, Yoli es quedà amb la caixeta de bombons i el ram de flors, però sense l'amor real de Jonathan.