Independentisme valencià o la recerca del temps perdut

per Miquel Pitarch

Veus

Independentisme valencià o la recerca del temps perdut
Independentisme valencià o la recerca del temps perdut

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Reflexionava del per què al País Valencià no hi ha un moviment independentista palès, actiu, que ocupe un lloc prevalent dins l'espai polític. En contraposició a Catalunya i al País Basc o àdhuc Galícia, el moviment independentista valencià és pràcticament inexistent o almenys no se'l sent.

El clam que el País Valencià hauria de ser un país independent podria simplement formalitzar-se com un clam històric i legítim: Nosaltres, els valencians, vinguérem al món com a poble lliure, independent, a l'aixopluc d'un nou corpus legal majoritàriament basat en el dret romà, els Furs de València, que ens atorgava aquest estatus. Com deia Fuster, els valencians som un poble amb data de naixement, i encara que els furs de València no s'imposaren inicialment a tot el territori, sí que es consolidaren davant el furs aragonesos durant la segona meitat del segle XIII i primera del XIV. Si al final vàrem perdre aquesta condició de poble independent i jurídicament assolit no va ser per renúncia al nostre status, sinó com a conseqüència d'una guerra, pel simple «justo derecho de conquista» del ban guanyador. Podríem argüir doncs aquest argument com a poble conquerit i ocupat. I no és menor tindre el fet històric del teu costat. Molts pobles que han optat i lluitat per la seua independència no sempre han pogut demostrar el seu tarannà nacional, i encara se n'han sortit.

Que som país conquerit és clar. Només cal mirar al voltant per veure la presència d'un exèrcit que no és el nostre, la imposició d'una llegua forastera i l'acatament a un model polític lluny del pactisme que caracteritzava el nostre territori. Com a exemple, a València l'exèrcit espanyol ocupa d'antuvi el Convent de Sant Domènec al bell mig de la ciutat, joia del nostre patrimoni, no com una opció tàctica, sinó com a recordatori de qui té el poder. De sempre he volgut visitar aquests edificis i de sempre s'ha negat l'entrada al poble. La presència de la Guardia Civil a les nostres ciutats i pobles, un cos que es considera militar i no pas civil, n'és un altre exemple. No em cap dubte que quan vinguen mal donades, aquests cossos, com han fet tradicionalment, eixiran al carrer en contra del poble i no pas al seu costat, i si no vegeu els recents esdeveniments a Catalunya per part de la mal anomenada policia nacional espanyola. [Cal incidir una vegada més que Espanya no és una nació, sinó un estat].

No paga la pena posar exemples de com la nostra llengua és bandejada, menyspreada i reduïda per les autoritats, àdhuc als nostre dies. Imposada per una legislació (espanyola) hem d'empassar-nos l'obligatorietat de ser educats, en un percentatge variable, en llengua castellana; suportar funcionaris que no parlen la nostra llengua o simplement no la volen parlar, ja que les nostres pròpies autoritats no s'ho exigeixen. En aquest punt he sempre dit que jo voldria tindre els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà castellà. Una persona de Valladolid per exemple és educada 100% en la seua llengua pròpia; l'atenen a l'administració 100% en castellà; no cal que canvie de registre quan va al metge; no li fa falta traductors en cas de tindre un juí; tots el mitjans de comunicació al voltant seu, incloses les cartes dels restaurants, estan escrites en la seua llengua, i quan compra els diaris o posa en marxa la ràdio o la TV, centenars d'emissores li parlen en sa llengua. Això que és normal a Valladolid i a qualsevol altre indret del món és una excepció al País Valencià i arreu dels Països Catalans.

Si parlem del marc polític, hem hagut d'empassar-nos aquest model autonòmic que no fa més que perpetuar la vergonya de ser país conquerit. No fa falta parlar de l'infrafinançament valencià o de la manca de dret civil que ja ens arrossega més de 3 segles. El pactisme propi de les nostres terres i de la nació catalana en el seu conjunt, ha estat substituït per un règim semidemocràtic on la independència del poders fàctics de l'estat (partits polítics, judicatura, monarquia, forces de seguretat, mitjans de comunicació, església, etc.) se n´ha anat en orris. Els partits nacionals hegemònics PP i PSOE, enllà de la malaurada transició, es troben còmodes en un sistema de torn, on cadascú d'ells tapa les vergonyes a l'altre cada volta que governen. Són conscients que quan no estiguen al govern, l'altre partit del torn els cobrirà l'espatlla com a favor per quan la situació siga a l'inrevés. I així anem fent, any rere any, on Espanya, sota el govern d'aquests partits, assoleix els nivells més baixos de qualitat democràtica de tot Europa, amb Turquia i Hongria al seu costat. On Espanya té el records d'apercebiments, quan no sancions, per part del Tribunals de Drets Humans d’Estrasburg; i quan, cal recordar-lo una vegada més, l'actual ministre de justícia va ser apercebut més de set vegades per aquest tribunal per encobrir casos de tortura quan era magistrat. Són els mateixos partits que voten contínuament la no investigació de la corrupció endèmica de la monarquia o que no volen aixecar la llei d'amnistia que aixopluga encara tants i tants feixistes de l'antic règim.

Aquest sistema autonòmic és volgudament molt limitat en l’assoliment de competències pròpies. Genera una classe política pidolaire i vergonyant especialitzada a demanar almoina a Madrid, quan no a acatar les condicions humiliants que ens imposen com a poble. Els anys passen i ben mirat no s’aconsegueixen més que unes petites molles del que graciosament concedeix l'estat central.

I la pregunta que em feia al principi continua vigent: per què no hi ha un moviment que lluita per l'alliberament d'aquest règim? Per què ningú al País Valencià ocupa aquest espai polític orfe que es diu independentisme? Per què no ens atrevim amb aquesta enorme oportunitat històrica?

Potser la base social del nostre país té alguna cosa a veure. Nosaltres, els valencians, som un poble històricament divers, format sobre els fonaments d'una nació catalana, però amb contribucions importants d'aragonesos i castellans. Un poble que ha acollit un nombre important d’immigrants espanyols al segle XX i d'immigrants d'altres països europeus i americans molt més recentment. Potser que aquesta base social tan diversa no senta el fet diferencial valencià com quelcom de propi i, per tant, la idea de cercar la independència com a dret històric els queda molt lluny. Potser també que ara per ara les prioritats de poble valencià, en el seu conjunt siguen altres. La nostra societat viu en una precarietat econòmica i social (i cultural) permanent, tal que la preocupació quotidiana és si tindràs un sou el més vinent i si arribarà als 800 Euros. És una precarietat molt ben calculada que consent la gent d'anar tirant, una precarietat de futbol i televisió vergonyant, però que mai no és tan greu com per fer la revolució. El moviment 15M, que volia lluitar contra «la casta» va ser engolit en tan sols una legislatura per l'estat espanyol contra el que lluitava, de manera que avui en dia troben partits com Podem, Compromís i totes les marees que vulgueu com una baula més del mateix estat.

Potser doncs que l'única manera d'assolir un moviment independentista fort al País és amb una mirada de futur i no pas del passat. Potser que si entenem que el conjunt dels valencians, vinguem d'on vinguem, tenim el dret a un futur millor i que aquest futur mai s’aconseguirà dins l'Estat Espanyol, el qual és extractiu i autoritari, avancem cap a un assoliment de l'independentisme. El fet històric és del nostre costat i és condició necessària, però no suficient. Caldria entendre que el valencians tenim un destí manifest, un dret a recuperar la nostra independència i desenvolupar el nostre país de la manera que pensem que és mes adequada, sense tuteles de ningú, i amb l'objectiu de tindre una societat més justa, més lliure, més verda, més inclusiva i amb un nivell socioeconòmic més alt.

Caldrà doncs ocupar aquest espai polític i caldrà fer-ho aviat. El retrocés social, cultural i econòmic a què està sotmès el nostre poble fa feredat.

Com va dir Fuster, «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble».