Tal dia com hui del 1262 Jaume I va fer el testament en què va dividir els seus regnes entre els fills Pere i Jaume

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1262 Jaume I va fer el testament en què va dividir els seus regnes entre els fills Pere i Jaume
Tal dia com hui del 1262 Jaume I va fer el testament en què va dividir els seus regnes entre els fills Pere i Jaume

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 26 d'agost del 1262, Jaume I va fer el darrer testament a Montpeller. Dos anys abans, el seu primogènit Alfons, fruit del seu primer matrimoni amb la infanta castellana Elionor, havia mort sense fills. Així, l’herència -la Corona- la va poder distribuir entre els dos fills majors del segon matrimoni (en tingué deu) amb Violant Árpád o d’Hongria, Pere i Jaume: el primer, l’enèrgic Pere, rebé el regne d’Aragó, la València conquerida als sarraïns i els comtats catalans al sud dels Pirineus; Jaume, el protegit de la mare, heretà les Illes (Mallorca, Eivissa i el protectorat —encara en mans sarraïnes— de Menorca) i també la Catalunya Nord i els feus que restaven de l’antiga expansió per Occitània (Montpeller, terra de naixença de Jaume I, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs).     

Discòrdia entre fills i regnes

No cal dir, era inevitable, que el darrer testament de Jaume I, quan encara era a l’apogeu del seu poder, creà descontentament entre fills i regnes. Pere, com abans ho havia fet Alfons, no estava d’acord amb la decisió del pare i s’oposà a la partició. Els problemes, de moment, no transcendiren en vida del rei, però esclataren quan traspassà a València el 27 de juliol del 1276. No serviren de res els manaments del pare poc abans de morir i que recull el Llibre dels Fets: a Pere li demanà que «degués amar i honrar l’infant en Jaume», i Jaume es comprometé a amar i obeir Pere, «en ço que fer degués, així com a frare major». La realitat, tanmateix, fou una altra de ben diferent: Jaume II de Mallorca recelà de la tutela del germà i Pere ambicionà desposseir Jaume del seu reialme mallorquí i possessions ultrapirinenques. Pere, mort el pare, aconseguí fer signar al germà Jaume un tractat, a Perpinyà (20 de gener del 1279), mitjançant el qual el rei «mallorquí» es reconegué feudatari de Pere, però Jaume mai no l’acatà. Més endavant, en pro de mantenir la independència, fins i tot ajudà els francesos durant la croada contra Catalunya del 1285.    

La mata de jonc de la qual parla amb orgull Muntaner a la seua Crònica fou un somni, un deler, que s’enfrontà a la partició heretada de la voluntat de Jaume I. La creació d’un regne insular contribuí a fomentar una personalitat diferenciada en detriment de la catalanitat que, temps a venir, perjudicaria l’entesa amb la part continental de la nació. Però, malgrat constituir un regne separat i amb rei privatiu, els balears de l’Edat Mitjana encara no es sentien diferents dels catalans de la península. A l’hora de la veritat, els mallorquins donaren suport a Pere III el Cerimoniós en contra del seu rei Jaume III el Dissortat, com ha demostrat a bastament el professor Gabriel Ensenyat als dos volums de La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-1349). L’aliança amb França del rei mallorquí, però, passà factura, ja que Montpeller fou venuda al rei francès per pagar els deutes de guerra.

Pere III —II de València— el Cerimoniós, el vencedor, per tal que un fet semblant no es tornara a repetir, establí el jurament de les Illes, el 29 de març del 1344, que comprometia la resta de la Corona a no permetre que les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya no se separaren mai de la Corona de catalans i aragonesos. I així succeí, que la Corona, tot i l’autonomia dels seus estats, es mantingué com una unitat fins a la desfeta d’inicis del segle XVIII, que la destruí.

No era, però, el de Pere III el primer jurament d’aquesta mena, ja que Jaume II, el 1319, ordenà que Aragó, els comtats catalans estrictes i el regne de València romangueren sempre junts. En definitiva, Jaume II pretengué corregir l’error de l’avi i que futurs testaments posaren en qüestió la integritat territorial de la corona bastida per l’avantpassat Ramon Berenguer IV, única garantia de supervivència futura entre dues potències temibles: França al nord i l’ambiciosa Castella en quasi tota la frontera occidental.                 

Una gran prole per heretar

Tanmateix, certament, podia haver estat pitjor, car Jaume I, finalment, només comptà amb dos fills per repartir-se reialmes i estats. Un total de sis testaments redactà Jaume I al llarg de la seua vida. En el primer, del 1223, instituí hereu de tots els seus estats el seu primogènit Alfons. Els problemes vingueren després, quan Jaume I repudià la primera esposa i una sentència eclesiàstica (abril del 1229) anul·là el matrimoni. Alfons, no obstant això, fou legitimat com a hereu, del regne d’Aragó sobretot, ja que el rei deixà oberta la possibilitat de separació de Catalunya i Aragó per a heretar els fills d’un segon matrimoni.             

Ni aragonesos ni catalans volien llavors la separació. La unió del 1137 havia reeixit i els barons d’un territori i de l'altre mostraren l’oposició a una eventual secessió. Elionor de Castella, menyspreada, es retirà al monestir de Las Huelgas (Burgos), on morí el 1244. Jaume I, en canvi, prompte cercà nova esposa, l’hongaresa Violant, amb qui es casà el 1235. Una dona que deixà una gran petjada en el regnat del seu espòs, sobretot per ser mare dels reis successors a Aragó-Catalunya i Mallorca-Rosselló-Montpeller.

L’infant Alfons, encara nen i criat per la seua mare a Castella, fou instituït hereu universal el 1232, però el naixement del primogènit de Jaume I i Violant, Pere, modificà l’estat de les coses. Jaume I, instigat per la seua muller hongaresa a colp de llàgrima, decidí fer una primera partició dels seus estats el 1241, segons la qual Alfons seria rei d’Aragó i Catalunya, mentre les noves conquestes (Mallorca i València), Montpeller i els senyorius occitànics restarien per a Pere. Els plors de Violant no havien estat debades. L’historiador Bernardino Gómez Miedes (s. XVI) ja se’n feu ressò i li dedicà, a tals efusions lacrimògenes, un capítol de la seua biografia del Conqueridor. Violant tingué més fills mascles i, ai las!, que ella pretenia reis. I Jaume I —ai Jaume!— cedí. Més fills, més repartiments.      

El 1243, a Montpeller, nasqué el segon fill de Jaume I i Violant, l’infant Jaume. El rei, arran d’això, redactà un nou testament l’any següent: d’Alfons seria Aragó, a Pere li pertocaria Catalunya i València i les Illes a Jaume. Encara la qüestió de la successió es complicà més quan nasqueren altres dos fills mascles, Ferran i Sanç, que obligà a un nou testament i a un nou repartiment, el 19 de gener del 1248: Aragó (Alfons), Catalunya cispirenaica i Illes (Pere), València (Jaume) i Catalunya Nord i senyorius occitans (Ferran). Sanç, però, restà fora del repartiment, perquè li esperava una gratificant carrera eclesiàstica (arribà a arquebisbe de Toledo). 

Un altre testament sorgí de la mà de Jaume I el 1253: Aragó i València serien per a Alfons, Catalunya inclosa la Catalunya Nord per a Pere, i Jaume heretaria les Illes i Montpeller. Alfons traspassà el 1260 i això restà un hereu a heretar. Així, arribem al testament definitiu del 1262, en què Pere aconseguí Aragó, la Catalunya al sud de l’Albera i València, mentre que per a Jaume serien les Illes i les senyories occitanes. En definitiva, tal com és descabdellaren els esdeveniments, hem de reconéixer que el del 1262 fou el menys dolent per al futur de la Corona. Jaume —II— podria haver estat rei privatiu de València i... Finalment, però, ho fou de Mallorca.

 

Fonts: David Garrido, «L’herència de Jaume I», Diari La Veu, 2019