La desaparició de la sàtira fallera subversiva

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

La desaparició de la sàtira fallera subversiva
La desaparició de la sàtira fallera subversiva

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Fins a l'últim terç del segle XIX les Falles de València no eren una festa, sinó només un festeig integrat en la seqüència ritual de la festivitat de sant Josep, que ja es celebrava, almenys amb constància documental, des de la segona meitat del segle XVIII. Per això rebien el nom de falles de la vespra de sant Josep, o simplement falles de sant Josep. En eixa època la festa era molt modesta i durava dos dies, i les falles ja podien considerar-se la seua manifestació més popular i atractiva. Les falles pròpiament dites, sufragades i construïdes bàsicament per veïns, amb el suport de professionals com fusters, ebenistes i pintors, es componien de bases o entaulats sobre la superfície dels quals es col·locaven les figures, generalment amb moviment, que representaven de manera satírica l'escena objecte de l'acte de fe.

Estes falles primitives, que anaren creixent i consolidant-se fins al 1870, eren concebudes com a actes més o menys subversius de justícia popular, d'elevada violència simbòlica, que servien per a descarregar les tensions socials i per a denunciar els excessos dels poderosos, però també comportaments socials considerats immorals o contraris a una mena de virtud pública. Les falles oferien la possibilitat d'una participació ciutadana directa, amb l'excusa de fer festa, exposant públicament crítiques de caire moral, social i polític, que utilitzaven preferentment un tractament satíric punyent i corrosiu. En suma, el poder de les falles era potencialment capaç d’incomodar i espantar el poder, i això havia de ser corregit. La domesticació de la sàtira fallera subversiva es posava en marxa.

1. La llarga domesticació de la sàtira fallera subversiva

Així que les autoritats burgeses van adoptar una actitud recelosa i vigilant, i van implantar la censura sobre un repertori temàtic molt crític i polític. A partir dels anys 1885-1888 es va produir un punt d’inflexió en la història de les Falles. Des d'este moment, encara que progressivament, tot començà a ser diferent: la pura repressió de les falles va donar pas a la seua reconversió esteticista; els impostos que intentaven desincentivar l’erecció de cadafals satírics van ser substituïts pels premis. En esta conjuntura es va fer evident que la política de la burgesia local, que tractava d'eliminar per la força de la repressió les tradicions, costums i maneres de viure populars resultava inviable, per la qual cosa es varen assajar estratègies de transformació més subtils i eficaces en el cas de les falles, com l’aposta per convertir-les en manifestacions artístiques i expressió d’una identitat regional, això sí, amb l’inestimable ajuda de la censura oficial per a limitar la corrosiva sàtira dels cadafals, una censura que es va mantindre fins a la fi del franquisme. En suma, es posaren en marxa un conjunt de canvis orientants a desactivar els valors populars d’una festa que fins llavors havia tingut molt d'improvisació i de potència satírica i transgressora.

Conseqüència lògica de la neutralització de la falla política va ser la potenciació i consolidació de la falla artística, en un període que va de 1901 a 1920. La nova estratègia de reconversió artística, àmpliament recolzada per les autoritats, va generar un dispositiu de transformació, que debilitava la sàtira, o be la reorientava en un sentit conservador o recelós amb la modernitat, i els fallers van respondre bé incorporant artesans i especialistes al si de la comissió bé remunerant-los per la construcció de les falles amb pretensions artístiques. Però tot i estes operacions, la tradició satírica corrosiva es va mantindre.

Els anys vint del segle passat van suposar una altra transformació important en la festa fallera, en alterar la seua composició global. Així, entre 1921 i 1936 la festa es va transformar en un gran pol d'atracció turística i en un símbol per a mostrar les belleses culturals valencianes. És aleshores quan es pot dir que naix la moderna València fallera, on allò que importava ja no era tant l'insolent sàtira antiga com expressar la unanimitat, la convergència i l'ascens de les Falles a la categoria de festa major. El resultat va ser la implicació de tota la ciutat en la festa i l'assimilació dels símbols de la identitat col·lectiva, així com la intensificació de la reconversió de la sàtira fallera i de la violència simbòlica a fi de promocionar la falla artística i amable, o almenys una falla allunyada de la crítica als poderosos. Amb tot, cal dir que la falla subversiva o transgressora continuava existint, i no sols limitada als barris, sinó en moltes de les falles més rellevants, demostrant que sàtira transgressora i art eren compatibles.

Després de la Guerra Civil, amb la instauració del franquisme, este va convertir la festa de les Falles en un gran instrument de legitimació ideològica i instrumentació política. Per este motiu es va promoure una festa a la qual es pretenia privar dels seus elements més subversius, mitjançant una fèrria censura, reconduint-la al servici del règim. Resistències hi hagueren, però el model imperant anava fent la seua tasca d’erosió i invisibilització de la tradició contestatària.

2.- L’esforçada supervivència de la subversió fallera

En els darrers quaranta anys de democràcia postfranquista, sense censura oficial, s’ha completat paradoxalment l’assetjament oficial a la insolent sàtira antiga de les Falles, fins al punt que les modalitats de sàtira més subversives han anat desapareixent a poc a poc, mentre proliferaven models de falles més descafeïnades i menys incòmodes per al poder. Parl·lelament, es premiaven i estimulaven formes de sàtira reaccionària, que es diferencia de la que no ho és perquè es mostra dura amb els dèbils i complaent amb els poderosos. O el que és el mateix, el llarg procés de domesticació de la festa per l’autoritat oficial va conduir del poder de les falles a les falles del poder. Com a resultat, hui en dia quasi ha desaparegut la sàtira fallera tradicional i transgressora, que era predominant en les falles originàries, espèciament entre les falles més premiades. Una sàtira que, tot i els entrebancs, encara resisteix monoritàriament amb molt d’esforç, i que històricament ha operat des de quatre modalitats:

1.- Sàtira Taronja. Correspon a la falla que des de pressupostos valencianistes democràtics critica les discriminacions, espolis i injustícies que el poder central espanyol comet amb la ciutadania valenciana. La falla taronja funciona amb plantejaments nacionalistes, sobiranistes o autonomistes, denunciant els obstacles que els poders establits posen a l'autogovern i reivindicant la recuperació de les llibertats col·lectives del poble valencià. No és un tipus de falla molt comuna, encara que va tenir molt de predicament durant la Segona República i la Transició i sol prodigar-se en algunes de les anomenades «falles alternatives». Es tracta d'una sàtira que posa en la diana el centralisme madrileny però també el mateix funcionament de l'Estat espanyol en el seu tarannà excessivament castellanocèntric i poc respeçtuós amb les realitats nacionals «perifèriques».

2.- Sàtira Verda. Es refereix a la històricament coneguda com a falla eròtica, picant o bròfega, que va gaudir d'un ampli arrelament durant el segle XIX, i que va comptar amb les llegendàries aportacions dels llibrets escrits per Josep Bernat i Baldoví o Blai Bellver. La falla verda busca deliberadament i picardiosament la complicitat d'un visitant atret per les referències al món del sexe en totes les seues variants, vehiculades per un eloqüent simbolisme hortofrutícola, si bé històricament la censura oficial, especialment la del franquisme, va tendir a reprimir esta modalitat de falla satírica per considerar-la immoral o «llicenciosa». Encara així sobreviu actualment, mitjançant el desplegament d'un humor corrosiu que oscil·la entre la sal gruixuda i el suggeriment atrevit.

3.- Sàtira Roja. És una de les dues modalitats de la falla crítica i satírica per antonomàsia, centrada a atacar qualsevol manifestació del que es considera un poder opressiu i explotador, ja siga identificat amb l'Estat, amb el mercat o amb les classes socials dominants. En el cas de la falla roja es tracta d'exercir la violència simbòlica contra els abusos socials, polítics, econòmics i mediambientals del sistema, advocant per una reforma transformadora del mateix que permeta una millora de la vida de les classes treballadores. És la clàssica falla on es considera com a màxim enemic el cobejós capitalista que s'enriqueix a costa de la misèria del poble, motiu pel qual resulta vilipendiat i escarnit per l'ira popular.

4.- Sàtira Negra. És la segona modalitat de falla crítica i satírica que carrega explícitament contra el poder, sols que en nom d'una visió més àcrata o llibertària, perquè el sistema no és injuriat per a ser reformat sinó per a ser totalment impugnat en tots els seus vessants. En conseqüència, la falla negra qüestiona íntegrament l'ordre social, econòmic i cultural vigent i s'expressa amb crítiques demoledores, cercant la provocació i l'escàndol. Encara que es tracta d'un tipus de falla minoritària, ha proliferat en les falles no convencionals alçades per moviments socials anticapitalistes o impulsades ocasionalment per artistes molt contestataris.

Dissortadament, i com ja hem comentat, en l’actualitat predominen les falles amb un contingut més neutre o obertament conservador, quan no manifestament reaccionari. Per contra, els tipus de continguts més explícitament transgressors o subversius, com els que representen les falles taronja, verda, roja i negra, es mostren en minoria, i sempre estan d'alguna manera subjectes a la pressió de la censura oficiosa o de l'autocensura, atesa la creixent deriva cap a unes falles políticament correctes o amb uns nivells de sàtira «tolerables». La situació descrita allunya, evidentment, la sàtira fallera de les seues arrels carnestoltesques per a potenciar cadafals creixentment inofensius o sotmesos a una mena de curiosa operació de buidatge satíric, consistent en el fet que, més que satiritzar de manera explícita, es produeix una representació de la sàtira en clau de simulacre, a mode de ritualització buida d'unes arrels que queden així fossilitzades i desconnectades de les necessitats de tractament satíric de la realitat actual.

És cert que des de fa uns anys hi ha alguns moviments de recreació de l'esperit de les falles primigènies en clau de «falles populars i combatives», seguint l'estela de les modernes festes alternatives i autogestionades, impugnadores d'una festa oficial i excessivament institucionalitzada, o fins i tot en clau de falles innovadores i experimentals, apostant per nous llenguatges que reivindiquen el missatge directe i contundent. Amb tot, estos intents són més be minoritaris, mentre el model de falla blanca, rosa, grisa, o simplement insulsa continua sent dominant en el món faller i salvaguardada pels jurats de falla, ja que es tracta de falles inofensives per al poder i, per tant, funcionals per a la seua legitimació simbòlica. Afortunadament, la insolent sàtira antiga no ha desaparegut totalment dels cadafals fallers, ja que apel·la als seus propis orígens transgressors, però caldria tornar a impulsar-la perquè representa la persistència en el segle XXI de l’esperit combatiu, popular i subversiu de les falles primigènies.