Falles fallides

per Josep J. Conill

Tribuna

Falles fallides
Falles fallides

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Per poc que reflexionem, arribarem de seguida a concloure que la tradició i la sàtira són dues veïnes mal avingudes. La primera s’encarrega de garantir l’estabilitat i la persistència sense controvèrsia dels hàbits socials; la segona, de soscavar-los i de proclamar en quina escandalosa mesura els fonaments de qualsevol societat enfonsen els seus orígens en una invenció corcada per la irracionalitat. La sàtira elevada a la categoria de tradició indiscutible, doncs, no constitueix altra cosa que un sagnant oxímoron. Pot tractar-se en alguns casos d’un passatemps jocund i inofensiu, ben cert, però en si mateix conté ja la llavor de corrupció que degenera amb la facilitat més gran en una apologia del linxament, només apta per al consum dels incondicionals dels sectaris de torn.

De fet, si volem esbrinar el marge de llibertat ideològica que es pot permetre una activitat d’aquestes característiques, no cal atendre tant els assumptes que aborda com els que omet. Com més gran siga la magnitud de la seua omertà, més sòlida serà la magnitud del seu compromís en l’apuntalament de l’statu quo. En altres mots: el silenci eixordador de certes manifestacions pretesament satíriques entorn d’algunes qüestions candents constitueix la millor pedra de toc per calibrar la vigència dels tabús socials inviolables. 

Per contra, l’artista mordaç, el crític social de debò, és sempre algú que se la juga, en el sentit més literal i físic de la paraula. No debades la seva contrafigura, l’inquisidor, és qui du a terme, amb tots els beneplàcits, la sentència dictada contra els dissidents. Qualificar de jocoses les performances inquisitorials seria un sarcasme massa cruel, si no és que considerem la festa com una expressió incondicional d’adoració totèmica a un poder que en callar atorga, i els festers com el seu braç secular, que es complau, per damunt dels canvis d’època i les alternances en el poder polític, a perpetuar una cerimònia tan abjecta, cruel i castissa com els actes de fe multitudinaris.

Ara bé, seria demanar massa que les víctimes de semblants linxaments oficiosos es resignen per sempre a la repressió i acaten servilment la sentència covarda emesa contra elles per uns col·lectius que, amb l’excusa de l’exercici de la llibertat d’expressió que neguen a la resta de la societat, semblen gaudir d’una tradicional immunitat, que els autoritza de facto a contravenir, no ja la llei, sinó la més elemental decència humana o democràtica. La cosa s’agreuja quan observem que el procés afecta de ple l’àmbit d’allò que en els seus orígens era una festa popular, un temps de llibertat que permetia capgirar, de manera tan efímera com simbòlica, l’ordre establert. Alguna fractura molt greu ha d’haver ocorregut en el teixit d’una societat quan l’espai de la subversió festiva ha donat pas a un patíbul grotesc i miserable, disfressat de parc temàtic de la poca-soltada. La fractura a què al·ludim, en el cas de les falles ―ja que parlem de falles, al capdavall― és fàcil d’identificar i té a veure amb la seva patrimonialització pel feixisme durant i després de la dictadura franquista, sense solució de continuïtat fins a l’hora actual. 

Només en virtut del procés anterior, que garanteix a grupuscles minoritaris, però molt actius en contra de la democràcia, el monopoli d’una violència (no sols) simbòlica, capaç de concitar unanimitats forçades i preservar una hegemonia ideològica molt superior a la seva representativitat real, s’explica la impunitat secular dels fallers a l’hora de prendre any rere anys els carrers amb la mateixa desimboltura i tolerància amb què operaven en una altra època i en un altre context els escamots d’extrema dreta. La història ens explica quin va ser el final tràgic de la república de Weimar, incapaç de posar fre als excessos del feixisme, i lamentablement la nostra societat no sembla posseir anticossos més potents contra aquesta infecció letal.

Val a dir que no estem parlant de cap qüestió anecdòtica, els ninots de falla són ninots i com a tals anecdòtiques figures de cartó pedra, però la nostra societat i els seus representants democràtics es juguen el futur en la seva capacitat per desemmascarar davant l’opinió pública la sinistra ideologia dels ninotaires que mouen els fils de tot aquest embull i expressar-ne la seva condemna sense pal·liatius.