Tal dia com hui del 1911 va nàixer Manuel Sanchis Guarner a València

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1911 va nàixer Manuel Sanchis Guarner a València
Tal dia com hui del 1911 va nàixer Manuel Sanchis Guarner a València

El 9 de setembre del 1911 va nàixer a València el filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis Guarner, l’iniciador de la Filologia moderna a les terres valencianes.  

Orfe des de ben menut, va ser criat pel seu oncle, el canonge i erudit Josep Sanchis Sivera, a la vora del qual es va iniciar en l’estima per la llengua, la història i la cultura dels valencians. Llicenciat en Dret i en Filosofia i i Lletres, es formà com a filòleg i historiador al Centre d’Estudis Històrics de Madrid, on fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomàs i Américo Castro, entre d’altres. Col·laborà a l’ALPI (Atlas Lingüístico de la Península Ibérica) i, des d’uns plantejaments historicistes, va publicar La llengua dels valencians, el 1933, amb la intenció d’aclarir didàcticament als valencians la identitat filològica de la seua llengua. El llibre, que va ser un èxit, encara continua reeditant-se en l’actualitat. Un any abans, Sanchis Guarner apareixia entre els signants de les Normes de Castelló, en atenció al seu lideratge estudiantil. 

Durant la Guerra Civil s’incorporà a l’exèrcit de la República i obtingué el grau de capità d’artilleria, per la qual cosa a l'acabament del conflicte fou condemnat a dotze anys de presó i un dia, dels quals solament en complí quatre, ja que es va beneficiar d'un indult del govern. Després va residir a Mallorca, entre 1943 i 1959, on ajudà el gran filòleg mallorquí Francecs de B. Moll, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossén Alcover, mentre treballava en un institut com a professor d'alemany i francès. En aquells anys continuà treballant en la història lingüística i literària del País Valencià, amb llibres com ara Introducción a la historia lingüística de Valencia (1949), que prologà el seu mestre, Menéndez Pidal. 

Des del 1950 formà part de la Institució Alfons el Magnànim. L’any 1954 començà la seua integració a la Facultat de Filologia i Lletres de la Universitat de València, i el 1979 fou nomenat catedràtic de lingüística valenciana. En els primers anys seixanta ingressà a l'Institut d'Estudis Catalans i fou expulsat de la societat cultural Lo rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. 

Els principals llibres que publicà són: La llengua dels valencians (1931, quarta edició 1972), Gramàtica valenciana (1950), Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Calendari de refranys (1951), Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent de Mallorca (1955), Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (1955 i 1961), Les barraques valencianes (1957), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (tres volums, 1963-68), Els valencians i la literatura autòctona en els segles XVI, XVII i XVIII (1963), Les generacions literàries en la Renaixença al País Valencià (1968) i La Ciutat de València (1971). Col·laborà en l'Enciclopedia Lingüística Hispánica (1960), en la Història del País Valencià (1965), la Història de Catalunya dirigida per J.Reglà i, entre altres, en les revistes Bolletí del Diccionari, Anales del Centro de Cultura Valenciana, Revista de Filología Española, Estudis Romànics, Estudios Lulianos, etc. 

Fou membre numerari del Centre de Cultura Valenciana, membre corresponent de l’Academia Española, Magister de l’Escola Lul·lística de Mallorca i col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1974) i el premi de la Unitat de la Llengua (1981) pel primer volum de la seua Aproximació a la història de la llengua catalana, iniciada el 1980.

 El 1978 patí un atemptat amb bomba per sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV i Fuerza Nueva, entre d'altres. L'any següent, com a regal de Nadal, rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, que no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També rebé moltes amenaces, tant per correu com en forma de pintades violentes a la porta de sa casa. El jutge no condemnà ningú per cap d'aquests fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que morí el 16 desembre de 1981, víctima d'un infart. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. El dia del seu soterrament, al Cementeri General de València, hi aparegueren pintades infamants, fetes per membres d'extrema dreta.

 

Fonts: «Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX», Universitat de València / Enciclopèdia Catalana / Viquipèdia