Tal dia com hui del 1997 va morir el pianista de jazz Tete Montoliu

per NLV

Efemèrides

Portada de l'àlbum «Barcelona Meeting», de Tete Montoliu Trio, amb Reggie Johnson i Alvin Queen
Portada de l'àlbum «Barcelona Meeting», de Tete Montoliu Trio, amb Reggie Johnson i Alvin Queen

El 24 d'agost del 1997 va morir a Barcelona el pianista de jazz Vicenç Montoliu i Massana, universalment conegut com Tete Montoliu

Va nàixer a l'Eixample de la capital catalana el 1933. Era fill únic de Vicenç Montoliu Melià (músic titular de l'orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana Coma, una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu fill, cec de naixement, a estudiar piano i va afavorir la immersió en el jazz a casa aprofitant la seua gran col·lecció fonogràfica. Des dels 4 anys, el seu pare el portava a escoltar la banda municipal els diumenges, on tocava interpretant música simfònica al Palau de Belles Arts. Durant la setmana escoltava els discos de la mare de Duke Ellington, Earl Hines, Art Tatum i Fats Waller. 

Als 5 anys va ingressar a l'escola d'invidents a Barcelona, on va aprendre a llegir Braille. Tete va debutar a la ràdio als 8 anys en un programa infantil. Comprava, amb l'ajuda de la seua mare, discos de jazz com Bird at St Nicks, de Charlie Parker. Aquesta audició activa el va portar a tocar al piano la música que escoltava, i gràcies a aquesta pràctica va ser capaç de tocar discs de Fast Waller als 11 anys. Els seus mestres van ser del 1939 al 1944 Enric Mas, en una escola privada per a nens cecs, i la pianista Petri Palou, amb la qual va aprendre molt sobre tècnica i digitació.

Superant les dificultats que li imposava el fet d'haver nascut cec, als 16 anys va entrar al Conservatori Municipal de Barcelona, on completa els seus estudis. Encara que el seu pare haguera preferit que es dedicara a la música clàssica, el seu ferm propòsit era el de convertir-se en pianista de jazz. Un somni que va complir el 1958, quan va actuar en el Festival Internacional de Jazz de Canes. Des d’aleshores es va dedicar exclusivament al jazz

El 1965 va formar un trio amb Eric Peter i Billy Brooks. Va assolir categoria mundial sobretot a partir dels anys setanta, ja que va desenvolupar una gran activitat internacional, interpretant o enregistrant amb molts dels jazzmen més rellevants del panorama mundial, entre els quals Art Farmer, Lee Konitz, Johnny Griffin, Joe Henderson, George Coleman, Buster Williams, Billy Higgins i Bobby Hutcherson, entre altres.

Es van succeir discos i actuacions amb músics tan importants com George Coleman, Anthony Braxton, Niels-Henning Orsted Pedersen o Barney Wilen. A partir de la dècada dels 80 va fer multitud de concerts amb Johnny Griffin, Joe Henderson, Eddie Davis, Sonny Stitt, Freddie Hubbard, Jerome Richardson, Dizzy Gillespie, Bobby Hutcherson, Chick Corea, Hank Jones, Roy Hardgrove, Jesse Davis... 

El seu estil anava de Hard Bop passant per jazz Afro-cubà, i Post-bop. El 1996 va rebre un dels molts homenatges amb un concert al Teatre Monumental de Madrid en el qual el van acompanyar Gary Bartz i Tom Harrell. Però, malauradament, el novembre d'aquest any va patir una sobtada arítmia cardíaca que va requerir la implantació d'un marcapassos. Una malaltia que  es va complicar a causa d’un càncer de pulmó. 

Tot i així, el millor exemple de la grandesa musical dels últims dies de Montoliu fou el recital de piano  que va fer el mes de març del 1997 al Palau de la música de Barcelona per celebrar el seu 64é aniversari, una actuació magistral en la qual va interpretar temes d'Ellington, Coltrane, Dexter Gordon i Thelonius Monk.  La darrera aparició als escenaris va ser el 8 de juliol del 1997, un mes abans de morir, en un homenatge a Mompou titulat El jazz mira Mompou. 

Tete Montoliu va ser vetllat al Palau de la Música Catalana, incinerat al Cementeri de Montjuïc de Barcelona i enterrat a Montserrat. La seua carrera artística quedava definitivament trencada precisament en un dels seus moments àlgids. 

Va rebre, entre altres guardons i reconeixements, el Premi Nacional de Música, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla al Mèrit de l'Ajuntament de Barcelona i un honor que valorava molt: la insígnia d'or i brillants del Barça, la seua segona passió després del jazz.

 

Fonts: «Tete Montoliu», Jazz Terrassa / Enciclopèdia Catalana