La notària d’Albaida i la granota filòloga

per Francesc Viadel

Columnistes

La notària d’Albaida i la granota filòloga
La notària d’Albaida i la granota filòloga

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Heu de creure i pensar i pensar i creure que això era una vegada un dia de l'any tirolany una notària d'Albaida que havent perdut la vista de tant de llegir escriptures i de contar diners se'n va anar una nit assolellada a cal ferrer a fer-se unes ulleres. El ferrer, més cec que un talp, però hàbil amb les mans com una sargantana escuada, en un tres i no res li va graduar la vista i li'n va fer unes de màgiques i de molt grosses amb uns vidres de cul d'ampolla de llimonada La Senyera.

La notària va quedar entusiasmada i, de seguida, se'n va anar fins a la plaça de la vila. Una vegada allà va desplegar com una bella fada les seues ales de mosca collonera i va volar fins al capdamunt d'una de les torres del Palau dels Milà i Aragó des d'on volia comprovar que el seu món continuava tal com l'havia vist abans de fer-se-li tot negre.

Vet ací que des de dalt de la torre del palau la notària va albirar allà enmig del cel dues llunes ingràvides com bombolles de sabó dins de les quals dansaven papallones de colors. A llevant, enmig d'un pedregar, un milió de morts de fam doblaven el llom. Res de nou, doncs. En un turó pelat hi havia el rei dels elefants assegut en el seu tron de xocolata suïssa i d'or, gratant-se els ous. Sa majestat en una mà brandava un enorme nap de color roig i, en l'altra, sostenia un gruixut exemplar de Mortadel·lo i Filemó. A ponent es veien passar dues o tres processons d'infatigables, inconfessables pecadors, defraudadors, espavilats i vividors. I en el bell horitzó de la Vall Blanca un milió de soldadets de plom feien guàrdia.

Llavors, cofoia de veure que aparentment res no havia canviat en el terme, la notària, va baixar volant de la torre i es va endinsar en el cor del poble per confirmar ara que tothom estava tancat a casa, mut i a la gàbia. I, en això, quan ja tornava a la seua llar, en girar una cantonada, al costat d'una font que rajava Nero d'Àvola, una granota vestida de fallera la va cridar: psit!

-On vas tan ufana, notària sabuda?

-Vengo de asegurarme que todo continua igual. ¿Y quién eres tu?

-Soc la granota filòloga.

-¿Cómo? Nunca he escriturado una rana fallera.

-Jo, ací on em veus, amb la meua pinta i el meu adreç, de seda tota folrada, ho sé tot de les llengües que tu parles i de les que no parles també, de les que t'agraden i de les que et fan ois, de les que mai no estudiaràs... Llengües diverses, canviants, riquíssimes, tresors... Cadascuna d'elles és un món i, també, potser, si la invoquem, la representació dels nostres pensaments.

-No te acabo de entender.

-Sí, guaita: valencià!...

-No sirve para nada.

-Català!

-¡¡¡¡Puaj!!!!

-Però si català i valencià és la mateixa llengua?

-¡¡¡Puaj!!!! ¡¡¡Puaj!!!

-Francés!

-Oh là la.

-Anglés!

-Todo el mundo lo debería de hablar.

-Espanyol!

-¡¡¡¡Yo soy, yo soy española!!!! ¿Y tu?

-Jo només soc una pobra granota filòloga sense cases ni camps, sense una pàtria tan d'ordre i ordenada com la teua ni amb tantes llunes ni soldats que em dedique a estudiar les persones que s'amaguen darrere dels mots, tantes com mots i llengües n'hi ha en el món.

I, en això, la notària, tris-tras, sense entendre res o entenent-ho tot que mai no ho sabrem, se'n va anar arrufant el nas.

Fins ací la realitat i ara va el conte. L'única notària d'Albaida, Ana Maria Cañada Martí, l'altre dia volia negar-se a donar fe de la compravenda d'una casa perquè al seu criteri alguns dels documents estaven en català i no en valencià i exigia per a continuar l'operació una traducció oficial. A l'última, com que ni compradors ni venedors es mamen el dit, a la notària no li va valdre la pilladeta i no en va tindre cap altra que tirar pel dret, fer els papers, i empassar-se les seues collonades nacionalistes. Com siga, ella havia de dir l'últimeta així que, extralimitant-se en les seues funcions, va fer constar que el paperam no estava escrit en l'idioma oficial d'Albaida... L'albaidenc?

Per al cas no es pot al·legar ignorància legal ni falta d'intel·ligència. No deu ser fava la senyora si s'ha tret unes oposicions de notària. No cal ser tampoc un Nobel en física nuclear per a saber que allò que parlen a Benisoda i a Sant Cugat, a Zufre i a Fresno de Caracena, a Bucaramanga, Pozuzo i Valladolid són les mateixes llengües. No cal ser una granota filòloga per a entendre el funcionament de les llengües.

D'altra banda, la notària ja deu saber que a part del sentit comú hi ha dotzenes de sentències judicials que confirmen -oh!- que els d'Algemesí i els de Manacor parlem el mateix.

El problema, els problemes, òbviament, són uns altres. La catalanofòbia, germana bessona de l'espanyolisme més ranci, està tan normalitzada que sovint ens n'oblidem. No cal dir que aquesta fòbia sempre és un perill per als drets d'una part de la ciutadania quan forma part de la cosmovisió profunda d'algú que té algun poder. És evident que alguns viurien més tranquils si molts ens quedarem muts. No tindran aquesta sort.