Tal dia com hui del 1458 va morir la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, a València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1458 va morir la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, a València
Tal dia com hui del 1458 va morir la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, a València

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 7 de setembre del 1458 va morir a València la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim.

Filla primogènita d’Enric III de Castella i de Caterina de Lancaster, Maria de Castella va nàixer el 14 de setembre del 1401. El 1406 fou concertat el seu matrimoni amb l’infant Alfons, fill de Ferran d’Antequera, que se celebrà a València el 1415. 

El 1432, el rei Alfons V el Magnànim se n’anà als seus dominis napolitans per no tornar mai més. Les desavinences entre la reina i el seu marit i la seua manca de salut sembla que influïren en el poc interés del rei a regressar als seus regnes peninsulars. La seua esposa, Maria de Castella, va assumir el govern de la Corona d'Aragó durant els 25 anys d'absència del rei, que acumulava luxe, festes i amants a Itàlia, mentre la reina presidia Corts, atenia audiències públiques i bregava amb les dificultats econòmiques. El govern d’aquests regnes recaigué, doncs, en la reina, com a lloctinent del seu marit, tant en el primer viatge a Itàlia (1420-23) com en el definitiu del 1432, tot i que del 1436 al 1453 tingué a càrrec seu només el govern de Catalunya, mentre que els altres regnes eren encomanats al seu cunyat Joan, rei de Navarra. 

 La reina Maria mitjançà en les guerres entre Castella i la corona catalanoaragonesa, i fins i tot arribà, el 1429, a acudir al camp de batalla, per tal d’obtenir una treva. Hagué d’enfrontar-se amb greus problemes: l’empresonament del rei, que calgué rescatar, a Ponça, el 1435; les bandositats nobiliàries, les lluites per obtenir el poder municipal a Barcelona entre els partits de la Busca i de la Biga, la difícil qüestió de la recuperació del patrimoni reial, les reivindicacions dels remences, els enfrontaments entre ciutadans i forans a Mallorca i les dificultats econòmiques, que intentà de solucionar concedint mesures proteccionistes (com la constitució Havents a cor del 1422), mentre que, alhora, havia de negociar a les Corts les constants peticions del rei de subsidis per a les seues guerres d’Itàlia. 

La seua fragilitat física amagava una gran fortalesa mental. Era una persona culta que estimava l'art, especialment els llibres. Tenia una bona biblioteca, i mantenia correspondència amb els centres de cultura de l'època, com el monestir de Montserrat. Al contrari del seu marit —i tot i ser de família castellana com ell—, Maria escrivia personalment les cartes en català.

Maria no tingué fills. Alfons reconegué tres fills bastards. Això fou una desgràcia per a la reina, malgrat que el rei sempre la tractà d’esposa i lloctinent general fins a la seua mort. El distanciament sentimental i físic li produiren angoixa i tristesa, i van afectar la seua salut. Malgrat ser poc coneguda, eclipsada per les gestes italianes d’Alfons, Maria va ser una dona amb molt de poder, l’alter nos del rei. Governà els seus territoris amb gran habilitat i un insubornable sentit de la justícia i del deure. En contrast amb la política militar del seu marit, dominadora i conqueridora, ella representa l’altra cara del poder polític reial: la recerca de la pau, la negociació i el pacte. Són els principis que ella va aplicar al govern del dia a dia als territoris de la Corona d’Aragó.

El metge i escriptor Jaume Roig va ser un dels professionals que en va certificar la mort. Està soterrada al Monestir de la Trinitat que ella mateixa fundà a València.

 

Fonts: Montserrat Toldrà, La reina Maria, dona d’Alfons V el Magnànim: vida i obra de govern (1401-1458), Universitat de Barcelona, 2014 / Agnès Rotger, «Maria de Castella: a càrrec de la Catalunya medieval», Sàpiens / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia