De la frontera més vigilada d'Europa a un espai porós de fraternitat

per Josep Barberà

Tribuna

 De la frontera més vigilada d'Europa a un espai porós de fraternitat
De la frontera més vigilada d'Europa a un espai porós de fraternitat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Era, potser, el 2018. Jo tenia encara la responsabilitat de l'àrea de Cultura a l'Ajuntament de Benicarló i d'un dels projectes que vaig encetar amb més estima: els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. En l'edició del 2018, un dels destacats membres del jurat era l'Antoni Bassas que, encertadament i en una intervenció brillant, es va referir a la situació geogràfica de Benicarló com a punt central dels Països Catalans i va fer una referència al riu Sénia, al qual es va referir com «la frontera interior més controlada d'Europa».

L'encertada reflexió va fer somriure els que vivim al costat d'aquest teló d'acer invisible. Valencians i catalans, catalanes i valencianes, hem viscut d'esquena -institucionalment, si més no- durant massa anys, gràcies al marc mental que la dreta espanyolista ací baix -«mos volen furtar la paella»- i la dreta catalanista d'allà dalt -«això no toca» o »ja s'ho faran»- van imposar.

L'esquerra botànica, tot i que sense animadversió manifesta, ha dubtat a desballestar directament aquest marc i, de manera poruga i poc eficient, ha començat un desgel que, per al meu gust, està tenint la lentitud d'una era geològica. I amb minsos resultats, ja repetits fins a l'esgotament: ni Institut Ramon Llull ni reciprocitat ni...

Ha estat imprescindible que l'independentisme d'esquerres recuperara la Generalitat de Catalunya per a tornar a convertir el riu Sénia en «un espai porós de fraternitat», en paraules del president Pere Aragonès. Una fraternitat que en l'àmbit econòmic, social i vital mai s'havia perdut -que ho pregunten a la meua comarca o als empresaris de la Vall d'Albaida i l'Alcoià-, però que en l'institucional seguia, si no congelat, almenys, fred.

I en la trobada d'ahir entre el president Ximo Puig i el president Aragonès, no es va parlar només de reptes econòmics compartits, com voldrien alguns, també es van posar sobre la taula temes que el republicanisme valencià mai no hem deixat de costat. Economia? Segur. Cultura i llengua? Per descomptat.

Però una flor no fa maig i aquest espai porós de fraternitat que ara s'intenta recuperar ha de tindre continuïtat. I l'ha de tindre assumint que la dreta sempre jugarà a la contra i que per a avançar necessitem, a més de gestos necessaris com el d'aquesta setmana, decisions polítiques concretes. Comencem a normalitzar les relacions institucionals, d'acord. Però no n'hi ha prou. Ni de bon tros.