Ohana

per Sergi Vidal

Tribuna

Ohana
Ohana

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'altre dia escoltava a la ràdio d'À Punt el testimoni d'una mestra de l'escola pública valenciana que explicava com treballava amb la seua classe. Exposava que, quan algú no està «bé» (emocionalment), para la classe i obri un espai de paraula i suport col·lectiu per ajudar-se mútuament a superar-ho. La seua prioritat és crear un marc de comunitat, de responsabilitat col·lectiva, o, com deixa ella, de tribu, d'Ohana.

Són nombrosos els reptes filosòfics, didàctics i sistemàtics als quals s'enfronta l'educació formal, als quals sempre s'ha enfrontat i als quals mai deixarà d'enfrontar-se. És més important aprendre a resoldre equacions o a cuinar? A analitzar frases o a curar-se emocionalment? Què és important aprendre ara? Com? Per a què?

Moltes preguntes que tenen moltes més repostes de les que imaginem. Al cap i a la fi, l'educació existeix com un instrument de supervivència cultural, de transmissió de sabers culturals i tècnics. I no tots els coneixements tenen el mateix valor per a unes o altres persones. Però, entre unes i altres, tots acaben sent importants.

El que és innegable és que n'hi ha uns que estructuralment estan millor valorats que altres, que tenen forma d'assignatures, o que tenen més càrrega lectiva que altres. El positiu és que les comunitats tenim molta capacitat reflexiva (malgrat tot), i això ens permet canvis. Poden ser canvis a xicoteta escala, com aquella mestra valenciana que prioritza la tribu, o canvis més grans, com els que el Gobierno de España podria aconseguir amb les lleis d'educació i d'universitats.

Però, entre tot açò, hi ha una cosa que no podem qüestionar, i és la necessitat que l'educació siga pública. Els serveis públics, gratuïts i accessibles a tota la població, garanteixen la democràcia i l'equitat social. Perquè el que construeix la democràcia és que algú, independentment del capital econòmic i cultural de la seua família, puga tindre accés a una educació de qualitat.

És lícit que n'hi haja persones disconformes amb l'organització escolar pública i que, per això, promoguen ensenyaments privats que s'adapten als seus valors, als sabers que elles consideren més importants. Però, en la meua opinió, seria molt millor trobar les fórmules que permeten traslladar tots estos debats a l'educació pública i garantir-los també, així, a totes les persones per igual.

I, com que tenim i tindrem molts reptes, necessitem moltes mans. I tenim la sort que, d'això, la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana en sap molt. Este curs comença amb més de 5.000 docents extra (i altre personal), per a millorar-ne l'atenció, i per a garantir-la 100% presencial en este temps complicat de pandèmia sanitària. Però també per a continuar apostant tant pel sector públic com pel que cal apostar per a avançar de la mà de la justícia social.

Entre hui i dilluns comencem un altre curs escolar, acadèmic, ple de reptes. El principal: mantindre ben amunt la prioritat de deconstruir-nos sense por, per a millorar el nostre sistema educatiu, amb l'únic objectiu de sobreviure, però unides, en Ohana.