Madrid, cel d'Espanya

per Josep J. Conill

Tribuna

Madrid, cel d'Espanya
Madrid, cel d'Espanya

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En el Diario de un snob, un vell recull de columnes de Francisco Umbral aparegut a les acaballes del franquisme i abundós en crítiques sobre la descomposició del règim, que burlaven la censura a còpia de subtilesa i ironia, servides tot sovint amb un castellà esplèndid, hi llegim: «Al pueblo de Madrid se le ha creado un sentido artificioso de autocomplacencia para que se sienta seguro de sí mismo, contento con su suerte». La lucidesa de la reflexió precedent s’aprecia millor si tenim en compte que es va escriure fa mig segle, en un article ―el detall no és pas banal― dedicat a les revetlles estiuenques dels barris populars de la capital, en tant que reflex miserable de la tramoia ideològica sarsuelera que la Restauració vuitcentista va orquestrar entorn d’aquestes celebracions. La qüestió aleshores consistia a mantenir entretinguda la xusma, no fos cas que cada cop que se sentís contrariada li donés per expressar la seva ràbia sortint al carrer i aixecant barricades, tal com acostumava a fer el poble de París, ciutat de la qual, en paraules del mateix Umbral, Madrid no és sinó una barroera imitació. Estem parlant, cal no oblidar-ho, d’una Espanya vetusta de pan y toros, que era també aquell país de sarsuela on la gent s’embadalia badocament davant les novetats científiques, sempre que vinguessin de l’estranger i comptessin amb el preceptiu nihil obstat de l’autoritat eclesiàstica. 

Suposo que algú haurà estudiat a fons l’assumpte... En qualsevol cas caldria prendre’s molt seriosament la influència nacionalitzadora exercida durant dècades per la sarsuela madrilenya arreu de l’Estat espanyol, en estreta (i a la llarga, victoriosa) competència amb les varietats d’oci popular pròpies de cada contrada, com ara el sainet al País Valencià. Una influència que es deixa sentir en la toponímia urbana de les nostres localitats, en què les grans vies i les puertas del sol no constitueixen un fet extraordinari. Val a dir que tot plegat compareixia amanit amb una altíssima dosi de conservadorisme, que feia virtut de la necessitat i l’exaltava com la quinta essència de la manera de ser espanyola. Ignoro fins a quin punt l’exemple humà de majas, chulapas, manolas i chisperos podia resultar-li atractiu al poble pla de provincias, però hi ha motius de pes per a sospitar que més d’un valencià alberga encara en el seu tendre cor demodé un homuncle sarsueler o algun dels seus avatars més recents.  

L’operació es va repetir molts anys després amb l’apogeu de la movida, ara amb el concurs del pop, el cinema i l’argument, difós a tort i a dret pels mitjans de comunicació, que Madrid havia esdevingut la capital de la modernitat del món mundial, mentre els novaiorquesos es menjaven les ungles d’enveja. Però la cosa no acaba ací. D’aleshores ençà sembla com si cada restauració ―borbònica, per descomptat― hagués d’anar per força acompanyada d’una temptativa renovada de madrilenyització de la població espanyola, emprada com a vehicle per excel·lència de l’exaltació del nacionalisme carpetovetònic més arnat i del servilisme del ¡vivan las caenas!. La reacció actual a la crisi del règim de la Transició, palesa en l’abdicació del successor de Franco, l’esclat del 15M i l’empenta de l’independentisme català, com era esperable, ha vingut contrarestada per l’emergència d’un discurs d’extrema dreta cru i nu que, a banda del seu component guerracivilista i feixistoide, ha fet de la difusió entusiasta de la presumpta forma de vida madrilenya, a base de festa ininterrompuda, terracita i cañitas con los amiguetes, el seu contrapunt «positiu» llibertari. 

Un contrapunt que, en plena pandèmia del coronavirus, més que no a una exaltació frívola del gregarisme insubstancial, s’assembla a una manifestació postmoderna de la dansa de la mort, que amenaça de propagar-se a la totalitat del territori nacional al crit de guerra De Madrid al cielo. Tot escombrant de passada, d’una manera o altra, milions de «mals espanyols», perquè Madrid no és Espanya dins d’Espanya, com afirma una abjecta representant de l’extrema dreta capitalina, sinó el veritable cel d’Espanya, entès en el sentit més caricaturesc de la paraula, que tan bé va saber copsar José Luis Cuerda en la seva pel·lícula Así en el cielo como en la tierra (1995).