Tal dia com hui del 1868 es va inaugurar el Trinquet de Pelai a València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1868 es va inaugurar el Trinquet de Pelayo a València
Tal dia com hui del 1868 es va inaugurar el Trinquet de Pelayo a València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 20 d'agost del 1868 s'inaugurà al carrer de Pelai, al costat de l'Estació del Nord, un nou trinquet, que va rebre el nom del carrer (encara no traçat aleshores), el «Trinquet de Pelayo». 

Del fundador, el senyor Benet, no se sap quasi res, només que construí el trinquet al costat d'un «Tir a la gallina» (una diversió de moda). La llista d'intendents no és completa. A començaments del segle XX va ser un tal Rata; els anys 20, Quico el Tramusser d'Alboraia; més endavant, Alfredo Mataix i l'expilotari Xiquet de Simat. Durant la Guerra Civil el Trinquet de Pelai fou confiscat per un sindicat que encarregà la gestió a un grup de pilotaris encapçalats pel Faixero de Gandia (José Peiró Sanchís), qui es mantingué d'intendent amb el nou règim franquista. El 1947 passà a mans de Manuel Segarra Tur i Idelfonso Martinez, de la Vall d'Uixó, que no tenien res a veure amb l'empresa Segarra de la mateixa localitat, que restauraren el local. Les modificacions més importants van ser obra de l'empresa Tuzón, també de la Vall d’Uixó, propietària del 1976 al 2015. 

El trinquet fa 58,5 metres de llargària per 11 metres d'amplària i 9 metres d'alçària. Pel fet de ser tan ample els jugadors necessiten habituar-s'hi i col·locar-se correctament. Està completament tancat, cobert, amb il·luminació i marcador electrònic a la paret darrere la galeria del rest. Compta amb quatre galeries, les de les parets del dau i el rest més altres dos sobre les muralles, les parets laterals. La llotgeta és molt ampla i una miqueta elevada, però sense mur de protecció per als espectadors, a més la llotgeta de les autoritats superior la cobreix totalment, de manera que per enviar-hi la pilota no cal només una volea llarga, sinó baixa i ben dirigida. Al frontó del dau, al costat de la llotgeta, hi ha una porta que comunica al bar del trinquet: en aquest llindar també hi sol haver espectadors.

 Fins al 1976 fou un trinquet descobert. Tampoc estava completament tancat, ja que, malgrat que les galeries estaven cobertes per unes malles metàl·liques, les pilotes se'n podien eixir. Si ho feien per la part del dau, es deia de broma: «Eixa ha anat a l'Institut» (referint-se a l'Institut Lluís Vives), i si ho feia pel rest, es deia: «Eixa ha anat al carrer de l'Ermita». Atés el preu de les pilotes de vaqueta, cada vegada que una pilota era enviada fora, un xiquet s'encarregava de resseguir-ne la trajectòria i anar a buscar-la als patis de les cases properes, els amos de les quals, com a preu pel servei, exigien l'entrada debades al trinquet. 

Presidint el trinquet, a la part superior de la galeria del dau, hi ha penjades 5 enormes fotografies de pilotaris que han marcat època i hi han deixat marca. Per ordre d'esquerra a dreta són: Nel de Murla, Alberto Arnal Quart, Juliet d'Alginet, Antonio Reig Ventura Rovellet i Paco Cabanes el Genovés.

El 7 d'octubre del 2017, el trinquet reobrí després de tancar tot l'estiu per obres. Fou la segona remodelació duta a terme per l'actual propietari, Jose Luís López Sánchez, en la qual a més de renovar la canxa, el bar canvià de gestió reconvertit en un gastrobar de cuina oberta. 

L'escala i corda s’ha convertit en la modalitat més popular, la que més passions desperta. I diuen que el trinquet de Pelai, amb capacitat per a 900 espectadors,  és la catedral, el temple màxim. Un lloc emblemàtic on també es practica el raspall, potser una altra de les varietats de la pilota més jugades.

 

Fonts: Josep L. Barona, «Trinquete de Pelayo: memoria de la pelota valenciana», elDiario, 2018  /  Viquipèdia