Viure 24 hores en valencià

per Lourdes Toledo

Columnistes

Viure 24 hores en valencià
Viure 24 hores en valencià

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Hi ha un grafitti al barri del Carme de València en roig i groc i forma de cor o de puny clos –segons es mire– que diu: «No és fàcil ser valencià». La imatge, i sobretot el missatge que se’n desprèn, se m’ha quedat gravat: què és ser valencians? És el mateix per a mi (de València ciutat i l’Horta) que per a la gent de les comarques del sud, de l’interior, del nord limítrof amb Catalunya, de les comarques castellanoparlants? No ho crec. «Ja se sap –ha escrit Ferran Archilés– que de valencians, n’hi ha de dues menes: els qui són de València i de l’Horta i els altres. I els altres sempre portem les de perdre: fallem en alguna cosa. Els valencians de la capital arriben a albirar un país que, a tot estirar, arriba fins a Gandia».

Jo ja fa temps que en vaig prendre consciència i des de llavors, a la mínima ocasió, em llance a explorar el País Valencià. Avui, però –que no he eixit dels límits de la ciutat, com tants altres dies– m’he alçat decidida i optimista, carregada de raons i d’entusiasme i amb suficient força moral com per a eixir al carrer i parlar en valencià a tot arreu i tothora. I així ho he fet. He parlat en valencià al forn, al caixer del supermercat, a la recepció de la piscina, al conductor de l’autobús, al taxista, a la infermera del centre de salut, a la dependenta de la botiga divina de gadgets de cuina del carrer Ciril Amorós, i a la cambrera d’Al Tun Tun, un restaurant a la cantonada exquisida que fa el carrer de Sorní amb la plaça d’Amèrica... I per a la meua sorpresa, no només encara estic viva, sinó que he comprovat que moltes -moltes- d’aquestes persones em responien en valencià, algunes d’elles en un valencià preciós, i he pensat que comença a carregar-me molt, però moltíssim, aquesta cançoneta segons la qual a la ciutat de València (ja parlaré algun dia de Castelló i Alacant) no es parla valencià.

A València ciutat sents gent parlar en valencià, a més dels voltants de l’estació del Nord, als barris de Russafa, al Carme, a Benimaclet, al Grau, al Cabanyal, gent pel carrer que raona amb els fills en valencià. Potser són valencians que han nascut a altres comarques i hi fan vida urbana, però també és gent nascuda ací que, no ho oblidem, s’ha escolaritzat en valencià o almenys amb el valencià ressonant per l’escola, i que respon als estímuls. Per això, tots els que el parlem, escrivim i vivim en la nostra llengua ho hem de fer, sobretot, també de portes obertes.

Entenc que com a humans que som no sempre tenim l’empenta de la coherència, i hi ha dies en què minven les ganes d’eixir de casa amb l’escut posat i se’t fa costera amunt exigir allò que vols per a tu i per als teus, o simplement, costa ser coherent, no entrar en contradiccions i no trair la teua consciència. Tot això, que tampoc és tant, en realitat és molt: existir, ser acceptada, reconeguda i exercir com a valencianoparlant les vint-i-quatre hores del dia no és fàcil, segons com, segons on.

No m’estranya que hi haja qui pense i senta que «és difícil ser valencià» i ho expresse amb tot l’art possible. L’art dels valencians que fan art fins i tot de les seues desgràcies col·lectives...