Tolerància zero amb la incoherència

per Imma Orozco

Tribuna

Tolerància zero amb la incoherència
Tolerància zero amb la incoherència

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Fa uns dies ens desdejunàvem amb un nou informe de l'ONU sobre les conseqüències del canvi climàtic elaborat pel Panell Intergovernamental de Persones Expertes sobre Canvi Climàtic (IPCC) que va generar un xicotet terratrèmol mediàtic per la seua contundència.

Dic xicotet perquè dubte que haja sigut suficient per conscienciar-nos d'una vegada per totes de la immediatesa d'algunes d'estes conseqüències i, per tant, de la necessitat de reaccionar urgentment i immediata. Mentre escric esta frase, he dubtat per un moment quin subjecte utilitzar. És evident que la societat en el seu conjunt, cada persona que la conforma, ha de ser qui assumisca eixa consciència i actue en conseqüència, adequant el seu comportament de manera que influïsca de manera efectiva en la reducció de la pròpia petjada ecològica: reducció de les emissions de CO2, reducció, reutilització i reciclatge d'envasos, consum de producte de proximitat, etc.

Ara bé, seria just reconéixer que no totes les decisions de totes les persones tenen el mateix impacte en la lluita contra el canvi climàtic. No podem posar al mateix nivell l'impacte que tenen les necessàries accions individuals i les decisions que prenen -prenem- les persones que ostenten responsabilitats públiques amb capacitat de prendre decisions que afecten la resta de la societat.

I mentre escric açò, sent el pes d'una enorme responsabilitat sobre mi, alhora que em considere francament afortunada per poder defensar i promoure polítiques que contribuïsquen a aprofundir en el necessari canvi de paradigma que ens ha de permetre lluitar de manera efectiva contra el canvi climàtic, assegurant la resiliència del nostre territori. La comunitat científica ja ens ha dit, per activa i per passiva, que la coherència en la presa de decisions és imperativa i urgent. Al País Valencià tenim un paraigua que hem de fer valdre com a garantia d'eixe compromís: la Declaració Institucional d'Emergència Climàtica aprovada pel Consell en setembre de 2019 i la futura Agenda Urbana Valenciana.

Lamentablement, la crisi econòmica derivada de la crisi sanitària està servint d'excusa a certs sectors per continuar fent apologia de la infraestructura grisa i d'un creixement heretat dels temps de la bombolla immobiliària com a únics motors possibles de la nostra economia.

Les administracions públiques, però, hem de ser fermes i exemplars a l'hora de prendre decisions coherents amb este context de crisi climàtica. Això implica avaluar les accions des de paràmetres de sostenibilitat ambiental, social i econòmica, amb una visió de conjunt, superant anàlisis aïllades que proporcionen visions esbiaixades i ens impedeixen conéixer els impactes reals i els balanços. Al mateix temps, hem d'assumir que, com implora l'informe de l'IPCC, eixa coherència ha d'afectar des de hui mateix la presa de decisions.

La manca d'inversions en la xarxa de transport ferroviària mentre avança el projecte d'ampliació del bypass per part de l'Estat, com tantes altres infraestructures viàries sobredimensionades en el nostre territori, són un clar exemple de la incoherència en què, massa sovint, incorren els poders públics.

Tenim on triar. L'ampliació del Port de València sense tindre en compte totes les externalitats negatives que provoca -i que també ens costen diners- n'és un altre exemple sagnant. El fet que encara hi haja partits polítics que defensen esta actuació com a generadora de riquesa sense analitzar i fer balanç d'eixes externalitats resulta molt frustrant. Si, a més, tampoc es té en compte que existeixen alternatives econòmiques d'èxit per a la gestió portuària que no són depredadores dels recursos -parlem d'economia blava- el panorama resulta profundament decebedor. Són conscients les persones que prenen eixes decisions de la responsabilitat que tenen?

No obstant això, tret de la ultradreta, la resta de partits no s'atreveixen ja a secundar públicament les doctrines del cosí de Rajoy i sumen al seu discurs -alguns amb la boca molt xicoteta i al final de la frase- la paraula sostenibilitat mentre signen acords que van en contra d'este principi fonamental per aconseguir la resiliència del nostre territori i de la nostra societat. Alguna cosa hem avançat des dels «hilillos de plastilina», és ben cert, però ja no podem jugar més al greenwashing, que en diuen ara.

La ciutadania ha de ser exigent a l'hora de demanar que les accions polítiques siguen coherents amb els discursos. Les contradiccions no tenen cabuda en la lluita contra el canvi climàtic.