El sector primari en perill

per Marisa Saavedra

Tribuna

El sector primari en perill
El sector primari en perill

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Des d'abril de 2019 que vaig entrar per primera vegada com a diputada per Castelló, forme part de la comissió d'Agricultura, Pesca i Alimentació del Congrés.

En aquest temps he contactat amb molta gent i organitzacions del País Valencià i d'arreu de l'Estat que s'esforcen i treballen per tirar endavant i garantir un futur al seu treball agrícola, ramader i pesquer. Malgrat la diversitat de problemàtiques, coincideixen en un punt crític comú: els protagonistes tradicionals del sector primari -les persones que heretaven la seua activitat de mares i pares, les explotacions familiars o els xicotets productors- es veuen en greu perill de desaparició perquè el rendiment econòmic del seu esforç no dona per a viure dignament. 

Tot el món ho sap, no?

Però els supermercats estan plens de fruites i verdures que comprem. La llet, el peix, els ous, el pa, la carn, l'oli i els seus productes derivats són aliments, l'imprescindible per a la vida. Com expliquem que la gent que produeix el menjar que paguem car no puga viure del seu treball?

La realitat que sorgeix en escoltar la gent del camp i de la mar és que han perdut tot el control sobre el que generen. No poden fugir d'estructures i circuits on no tenen cap veu i qui mana són grans corporacions que tenen, per una part, el poder de marcar els preus de compra i venda del que produeixen i d'allò que necessiten per fer-ho; i, per l'altra, la capacitat d'incidir en les regles del joc.

Són les grans cadenes de distribució les que decideixen quant paguen per la producció local.

Són les grans corporacions les que manen a l'hora de redactar tractats internacionals que només tenen en compte la reducció de costos i controls per la seua activitat comercial. Són les que importen aliments comprats a preus ridículs, fruit de l'explotació laboral i de la manca de límits ambientals, traslladats en transports que no paguen la contaminació que provoquen. No els importa que tot això provoque l'arribada de plagues de difícil erradicació com en el cas del cotonet de Sud-àfrica i l'enfonsament de la ramaderia i agricultura locals.

Són dos grans empreses les que poden pescar el 80% de la tonyina roja del nostre Mediterrani segons la distribució de la quota corresponent que fa el Ministeri. Les 1.400 barques d'arts menors, les que donen vida i treball al conjunt del territori, malviuen amb un 20% i estan desapareixent.

Són grans corporacions i fons d'inversió els qui estan darrere dels projectes de macrogranges, contaminants i robotitzades, que no paren d'aparéixer a tot el País Valencià en contra de la nostra ramaderia tradicional, vinculada al territori i que fixa població a les zones rurals.

Tota la normativa està disposada per beneficiar el capital, els grans inversors, no per protegir el treball i la producció local. Diuen que és «lliure comerç», el mercat sense «interferències polítiques». Però és fals. El que hi ha hagut sempre és una política que beneficia a qui més té, que afavoreix la concentració de propietats en poques mans, que imposa obligacions que ofeguen els xicotets, però no limiten als grans. I això ho hem de canviar.

La gent afectada està molt emprenyada, fins i tot desesperada, i es mobilitza, amb raó. Explotacions i barques s'abandonen i, amb elles, les activitats relacionades indirectament, la gent jove no veu futur en treballs que ja no donen per viure dignament...

I el conjunt de la societat perd riquesa, varietat i, finalment, i el que és més important, sobirania alimentària que és, entre moltes altres coses, la capacitat de produir els aliments, variats i en quantitat, en la nostra proximitat. L'única manera d'afrontar les crisis que vindran.

Necessitem canvis per fer més sostenibles les activitats del sector primari (el que està passant a la vora del Mar Menor amb regadius il·legals i abocaments de l'agroindústria és inacceptable) mantenint horts, granges i barques en mans de la gent que tradicionalment s'ha dedicat a això.

La política ha de deixar de mirar només la macroeconomia, eixa de les grans xifres que amaga les desigualtats i els patiments particulars, i ocupar-se de la microeconomia que valora la suficiència econòmica i la qualitat de vida de les persones.

En eixe sentit, estem treballant amb el sector perquè la Llei de Cadena Alimentària, actualment en procés de tramitació al Congrés, supose un avanç i que la gent puga viure del seu treball, amb preus justos.

Cal ara i en els temps que venen molt d'anàlisis de la realitat, diàleg, negociació i acords sobre les vies de futur, però mantenint allò que ja tenim: explotacions ja actives distribuïdes per tot el territori, drets adquirits als quals no es pot renunciar.

En definitiva, caldrà donar veu i capacitat d'influència a les persones que tenen els coneixements, la pràctica i la vocació que calen per produir allò que ens mengem.