Despoblament

per Mariona Saura Mallén

Tribuna

Despoblament
Despoblament

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Sempre he pensat que la gent de poble tenim una essència, alguna cosa que ens diferencia i ens fa únics i especials. Som com la vella rereguarda que vetla al poble en les nits més fosques. Fa molt de temps, un avi em va dir que no entenia per què, però notava que el poble s'estava morint. I reflexionant-ho molt, així era. I així és. 

Segons l’Institut cartogràfic valencià (ICV), hi ha centenars de pobles en risc alt de despoblament al País Valencià. Com deia aquell avi, molts pobles es moren, es buiden, mentre nosaltres ens quedem mirant com passa. Això es pot veure de manera senzilla si cerqueu al buscador el mapa interactiu de l’ICV, allí podeu veure la gran quantitat de pobles que consideren en alt risc de despoblament. 

Però bé, aquest no és un article per donar solucions al despoblament, perquè creiem que no és tasca, exclusivament, nostra. Sinó per recordar eixa essència dels pobles menuts. I sí, potser també per posar la qüestió del despoblament en el punt de mira, perquè ja toca.

Perquè pot ser que en un poble no tinguem pub, bolera o cine. Però tenim a Pedro, el taverner; Emília, la fornera, i Paco, el carnisser. Segurament l'oferta cultural que pot tenir un poble no és tan variada, ni tan freqüent com la de la ciutat. Però tenim les nits a la fresca, els sopars de pa i porta o les revetlles de festes. I també les excursions a la muntanya, les nevades de l’hivern o el preciós canvi de paratge de la tardor. 

Clar, és evident que són coses completament diferents, com he dit al principi, és l'essència única i especial que ens diferencia. A més de tots els incentius culturals que pot tenir el poble, la situació actual ens ha fet revalorar els llocs petits, de proximitat i tranquils. Perquè lluny de la gran ciutat, hi ha racons petits amb un gran futur. On el món es para, i es pot viure amb més calma. 

Durant el confinament i la desescalada, hem vist com la població del poble augmentava. Molta gent que vivia durant dies laborals a la ciutat, començava a viure al poble. Bé perquè teletreballava, bé perquè buscava la tranquil·litat i calma del poble. Aquesta és una de les coses bones que ens ha dut la pandèmia. Ara bé, jo em pregunto, això seguirà la tendència a l'alça? O bé quan ja no estiguem en pandèmia oblidarem tot el que hem aprés? Vull pensar que cada volta hi haurà més gent que triarà viure als pobles i que no els deixarem morir. 

Un altre privilegi del món rural és la proximitat i el contacte que es té amb la natura. Hi ha boscos, paratges naturals, rius, platges i muntanyes per explorar i descobrir. Mil racons que us fascinaran, molts sense massificar i, uns quants verges on encara no es veu la petjada de les persones. Ara més que mai, cuidem la natura i el medi ambient, d’ells depenem. 

De tota manera, si aquest estiu us enamoreu d'algun poble que no coneixíeu, tingueu dues coses presents. Primera, que a tots els pobles hi ha Pacos, Emílies i Pedros que han de poder mantenir el seu establiment durant tot l'any. I l'hivern sempre és llarg i dur. Consumir als establiments de proximitat és un privilegi i per això, hem d'ajudar a mantenir-los. Segona, qualsevol poble té futur i  dependrà, en part, de les nostres decisions. 

Ara bé, no tot és bufar i fer ampolles. Hi ha moltes dificultats o causes que comporten que la despoblació és un problema social, econòmic i cultural que ens afecta o afectarà a tots i totes. 

L'atur, una de les principals causes del despoblament és l'atur. Agreujat entre la població més jove, que com no veu un futur al poble emigra a la ciutat a la recerca de com pagar el pa. I sí, és evident que a tots els llocs és difícil encontrar un lloc de treball. Però si a les ciutats, amb tots els recursos que tenen, imagineu a un poble. La dificultat creix exponencialment. 

El transport. Una altra causa del despoblament. Sobretot, parlant de transport públic. La xarxa d'autobusos que uneix tot el nord de Castelló ha vist reduïda a la meitat l'afluència d'aquest transport. Per tant, ara sols passa dues vegades al dia. En teoria, a causa de la situació pandèmica. Ara bé, quan passem la pandèmia tornarem a les 6 vegades que passava al dia o ens quedarem en dues perquè no interessa? 

La solitud. De primeres, pot ser que no siga una causa de pes, però sí que afecta. I molt. Perquè els estius són molt bonics, el poble està ple de gent i les festes són fantàstiques. Però després de l'estiu ve l'hivern. I els hiverns són llargs, durs i solitaris, a vegades fins i tot, massa solitaris. El dia s'acurta, les temperatures baixen i la gent es resguarda. I a vegades pareix que vius en un poble fantasma. Així són els hiverns.

I la més important, l'envelliment de la població rural. Com que no hi ha treball, transport i recursos, no hi ha futur i si no hi ha futur a un lloc, la gent marxa. Els joves marxen. Els fills dels joves que van marxar ja han nascut a la ciutat. Els fills dels pocs joves que es van quedar hem de batallar contra un enemic molt potent, el temps. 

Perquè és cosa de temps que molts dels nostres pobles desapareguen, que queden deserts i sense vida. I això, senyors i senyores, és una cosa que no poden permetre. Així que necessitem solucions, i les necessitem ja. Al despoblament, ni aigua.