Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Ja fa temps que em ronda pel cap escriure un «elogi» de la palmera, aquest «arbre tan nostrat i  mediterrani» (les cometes no són innocents) i, potser ara que l’estiu cueja i que la tardor aviat ho encatifarà tot de melangiosos ocres cruixents, és el moment.  

Qualsevol visitant que arribe a València ciutat o a la costa, des de Torrevella fins a Vinaròs, es trobarà amb una bona exposició de palmeres i palmerars. A tot arreu: passeigs marítims, jardins públics, places, urbanitzacions, hotels, avingudes, etc. La palmera ha esdevingut, des de fa dècades, la vedette del litoral valencià.

Alguns personatges de certa notorietat pública  -a l’escriptor Ferran Torrent li ho he sentit dir un parell de vegades- s’encenen amb aquest tema, i potser no els falta raó. Ens han venut la palmera com un arbre propi, autòcton, bonic, símbol del nostre Mediterrani, i la palmera, llevat del Palmerar d’Elx que -d’altra banda, és espectacular i digne d’una visita, de preferència en hivern- és un arbre d’altres latituds molt més desèrtiques i llunyanes, res a veure amb el nostre litoral. 

Des de la Cala del Pinar de Vinaròs, passant per les pinedes supervivents d’Alcossebre i Orpesa, a més d’alguns pins centenaris que van aconseguir salvar ànima i arrels a Benicàssim –avui ombres cobejades– passant pel petit paradís de la Devesa del Saler i fins a arribar a l’exuberància que degué ser, alguna cosa en queda, els milers de pins, notòriament pi blanc, de Dénia, Xàbia, Moraira, Benissa o Guardamar, el Mediterrani valencià és sinònim de troncs fins i esvelts, de copes obertes, mig etèries i frondoses, de festa d’agulles que suavitzen el terra i alhora que el fan punxós. Ombres mil·lenàries de núvols verds i una olor dolça i embriagadora que la resina deixa allà on s’apega.

Vist així, la palmera valenciana a tort i a dret no és més que un postís (com els monyos de fallera), una adopció recent, una invenció, una falsa tradició que en diria l’historiador britànic Eric Hobsbawm al seu llibre, altament recomanable, La invenció de la tradició. 

La pregunta seria doncs: ¿I d’on ve aquesta dèria palmària de palmeres? 

La cosa, és clar, ve de lluny. Però molts convindreu que, en part, va ser obra i art del primer alcalde socialista de València, Ricard Pérez Casado, qui estigué al davant de l’alcaldia de la ciutat entre 1979 i 1989. Just en aquells anys també, concretament el 1980, naixia a València la Mostra de València-Cinema del Mediterrani, que prenia com a símbol la palmera valenciana, i Javier Mariscal començava a estampar palmeres a dojo, en especial, aquella que feu el 1997 per a la Caja de Ahorros del Mediterrani (CAM) sobre un plat de ceràmica: la mítica «Palmera mora d’Almassora» –localitat costanera de la Plana Alta que alberga també el llegendari club d’altern Las Palmeras– però que ell, és clar, rebatejà Almazora, perquè tot i que viu a Barcelona, el nostre gran artista no se’n surt amb la toponímia valenciana en valencià. Coses de les divinitats! 

I així fou, xino-xano, com les palmeres ho cobriren tot, colonitzaren passeigs marítims, parcs, places, jardins, i molt especialment, botigues de souvenirs, i la costa valenciana –semblant ocorre al nord del Marroc– creixia en ciment i en palmeres, algunes tan espigolades que feien fantasiejar el personal amb una platja californiana  a prop de Los Angeles, els faltava, però, el descapotable roig i les autopistes de set carrils. Això sí, tenien la muntanya de Cullera, tan sòlida i llustrosa com Hollywood. Però ombra, allò que es diu ombra, les palmeres no en feien, ni en fan, ni en faran mai. Per no dir com de cares i capritxoses resulten de mantenir: podar, netejar... 

I jo em demane: en un país on el sol cau a consciència durant tants mesos, ¿com encara no hi ha hagut una colla de regidors i tècnics amb una mica de lucidesa que s’haja posat a plantar plataners o moreres o lledoners en compte de palmeres? Per pietat!

En tot cas, els convide a tots a fer, quan la calorassa torne, una passejada al migdia per a gaudir de les palmeres que ells projecten i manen plantar –aquestes palmeres tan nostrades– i reflexionen sobre el tema perquè, si bé veig complicat posar-nos a arrancar palmeres de soca-rel, almenys sí que trobe possible deixar de plantar-ne. Si més no, en pobles de l’interior vorejant l’Alcalatén i l’Alt Maestrat. Que ni per aquelles latituds se’n lliuren!