Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La cosa ve de lluny. Quan existia Canal 9, cal recordar-ho, al País Valencià es podia vore TV3 i ja hi havia moltes reticències (polítiques, clar) perquè allò fora així, i no em referisc sols a la dreta. La competència no agradava als d'ací, sempre presoners d'eixe complex d'inferioritat sucursalista que ha caracteritzat i caracteritza els polítics valencians. La fingida invasió catalana era (i és), l'excusa perfecta per mantindre el corralet sense interferències, i no em referisc a les de les ones. L'assumpte dels repetidors, per exemple, en va ser un que demostrà la poca gana, per no dir nul·la, que hi havia per intercanviar televisions d'àmbit català.

Una de les victòries, la més significativa i evident de la dreta i extrema dreta valencianes (Tanto monta, monta tanto, com diuen ells), aconseguida mitjançant la por que saben que se'ls té, és, sense cap mena de dubtes, l'alentiment, quan no directament la paralització de l'expansió i normalització cultural de caire valencianista-progressista al País. És a dir, d'aquella normalització que hauria d'obrir les portes de bat a bat a una realitat històrica, social i cultural. La por endèmica a eixa dreta salvatge que mai no s'avindrà a cap acord racional perquè sap que la seua raó de ser és mantindre sempre encesa la foguera del conflicte, sempre amb el pal en alt enfront del qual l'esquerra va protegint-se amb el braç i el cap catxo amb aparença de moderació i prudència, és el que tanca qualsevol possibilitat de normalització real al País Valencià.

La por, sempre la por. La por a Madrid, la por a la dreta, la por a dir les coses pel seu nom, la por a perdre la confiança de Ferraz si es dona un pas en fals i signar amb allò el propi harakiri; la por també fingida que amaga certa connivència... La por. Qualsevol polític que faça més de trenta anys que viu de la política no ha sobreviscut pel suport electoral que té, no, ha sobreviscut perquè, a empentes i colzades, ha sabut adular els de dalt perquè el col·loquen ací i allà per tal de viure de l'erari públic. La manca d'un sistema electoral en què l'electorat puga elegir directament la persona que vol que el represente provoca aquests vassallatges i, per tant, no podem esperar dels d'ací que planten cara a qui els diu, des d'allà, què es pot fer i què no.

Qui dirigeix el PSPV, qui el dirigeix de debò, no les executives acordades als congressos a porta tancada, al quarto de les rates, com deia un vell amic, no està per plantar cara a ningú i la dreta ho sap i apreta. L'intercanvi de senyals televisius amb Aragó, les Balears o Catalunya es podria fer hui mateix: tècnicament és possible fa molts anys, com afirmava el senador Mulet i és sabut, però és la por a l'enfrontament, a revifar la falla, a crear problemes a Madrid, el que paralitza les cames i les mans dels dirigents actuals del País, almenys les d'aquells i aquelles que podrien tindre cert interés a tirar endavant (perquè n'hi ha, ho sé) però n'hi ha molts, els principals, que estan la mar de còmodes amb les coses com estan. Aquell amic em deia també: «el PSPV està ple de xurros». I no m'ho deia perquè volguera insultar ningú, no, en tot cas ell també n'és un en el sentit estricte, ho deia per l'abundant castellafília que hi ha al PSPV. M'ho digué després del congrés on s'arribà a votar eliminar les lletres PV de les sigles del PSPV-PSOE. Fon la versió valenciana d'aquella afirmació de Josep Guia que deia: «És senzill, digueu Catalunya», sols que en aquest cas volien dir: «És senzill, digueu simplement PSOE», o millor encara, com algú proposà, «digueu PSE». Què vol dir això d'obrer o de País Valencià!? A l'Atac!!! De moment no els isqué bé, però temps al temps.

Amb eixe panorama no és per a ser optimistes respecte a l'intercanvi televisiu amb el nostre espai natural cultural i històric: hi ha molta por des de Cavallers a qui vigila des de les espilleres de Lo Rat Penat, la RACV, el VOX-PP amb brusa i espardenyes i l'àguila negra, el jou i les fletxes brodats al cervell. Que ningú espere, almenys per ara, poder polsar un botonet al comandament de la tele i vore de seguida el Cadí, la serra de Tramuntana o els Ports de Beseit. Estem on estem i tenim el que tenim amb el comandament principal a la mà: eixa és la realitat. Pot ser que es facen programes televisius, reportatges, sèries o alguna coseta així conjuntament, però no crec que la cosa passe d'ací. Hi ha molta por a fer el pas definitiu. Escoltar un «Bon dia» des de Vic, des d'Eivissa, o des de Vall-de-roures és, ara per ara impensable.