La gent té la pell molt fina

per Vicent Riera i Escrivà

Veus

La gent té la pell molt fina
La gent té la pell molt fina

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Recorde que, un dia, la mare d’un alumne se’m va queixar perquè jo havia afirmat en l’aula que el seu fill era prou intel·ligent, però no tenia ganes d’estudiar. En sentir el retret de l’esmentada progenitora, només li vaig poder contestar que jo no havia faltat a la veritat i que em reafirmava, punt per punt, en tot allò que havia dit. Quan li vaig formular la meua resposta, em va vindre al cap aquell fragment de la inoblidable novel·la de James Hilton intitulada Goodbye, Mr. Chips, en què el protagonista (l’esmentat professor Chips) es referix de la manera següent a les tres generacions del llinatge dels Colley que havien estat alumnes seus:

I de nou, anys després d’allò, molts anys després, es va donar una situació graciosa encara millor. Perquè un altre Colley havia arribat (fill del Colley que era fill del primer Colley). I Chips va dir, puntuant les seues remarques amb aquell petit «hum» que per aquell temps ja havia esdevingut un hàbit: «Colley, vostè és... hum... un exemple esplèndid de... hum... les tradicions heretades. Recorde el seu iaio... hum... No va entendre mai l’ablatiu absolut. Un cap de suro, el seu iaio. I el seu pare també... hum... El recorde... Seia en aquell pupitre, prop de la paret... No era millor, tampoc. Però jo crec, estimat Colley... que vostè és... hum... el més terròs dels tres!» Grans riallades.

¿Què hauria fet la susceptible marota si jo haguera parlat així de la seua estimada criatura? ¿M’hauria denunciat a l’inspector educatiu de torn, m’hauria demandat davant dels tribunals?

Diverses associacions, partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació i responsables polítics del nostre Estat estan implantant una mena de fèrula de correcció política difícilment compatible amb allò que hauria de constituir l’eix vertebrador del nostre sistema educatiu: la llibertat de càtedra.

Òbviament, la llibertat d’expressió dels docents ha d’estar limitada per les normes del nostre Codi Penal, però, els professors no s’han de sentir coaccionats, de cap de les maneres, en la seua tasca docent i comunicativa, per la pressió de cap instància administrativa o col·lectiu humà. Tinguem en compte que l’autocensura, més que la mateixa censura, és l’autèntica tomba de la intel·ligència.

Tinc constància de professors que no fan llegir els seus alumnes de batxillerat el llibre Mor una vida, es trenca un amor de Joan Pla, perquè tenen por que els pares i altres instàncies el consideren massa salaç. Altres professors tenen por, pels mateixos motius, que els seus alumnes lligen la novel·la modernista Josafat de Prudenci Bertrana.

¡Com han canviat les coses en només vint anys! Sembla que s’ha anat imposant entre el personal, a dreta i a esquerra, una barreja de beneiteria i de puritanisme moral de via estreta, difícilment conjugable amb la llibertat d’esperit i la creació artística.

A mi, em pareix que, últimament, el personal té la pell massa fina. Em sembla que tothom va de víctima per la vida: els escocesos, els britànics, els bascos, els catalans, els espanyols, els cristians, els musulmans, els jueus, els homosexuals, els bisexuals, els transsexuals, els intersexuals, els heterosexuals, els coixos, les dones, els hòmens, els infants, els obesos, els qui no ho són tant, les minories ètniques e tutti quanti. Està de moda considerar-se la pobra víctima d’algú altre que, de segur, és un malànima depravat. Esta actitud no em sembla gens edificant, perquè ens cal un bon tros de cotna a la pell per tal de fer front a les asprors que la vida ens reserva i per tal d’assumir, sense cap mena de ressentiment o de rancor, si pot ser, que, com diu aquell refrany valencià tan castís:

Mig món parla de l’altre mig.

La docència s’ha transformat, hui més que mai, en una tasca problemàtica. Al capdavall, no podrem parlar de res sense ferir la sensibilitat d’algú. Sempre ens toparem amb alguna persona amb la pell ben fina, disposada a traure les nostres paraules del context en què han estat dites i a col·locar-nos el barret o l’etiqueta que li semblarà oportuna, a fi de desqualificar-nos i de no raonar amb seriositat i rigor sobre allò que hem dit o hem deixat de dir.

Una societat amb tants comissaris polítics i tants censors està condemnada a la mediocritat més espantosa. No hi ha crítiques serioses, sinó arguments ad hominem a tot i ple, simplificacions, tòpics fressats i grapejats i molta gent amb poca tendència al raonament original, crític, seré i rigorós.

Em sembla que els occidentals ens estem convertint en un atropoll de ploramiques hedonistes amb un ego ben inflat i alhora molt fràgil i trencadís, sempre disposats a vore la palla en l’ull de l’altre i a ignorar la biga en l’ull propi, sempre preparats per a la baralla dialèctica, l’agravi i el plet. La cosa arriba a ser surrealista i hilarant, i va des d’aquell president hongarés que vol prohibir que es parle de l’homosexualitat en les escoles, passant per aquella alcaldessa que va suspendre una festa taurina perquè no li agradaven els noms dels bous i acabant per aquella regidora que va interrompre, amb un sermó moralista, un monòleg humorístic perquè estava personalment convençuda que no era respectuós amb determinats col·lectius. No sé, potser hauríem de llegir més els filòsofs estoics. El mateix periodista Joan Vall Clara, referint-se a la regidora que va interrompre el dit monòleg humorístic, feia, en un article d’opinió publicat en el diari Avui del 17 d’agost de 2021 i intitulat «Ni xiular, ni riure, ara?», la reflexió següent:

Què se n’ha fet de l’esquerra llibertària? Tot ha de ser políticament correcte com a la dreta, però d’esquerres? Quin coi de sectarisme ens hem inoculat, jovent? Què és aquest predicot al públic que no et compra l’adoctrinament? És la diferència entre el receptar i el prendre! Vet aquí!

El mateix filòsof llibertari Antonio Escohotado va fer, no fa molt de temps, la reflexió següent:

«Para mí, ser de izquierdas siempre ha consistido básicamente en vivir y dejar vivir.»

Comptat i debatut, em fa la impressió, però potser vaig errat de comptes, que, amb l’auge i l’hegemonia discursiva de certes idees polítiques identitàries que pul·lulen en el nostre medi social, estem quasi a un pas de restaurar el delicte d’opinió. No està gens malament per a gent que presumix de «demòcrata». Al meu entendre, la democràcia també consistix a tolerar, sense massa escarafalls, aquelles opinions que ens poden resultar adverses, desagradables i, fins i tot, ofensives. ¿Des de quan les opinions són un delicte?