Pareu màquines: El País ha publicat una veritat

per Joan Canela

Columnistes

Pareu màquines: El País ha publicat una veritat
Pareu màquines: El País ha publicat una veritat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Em disculpareu si aquesta columna la centre en una notícia de Madrid. Soc conscient que el lector valencià a penes té informació d'aquesta exòtica i desconeguda ciutat, així que, ironia a banda, per aquesta volta em convertiré en agent col·laborador de la sobreinformació al voltant de Madrid. Però és que els fets s'ho valen, ja que –tornem a la ironia-, El País ha publicat una veritat.

La notícia a la qual faig referència es titula «Així es fabrica una mentida: la faula de la cuidadora okupa inventada per assetjar una inquilina immigrant». En aquesta peça, que ha circulat a bastament, Fernando Peinado i Patricia Peiró desmunten una fake news, però no una d'aquestes de broma que circulen per Whatsapp o Facebook i que són més detectables que un bitllet de 12 euros. No. Una mentida que ha estat difosa massivament per la gran majoria de mitjans, incloses les televisions més vistes i els mitjans seriosos, aquells que, a la que poden, ens asseguren que ells sí que són fonts fiables i no les coses que llegim per internet.

La notícia en qüestió, la falsa, assegurava que una cuidadora havia expulsat una anciana de 90 anys del seu pis al centre de Madrid i se li havia quedat la casa, i ara els propietaris no podien expulsar-la. La dona era, a més d'okupa, immigrant, el combo perfecte per convertir-se en diana de mitjans i influencers d'extrema dreta que han desencadenat una brutal campanya d'assetjament contra la dona que ha inclòs concentracions a la porta de casa. Una campanya en la qual han col·laborat alegrement i amb passió, els programes més vistos de la televisió, amb els seus periodistes seriosos i amb la titulació corresponent.

La «notícia» era, com podeu imaginar, mentida. Realment algú que conega aquest estat pot imaginar que un jutge permetria una situació així més d'un dia? Perquè expulsar algú de casa seua no és «okupar», sinó un delicte de violació de domicili que permet una actuació immediata de la policia. La veritat, tal com ens recorda la peça d'El País, és que la família de la senyora havia rellogat una habitació a la jove marroquina –que tampoc era cuidadora- per 400 euros tot i que es tractava d'un habitatge de renda antiga –el pis sencer els costava 121 euros- en què està expressament prohibida aquesta pràctica. La solució de la família –davant l'opció de perdre aquesta ganga- va ser contractar l'empresa Desokupa per tal que els «resolguera» el problema. I Desokupa ho ha fet com ho fa sempre: amb mentides, coaccions i amenaces. La història completa, que podeu llegir a El País, és un autèntic relat de terror.

Però jo em vull centrar en una altra cosa. Com ho va fer Desokupa per aconseguir colar el seu relat –fàcilment desmuntable, segons han pogut comprovar els periodistes d'El País- a la gran majoria de mitjans? Doncs perquè sempre passa igual. En un estat com l'espanyol, on més de mig milió de famílies han estat desnonades de sa casa des del 2008. On es calcula que gairebé 250.000 persones es troben vivint en situació de precarietat i afrontant, por, violència i amenaces constants de quedar-se al carrer. Ací, deia, tot el discurs mediàtic s'ha centrat a explicar el drama des del punt de vista dels propietaris. El problema són sempre els okupes i mai la negació sistemàtica d'un dret, el de l'habitatge, reconegut a tots els tractats de drets humans i a la mateixa constitució espanyola.

En aquest context, qualsevol història d'un xicotet propietari que no pot fer fora l'okupa té tots els números per convertir-se en portada. La mateixa història repetida una vegada i una altra. I té igual que una rere l'altra, totes acaben descobrint-se com a mentides. Durant els anys que vaig encarregar-me de l'observatori de mitjans Mèdia.cat, vam analitzar diverses històries similars. En una, TV3 assegurava que un matrimoni que havia convidat una amiga per fer-li un favor, ja no la podia fer fora perquè un jutge la protegia. En una altra, La Vanguardia explicava que un jutge havia encausat un propietari de violació del domicili per canviar el pany a uns okupes aprofitant que estaven de vacances. I era igual les voltes que demostrares que mentien. Les notícies es mantenien, la bola es feia més grossa, fins a arribar a la paranoia col·lectiva de l'any passat, on en plena pandèmia, amb centenars de milers de persones obligades a tancar-se en infrahabitatges totalment insuficients, el principal problema del país va ser l'okupació.

Per això m'alegre –i no és irònic- que ara siga un gran mitjà com El País el que pose llum sobre aquestes històries falses. Per ara ja han aconseguit que diversos mitjans esborren piulades i amaguen la seua participació en la campanya d'assetjament. No crec que acabe amb aquestes pràctiques ni confie que El País no hi torne a col·laborar en el futur, però almenys hem pogut llegir alguna veritat. De tant en tant, s'agraeix.