La hipocresia de la solidaritat a colp de titular

per Estefania Blanes

Tribuna

La hipocresia de la solidaritat a colp de titular
La hipocresia de la solidaritat a colp de titular

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquests dies, encara que han sigut de descans i desconnexió, ha estat inevitable veure les imatges que han commogut tot el món. Unes imatges de desesperació i de pànic, famílies completes intentant fugir de la barbàrie, encara que això supose posar en risc la mateixa vida. Però allò no és el sorprenent, això és simplement instint de supervivència, què no faríem qualsevol per tal de sobreviure i protegir la teua família? No cal imaginar-ho, tan sols cal recordar-ho. Quan hem vist les imatges de l'aeroport de Kabul amb persones intentant pujar als avions com podien; o quan avions superaven la seua capacitat per tal de salvar al màxim de gent possible, a moltes ens han vingut al cap escenes de la nostra història més recent, per exemple, quan l'Stanbrook partia del port d'Alacant desbordat d'esperança per aquella gent que va posar rumb a la llibertat sense mirar enrere. Com ha de ser allò que deixes per a posar en risc el més valuós, que és la vida?

Davant aquesta situació d'extrema emergència humanitària la resposta majoritària ha estat la solidaritat, oferiments d'acollir refugiades dels Estats i també de les autonomies i ciutats, que han posat a disposició els seus recursos per a les famílies que fugen, especialment les dones i les xiquetes, principals objectius dels talibans. Cal traure tota la població afgana que siga possible, protegir la vida és la màxima prioritat, amb visat o sense visat, habilitar un corredor humanitari segur per a protegir les refugiades que volen eixir d'Afganistan. 

Però allò que a mi més em crida l'atenció és la reacció de tanta gent que des de l'anonimat de les xarxes socials i la impunitat de la mal entesa llibertat d'expressió, es dedica a estendre un discurs d'odi que es retroalimenta en un mitjà tan efímer, però gens innocu. Un discurs que també alimenten determinats líders polítics o d'opinió de dreta i extrema dreta. 

La gran pandèmia d'aquesta societat és l'individualisme i la falta d'empatia, per a la qual sols existeix una cura, que és l'educació en igualtat i valors.

Aquesta situació no ha sigut sobrevinguda, com una catàstrofe natural, és el resultat de polítiques i decisions que durant dècades han interessat a les grans potències mundials. Davall el pretext de la seguretat internacional i amb conceptes com «doctrina d'agressió positiva» o «guerra preventiva», els Estats Units i l'OTAN han legitimat l'ocupació i intervenció militar de països que consideraven una amenaça per a l'estabilitat mundial o que calia «salvar» la població de governs terroristes i totalitaris. Però lluny de treballar per l'eliminació del conflicte, s'ha militaritzat i armat fortament el territori. Tampoc s'ha invertit en educació, sanitat i democratització, per a formar noves generacions en igualtat i lliures.

Ja en 2001 es justificava la intervenció en Afganistan per a salvar les dones, però celebrem un mundial de futbol a Catar, aquestes dones no mereixen ser salvades? Crida l'atenció la doble vara de mesurar dels països occidentals, supose que depén de les amistats monàrquiques.

Quin ha estat el resultat? Ho hem vist a Afganistan, Iraq o Líbia, milers de víctimes en conflictes armats, destrucció i nul·la inversió en infraestructures, persones desplaçades, espoli dels recursos naturals, empobriment del país i un retrocés en els drets de la ciutadania, molt especialment de les dones.

Qui hi ha darrere d'un grup terrorista com els talibans? Comencem perquè van ser els Estats Units els que van finançar els mujahidins perquè lluitaren contra l'URSS, que van ser el caldo de cultiu dels talibans. Molts diners són necessaris per a mantenir una guerra durant dècades, per açò no és un detall menor que el 90% de l'heroïna del món procedeix d'Afganistan.

El negoci de la guerra és un mercat que mou milers de milions, açò fa necessari mantenir sempre actius conflictes armats, per no deixar caure el mercat armamentístic. Tampoc és casualitat que aquests països siguen punts geopolítics estratègics o que siguen rics en petroli, gas o altres recursos naturals. 

Després que els poders moguen les seues fitxes en el taulell de joc, les víctimes són les de sempre: la població civil, sobretot la població infantil i les dones en particular. Ara el conflicte està a les portades dels diaris i dels informatius, també les mostres de solidaritat. Una solidaritat que arriba dècades tard; quan milers de persones desplaçades han demanat asil, la resposta ha estat que Afganistan era un lloc segur. Ara aterren diàriament avions amb famílies afganes, esperem que puguen ser moltes més. Però em pregunte, què serà d'aquesta gent una vegada el focus mediàtic apunte a un altre punt? 

Les polítiques d'acollida de la Unió Europea no són una garantia de drets per a les persones refugiades. En lloc de complir amb el Pacte Mundial de Refugiades (segons informe de CEAR de 2018 del compliment del Pacte, Espanya estava en el 16% del seu compromís d'acollir) els països rics paguen els països amb menys recursos perquè gestionen les nostres polítiques migratòries, mitjançant convenis il·legals com el de UE-Turquia que no respecten els drets humans de les persones migrants.

Les polítiques migratòries, els programes d’acollida de persones refugiades i la resolució dels conflictes armats, no poden ser com la cançó de l’estiu, que s’oblida quan deixa de sonar a les ràdios.