Revolucions falleres

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

Revolucions falleres
Revolucions falleres

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Parlar de revolucions falleres no és gens fàcil. I no ho és perquè associar una paraula com a «revolució» a una festa tan sensible com les Falles és endinsar-se en un terreny esvarós i polèmic. Així i tot paga la pena fer-ho, ja que encara que les Falles tenen fama de conservadores i reticents al canvi, la veritat és que al llarg de la seua dilatada història han experimentat diverses transformacions que bé podríem qualificar de revolucionàries.

Però abans de seguir val fer dos precisions important. La primera és aclarir que una revolució no té per què ser sempre un esdeveniment radical que capgira de sobte i de manera profunda una realitat social per a instaurar un altre de diferent en poc espai de temps. De fet, no poques de les revolucions més reeixides han sigut en realitat re-evolucions, processos progressius, encara que ferms i duradors, generadors de canvis profunds, però diferits en el temps, com per exemple va succeir amb la Revolució Industrial o la Revolució Científico-Tècnica o l'expansió de nous fenòmens socials com el socialisme, el feminisme o l'ecologisme. La segona precisió implica assenyalar que una revolució pot també ser reaccionària o una contrarevolució si transforma radicalment i regressivament les estructures anteriors. De fet a tota revolució fulgurant li sol respondre una contrarevolució que de vegades adquirix formes radicalment revolucionàries, com va passar amb l'aparició i ascens dels feixismes, la revolució conservadora neoliberal en l'Occident dels anys 80 del segle XX o la revolució islàmica d'Iran del 1979.

Repassem sintèticament les revolucions falleres del passat, i tot seguit farem algunes consideracions sobre les possibles revolucions del futur de la festa. Quant a les del passat, han sigut revolucionàries fites com la mateixa emergència de la festa de les Falles en el calendari festiu de València, fins a la seua transformació al cap d'un segle de trajectòria ascendent. I dins la festa es pot destacar la transcendència de canvis com el trasllat de la data de la cremà de les falles de la vespra de sant Josep a la nit del dia del sant en 1891, l'aparició de la professió d'artista faller a finals del segle XIX, la instauració dels premis de falla en 1901, la posada en marxa de la Setmana Fallera (1927-28) i el Comité Central Faller (1928), els canvis estètics i de materials, la plantà d'unes falles antifeixistes en 1937, la creació de la Junta Central Fallera (1939) com a fita contrarevolucionària però decisiva en l'esdevenir de la festa, la implementació de reglaments i la convocatòria dels congressos fallers, l'aparició de la Secció Especial (1942) o l'Ofrena de Flors (1945). Per no parlar de canvis socials com els efectes de l'emigració espanyola dels anys 60 del segle passat, responsable de l'increment de comissions falleres i la integració de col·lectius d'immigrants andalusos, castellans o aragonesos en les estructures associatives falleres. I per descomptat, cal no oblidar els intents de canviar la festa des de dins duta a terme pel govern municipal del PSOE entre 1979 i 1988, o de Compromís a partir de 2015, la recuperació de la música i indumentària tradicional, o les petites revolucions falleres en diverses comissions, per tal de regenerar els vells models de falla aportant iniciatives alternatives (Corretgeria-Bany dels Pavesos, King Kong, Jacomart-Camí de Montcada, Arrancapins, Na Jordana o les actuals Falles Populars i Combatives). També cal referir-se a l'obertura de nous camins de renovació artística de les falles, com és el cas de la falla Mossén Sorell-Corona o la Federació de Falles Experimentals i Innovadores. Per no parlar de propostes diferents ja en marxa, com La Falla Immaterial, Educafalles, els cursos universitaris de difusió de la festa fallera, la implicació de dissenyadors actuals en la imatge gràfica de la festa (Ibán Ramon, Dídac Ballester, Yinsen, Luis Demano i Joan Quirós, Diego Mir i Fase Studio), les incursions de creadors com Okuda, PichiAvo, Escif o Dulk en la confecció de falles municipals, o les exposicions sobre les falles com a expressió artística de museus com el MUVIM, IVAM o el Consorci de Museus-Centre del Carme. La Declaració en 2016 de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO suposen també un gir revolucionari almenys potencial, en la mesura que dimensiona el valor cultural d’una festa amb projecció mundial i promou la salvaguarda de la cultura festiva fallera.

Pel que fa a possibles revolucions del futur, i molt lligat a l'incert panorama deixat per l'impacte de la covid-19 després de la suspensió de les Falles de 2020, caldria esmentar determinats i desitjables canvis de mentalitat, com per exemple entendre que les Falles són profundament polítiques, no apolítiques; que les Falles no sols són dels fallers, sinó també de tota la ciutat i els seus veïns; que la falleritat implica diversitat, pluralisme, inclusió i obertura; que la igualtat de gènere ha de seguir progressant en la festa; que cal canviar l'actual sistema de premis i jurats per tal de reconéixer com cal el treball artístic i professional dels artistes fallers; que la falla és una disciplina artística potencialment universalitzable; que les estructures actuals de la festa s'han de flexibilitzar i sobretot que ja no podem pretendre que les Falles tornen a la «normalitat» prepandèmica. Però encara que les institucions poden i deuen incentivar els canvis més o menys revolucionaris, insistim que la revolució més profunda, la que pot assegurar transformacions reals i progressistes, comporta temps, treball, sacrifici i molta paciència. Sols així la necessària revolució fallera podrà resistir a una contrarevolució que pretenga desfer el camí fet. Cal aprendre del passat perquè el futur, encara que sembla estar ple de crisis socials, econòmiques i ecològiques, sempre està obert.