Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Aquesta setmana he tornat a pensar en com funciona la propaganda de la (ultra)dreta i com és de difícil no caure en els seus paranys. El problema és que eixa gent no té escrúpols ni cap respecte per la veritat. Entenc que pensen que el fi justifica els mitjans i com que pensen defensar l'ordre natural de les coses, els interessos de la gent elegant i benestant, qualsevol cosa queda justificada per l'honrosa finalitat. I clar, així no es pot, no n'hi ha manera. Per lluitar amb les mateixes armes caldria tindre la mateixa manca d'escrúpols que ells i això, clar, ens hi faria semblants. I sí, en efecte, aquesta frase traspua superioritat moral, però és que clar que som superiors moralment al feixisme. Només faltaria. Ho va dir Carlos Bardem en una entrevista i tenia tota la raó.

Ho vinc a dir per tot l'aldarull mediàtic que es va produir la setmana passada amb la suposada agressió homòfoba al barri de Malasanya i l'habilitat amb la qual els polítics feixistes suren. Al principi, no van dubtar a acusar sense cap prova els immigrants. Després, quan es va publicar que la denúncia podria ser falsa, canviaren sense despentinar-se d'estratègia discursiva i aprofitaren per negar la violència contra el col·lectiu LGTBI i de pas victimitzar-se ells. I això a penes dos mesos després que el jove Samuel fora apallissat fins a la mort en A Corunya i quan cada setmana es produeix un constant degoteig de notícies d'agressions. Ells, que atien l'odi, i per tant les agressions, no només les neguen sinó que es mostren com les víctimes d'una campanya de difamació. Inverteixen les posicions de víctima i botxí. Són experts en això.

Les circumstàncies dels fets de Malasanya i del canvi de declaració són prou fosques com perquè no faça cap afirmació sobre el que va passar. En qualsevol cas, i encara que la denúncia fora absolutament falsa, això no invalidaria totes les altres que no ho són, i les denúncies probablement més nombroses encara que no arriben a produir-se. En aquest moment, negar la violència contra el col·lectiu LGTBI, que és un problema greu i actual a l'estat espanyol, equival a convertir-se en còmplice d'eixa violència, a donar-li cobertura.

És la mateixa tàctica que utilitzen amb el tema de la violència contra les dones. L'existència de denúncies falses, real, però estadísticament molt minoritària, gairebé anecdòtica, és utilitzada per estendre una ombra de dubte sobre totes les altres, la immensa majoria, que són reals i justificadíssimes, i més encara si també en aquest cas afegim totes les situacions de violència real que no s'arriben a denunciar.

Eixe joc amb les dades i les estadístiques no és una qüestió d'ignorància, sinó que és ben conscient, estratègic i ideològic. De nou defensar un ordre de coses entés com a immutable (la heteronormativitat, la jerarquia entre els gèneres) justifica qualsevol mitjà. Retòrcer la veritat -o directament mentir- es veu com a plenament justificat per aconseguir eixe bé superior entés en termes essencialistes.

Contrasta això amb altres denúncies falses, les que es produeixen en el context de fake news llançades per la mateixa ultradreta, com el cas aquell de l'adorable ancianeta a la qual una malvada okupa llatinoamericana li havia furtat el pis encara que en realitat ni l'anciana vivia ahí ni la seua habitant era cap okupa perquè havia pagat religiosament el seu lloguer. El que passava és que la família de la senyora estava volent ocultar el fet d'haver rellogat en B un pis amb lloguer de renda antiga on no vivia. En veure's agafats en la mentida els feixistes (i alguns mitjans) no menejaren ni una cella. I, per descomptat, s'haurien escandalitzat si algú haguera assenyalat que aquesta falsa denúncia implicara la inexistència d'ocupacions il·legals, quan, per cert, aquest problema, l'ocupació il·legal de vivendes de particulars, sembla ser més una ficció atiada pels mitjans que un problema real.

Aquesta dreta preil·lustrada -o postil·lustrada- no té gens d'estima per la veritat. No la reconeixen com a valor. És una cosa molla i tova que poden pastar d'acord amb els seus interessos estratègics per defensar déu, la pàtria, el rei i les jerarquies socials. Si se'ls agafa en una mentida, passen a una altra i endavant. Sempre marquen el pas. Sempre peguen el primer colp.

Com lluitar contra això sense vendre l'ànima al diable? Eixa és una molt bona pregunta. Especialment quan cada dia comprovem que en aquesta societat espanyola de la segona restauració l'estat reconeix la ultradreta com a aliada i té a favor seu molts mitjans, la policia i una part de la judicatura.

Supose que malgrat que la lluita siga desigual cal persistir en desmuntar les seues mentides, en assenyalar els seus bots retòrics: sostindre la llum (la veritat, la lluita per la justícia social) enfront de la tenebra. Però també caldrà alguna vegada avançar-se, eixir dels seus marcs i contraatacar. Si la ultradreta assenyala causes falses i senzilles per a problemes complexos, caldrà parlar d'eixos problemes i de les seues causes, del capitalisme, del neoliberalisme, del neocolonialisme, del masclisme estructural, i fer-ho de manera clara i entenedora. Perquè, citant una vella i bonica cançó, el que caldria fer és canviar el món de base, no siga que al remat el canvien ells radicalitzant la seua lògica actual i encara tot siga pitjor.