La medicina i la crisi del diàleg

per Kristin Suleng

Columnistes

La medicina i la crisi del diàleg
La medicina i la crisi del diàleg

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Un llibre famós per trencar les idees falses sobre les quals es nodreix el món de les pseudoteràpies afirmava que en el repertori d’obligacions professionals dels metges no havia de figurar necessàriament la de resultar simpàtic als pacients. L’autor, un divulgador ben popular a les xarxes socials, pretenia recollir una de les queixes freqüents per les quals algunes persones acaben atrapades per les promeses de remeis casolans o divins i curanderos, que coneixen tant l’art de la seducció com la llibertat de prendre amb facilitat les etiquetes de «medicina» i «teràpia» amb «alternativa» o «natural» per empaquetar qualsevol producte o servici aprofitant la desesperació del client. La crítica, però, obviava una realitat que afecta tant els sanitaris com els pacients: la crisi del diàleg.

Entre les veus del col·lectiu sanitari, algunes reflexions crítiques arriben a parlar de la tendència creixent de «personalitzar» la malaltia, aquest ens de signes i símptomes que fan malbé la salut, i de «deshumanitzar» el pacient. Compartint aquesta observació, una de les frases més arredonides me la va dir fa uns anys un professor de Farmacologia d’intel·ligència i sensibilitat infinites: «Els estudiants de medicina d’ara tenen una formació tècnica molt superior, però l’atenció a la comunicació cada vegada és més deficient. Els professionals estan oblidant que no totes les persones podran ser metges, però que tots, metges i no metges, haurem de ser alguna vegada pacients. Cal posar-se al lloc del malalt». 

Pensant en els futurs metges com si foren investigadors amb la pipeta en mà, la formació és responsable que en la societat de la comunicació la medicina actual quede més propera a la malaltia i més allunyada del pacient. Encara que, en un principi, siga motiu d’alegria, pel triomf que suposa l’avanç de la ciència en el camp mèdic, l’observació urgeix de molta i calmada reflexió.

Quan en la salut pública es posa de moda la resiliència perquè els sistemes sanitaris afronten les adversitats de la pandèmia, a més de les precarietats oblidades en els temps propicis, la relació entre metge i pacient queda arraconada erròniament a una debilitat residual, reduïda a un símptoma lleu d’un refredat qualsevol. Els avanços que representen l’arribada de la informàtica a la consulta i la porositat més gran dels metges a actualitzar els seus coneixements a mesura que l’evidència evoluciona segons les troballes de la recerca mèdica, han estat incapaços d’impedir el distanciament i el refredament amb el pacient, sobretot en un sistema ben atapeït de paperassa burocràtica i jurídica i amb una ràtio de pacients per hora insuportable.

La manca de temps i la sobrecàrrega de treball dificulten conéixer el pacient. Conéixer no sols implica saber les causes que produeixen la malaltia i recolzar-se en les guies i protocols sanitaris avalats per la ciència, sinó apropar-se a la identitat i la personalitat del malalt. La bona comunicació entre metge i pacient no pot consistir en un codi de barres. Darrere de la història clínica, hi ha una història de vida personal d’incerteses i pors que també pot aportar moltes pistes en l'anamnesi -el procés de recollida de dades i l’entrevista mèdica- a l’hora de tractar el pacient, com evidencia el fet que la probabilitat d’èxit o recuperació està condicionada en bona part per la disposició del pacient a seguir les recomanacions del metge. Qualsevol teràpia o tractament és, al remat, un procés participatiu.

La necessitat de conéixer la persona darrere del malalt es fa palesa en els pitjors dels casos, quan el pacient amb un estat delicat rebutja acceptar les indicacions del metge, un conflicte que aflora quan manca el diàleg. Imaginen el cas del pacient de càncer que es nega a seguir tractant-se amb la quimioteràpia o una persona major amb demència que no vol que li administren l’alimentació via sonda. En la situació de desacord, on els professionals s’encaren a reptes ètics i legals, l’evidència científica poc funciona de salvavides. És ací on el diàleg honest, obert i lliure de prejudicis es presenta com a única solució, i sí, al metge no cal demanar-li simpatia, però cal demanar-li almenys l’exercici de l’empatia, posar-se en el lloc de l’altre. Enfront de l’autodeterminació del malalt, un dels valors més importants de la salut pública, la resposta sanitària no pot limitar-se a la coerció, que en no pocs casos posa fi a situacions indesitjables, amb el pacient (o la seua família) demanant l’alta o l’administració d’una falsa teràpia. La coacció al pacient, tot i en els casos al límit, s’ha d'interpretar com un fracàs.

El treball sanitari no resideix a decidir sobre la vida d'uns altres. Tan perjudicial és que el pacient arribe a pensar que la medicina té la solució a tots els problemes com que el metge no accepte el dret del malalt a escollir. Es tracta d’acompanyar i ajudar el pacient a prendre una decisió ben informada. Tot i que és una dimensió subestimada, una de les tasques més importants del personal sanitari ha de passar per ser al més pedagògic possible, per tal que el pacient sàpia el que està triant. Però no sempre és fàcil veure les coses des del costat del malalt. En contrast amb les falses teràpies, la medicina ha d’aprofitar la bona comunicació per a mostrar al pacient quines opcions té i quins riscos i conseqüències s'associen amb cadascuna de les opcions disponibles. I sobretot, sempre ha de mostrar que el pacient ha de ser el primer element del sistema.