«Alamut»: teologia, política i terrorisme

per Josep J. Conill

Tribuna

«Alamut»: teologia, política i terrorisme
«Alamut»: teologia, política i terrorisme

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Els que no professem la beateria del cànon ni idolatrem la ficció narrativa, sinó que en llegim sobretot en estones marginals de lleure, sense cap mena de dubte ens perdem moltes pàgines excelses, dignes de figurar entre les mostres més perdurables de la història de la literatura. A canvi, concebem la freqüentació de la narrativa com una mena d’esport de risc, repatani a la reverència dels monuments consagrats i mogut per interessos d’índole essencialment extraestètica, atents a la modelització imaginària de les preocupacions intel·lectuals que ens absorbeixen en cada moment. Seria absurd negar que aquesta estratègia lectora pot fornir descobriments enlluernadors producte de la serendipitat, al costat de profundes decepcions, de les quals no estan tampoc exempts els devots del cànon. I és que, parlant en plata, he de dir que no he conegut encara cap lector que no haja sentit una profunda decepció davant d’alguna presumpta obra mestra absoluta de la literatura. En aquest àmbit, la incapacitat de desdenyar una obra reputada constituiria més aviat l’encarnació patètica del consumidor de literatura sense criteris propis, titella dogmàtic i despersonalitzat d’un culte a les belles lletres teledirigit per les grans patums de la crítica.

La digressió anterior ve a tomb del fet que fa uns dies vaig acabar de llegir la traducció castellana d’Alamut, extensa novel·la de més de sis-centes pàgines en edició de butxaca escrita per Vladimir Bartol. Com que m’imagine que l’autor deu ser un complet desconegut per a la major part dels lectors ―com ho era per a mi fins fa un parell de setmanes― potser no estarà de sobres afegir ací que Bartol, nascut en 1903 a Sveti Ivan, suburbi de la ciutat austrohongaresa (en l’actualitat italiana) de Trieste, i mort a Ljubljana en 1967, va ser un important escriptor eslovè atret per la biologia i la filosofia, en particular per les obres de Freud i Nietzsche. En certes èpoques de la seua vida va residir a París i a Belgrad, i durant la Segona Guerra Mundial es va unir a l’activíssima resistència antinazi eslovena. Va publicar novel·les, relats i teatre, però Alamut (1938), traduïda a més d’una dotzena d’idiomes, és la seua obra més reeixida, que li va valdre en 1940 el Premi Nacional Iugoslau de Literatura i, a partir del canvi de segle, va adquirir una certa notorietat internacional arran de l’auge experimentat pel terrorisme islamista, circumstància que no hauria d’eclipsar els seus valors literaris.    

El lector interessat hi trobarà d’una detallada exposició dels procediments de domesticació ideològica posats en pràctica per la figura del líder més carismàtic dels ismaïlites de Síria, Hassan ibn al-Sabah (1130-1192), també conegut com el Vell de la Muntanya. En una regió arruïnada per incessants conflictes bèl·lics, aquest personatge va assolir una notorietat fabulosa gràcies a l’activitat dels fedaïns, un cos de guerrers suïcides encarregat d'eliminar els principals dirigents contraris a la secta per mitjà d’espectaculars atemptats amb punyals o espases enverinades. Les seues accions terroristes, magnificades per la imaginació popular, van ser objecte d’una sèrie de llegendes entre els seus enemics, fonamentalment els turcs seljúcides i els croats, que van donar als fedaïns la denominació d’assassins ―de l’àrab haixaixin, «consumidor d’haixix», atès que hom pensava que els seus atemptats es produïen sota l’efecte de les drogues. La novel·la, no exempta de les dosis de kitsch, exotisme i crueltat que Edward Said va identificar com a distintives de la literatura orientalista, narra els avatars de diversos personatges, amb graus variables de protagonisme, per mitjà dels quals s’evidencia la gestació, amb una sistemàtica absència d’escrúpols, d’un grup escollit de combatents fanàtics, disposats a fer ofrena incondicional de la seua vida al servei de la causa ismaïlita. 

En tot cas, cal no deixar-se entabanar pels detalls anecdòtics d’una trama evocadora d’un passat remot, sense connexions aparents amb l’època actual. La major part dels comentaristes coincideixen a assenyalar la relació existent entre l’assumpte de l’obra i la preocupació de Bartol per comprendre els dispositius de fanatització de les masses subjacents als totalitarismes nazifeixista i estalinista, que infestaven l’Europa del seu temps. Una fanatització l’arrel última de la qual l’escriptor eslovè no dubta implícitament a identificar amb un epifenomen polític de la propagació del nihilisme, entès no tant com l’últim avatar de la consciència europea, d’acord amb els plantejaments d’autors com Dostoievski i Nietzsche, sinó com el límit infranquejable amb què al llarg de la història han acabat topant tard o d’hora totes les recerques filosòfiques radicals empreses per certes elits sobre la natura d’uns déus que es revelen per força incognoscibles. No és pas fortuït que el caràcter singular d’aquest saber corrosiu ―del qual, sense anar més lluny, l’antiguitat grecollatina en proporciona diversos exemples― hi vaja aparellat amb la certitud de trobar-se en possessió d’un coneixement que els permetria deslliurar-se dels preceptes de la moral establerta. 

«Si Déu no existís, caldria inventar-lo», va apuntar Voltaire amb el seu mordaç talent per a l’adagi, i el Vell de la Muntanya sembla disposat a ajustar aquest anhel de transcendència a la idiosincràsia de cadascuna de les capes socials en què, a la manera d’un Plató pervers, té previst estructurar la seua utopia social. «Quanta feina que tinc al davant!» ―explica als seus homes de confiança en les últimes pàgines de l’obra― «Per al comú dels creients, haig d'imaginar mil i una històries donant compte de la gènesi del món, evocant el paradís i l'infern, i els profetes, Mahoma, Alí, Al-Mahdí... Just per damunt del ramat, el creient lluitador tindrà dret a comprendre el perquè i com de les regles i prohibicions del nostre govern [...]. Els fedaïns seran iniciats en un saber secret: els ensenyaré que l'Alcorà és un llibre enigmàtic que ha de ser interpretat amb l'ajuda d'una certa clau. Però als deis, per damunt d'ells, els ensenyarem que l'Alcorà no enclou cap secret digne d'esment. I si aquests es mostren dignes d'accedir a l'últim grau, els revelarem el terrible principi que governa tot el nostre edifici: res no és vertader, tot està permès! Respecte de nosaltres, que subjectem els fils de tota la maquinària, guardarem els nostres últims pensaments per a nosaltres mateixos». 

Tanmateix, més enllà de consideracions de caràcter general, el relat es concentra en la traducció pràctica de la idea «genial» que permet a Hassan ibn al-Sabah obtenir l’obediència cega d’uns joves innocents que encara no han conegut dona, tot transformant-los en autòmats suïcides, desconeixedors de la por i capaços de fer front a qualsevol obstacle. I és que, com va apuntar l’escriptor surrealista (i suïcida) Jacques Rigaut: «Proveu, si podeu, a aturar un home que viatja amb el seu suïcidi en la solapa». La recepta secreta per fabricar els sicaris perfectes consisteix a drogar-los i traslladar-los tot seguit en estat d’inconsciència a un «paradís artificial», ubicat en un lloc secret de la fortalesa, de manera que en despertar experimenten la sensació embriagadora de trobar-se en l’altre món, envoltats de bellíssimes hurís amatents a proporcionar-los les delícies reservades als elegits per Al·là. Val a dir que aquestes hurís són en realitat unes esclaves exquisidament ensinistrades en l’art de la música, la dansa i la poesia, a banda de les tècniques eròtiques més refinades, que es veuen obligades a interpretar el seu paper sota amenaça de mort. Abans de l’alba, les falses hurís s’encarreguen d’emborratxar i drogar els fedaïns i aquests són retornats al feroç ambient de la milícia, plens d’estupefacció sobre les hores que acaben de viure i posseïts per una intensa necessitat de repetir el viatge, agreujada per la síndrome d’abstinència consubstancial a la privació de la droga. El secret de la recepta, doncs, consisteix a mostrar-los una visió anticipada del paradís i a prometre’ls-hi el retorn mitjançant la mort, prèvia execució d’un acte criminal com a ritu de pas cap a l’altra vida.

Com veiem, la inculcació del fanatisme té els seus mètodes, que tampoc no han canviat tant al llarg del temps. Al cap i la fi, molts segles després la combinació de droga i erotisme, amb una dosi adient de rock and roll, servia per a convertir joves californians de finals dels anys seixanta en adeptes incondicionals de la família Manson. Això no obstant, Bartol era un intel·lectual format en una tradició racionalista i li va caldre imaginar un protocol de rentada de cervell molt més sofisticat i minuciós que l’usualment practicat pels totalitarismes contemporanis. Tot és qüestió, si bé es mira, d’afavorir la dissolució del jo en una entitat superior, representativa de la potència absoluta, siga la divinitat, el poble, el proletariat, el mercat, etc. Per aquest camí, qualsevol ideologia desemboca en una religió política i erigeix el seu líder carismàtic en dipositari absolut de la sobirania, capaç d’exercir de mitjancer entre el món sublunar i la redempció col·lectiva. La Il·lustració setcentista es va fer la il·lusió que l’accés de quantitats progressivament majors de gent a la cultura afavoriria la proliferació de subjectes crítics i lliures, però no ha estat així i els mitjans de comunicació de masses evidencien com més va més la seua capacitat per distorsionar la percepció social i engendrar noves modalitats de submissió.

Curiosament, els artistes moderns es destaquen entre els col·lectius més sensibles als cants de sirena de les religions polítiques, atesa la seua familiaritat amb l’esfera del sublim, íntimament relacionada amb el recurs ideològic a instàncies de dimensions sobrehumanes. Tot plegat desemboca en la concepció de la política com a obra d’art i de l’obra d’art com a provocació política, que tant va apassionar alguns moviments d’avantguarda com ara els futuristes. Només així s’explica que la vehemència política d’aquells escriptors haja esdevingut, al seu torn, un tema de la literatura posterior, documentable, posem per cas, en obres de Roberto Bolaño com la Historia de la literatura nazi en América (1996) i Estrella distante (1996), o en la novel·la de Patricio Pron No derrames tus lágrimas por nadie que viva en estas calles (2016). D’altra banda, quan davallem al terreny de la interpretació dels esdeveniments històrics en clau mítica i sublim, no hi ha dubte que Karlheinz Stockhausen, l’enfant terrible de la música contemporània, sabia perfectament el que es deia en qualificar l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York com «la més gran obra d’art de tots els temps».

Efectivament, sembla com si els autors intel·lectuals d’aquesta mena de happening criminal, barreja a parts iguals de barbàrie i espectacle, haguessen ajustat els seus actes a un guió previ, inspirat en el relat bíblic. Al capdavall això tampoc no tindria res d’estrany, perquè els musulmans atorguen caràcter sagrat als llibres de les altres dues grans religions monoteistes i molts d’ells en tenen una certa coneixença. En conseqüència, es pot aventurar que l’atemptat, a banda d’ocasionar els majors danys físics i materials, perseguia també infligir una ferida narcisista en l’imaginari occidental. No sols es tractava d’estrafer el mite de la caiguda de la torre de Babel, sinó de sobrepassar-lo, tot ensorrant d’un cop dues torres, elegides en funció tant de la seua celebritat arquitectònica com del fet de trobar-se emplaçades en el cor de la capital per excel·lència del planeta, l’autèntica Babilònia del present. Hi convindria afegir, així mateix, un parell de detalls que no em semblen pas banals: les Torres Bessones albergaven un important centre financer, ocupat per empreses procedents d’arreu del món, que comptaven entre el seu personal amb parlants d’una multitud d’idiomes, la intercomprensió dels quals esdevenia possible tan sols gràcies a l’ús de l’anglès. Es tractava, doncs, d’un atac dramàticament real, però també simbòlic —i la dimensió simbòlica n’és consubstancial, atès el clar propòsit de galvanitzar les consciències d’unes masses musulmanes imbuïdes d'una visió teista del món—, contra el sistema capitalista i la seua arrogància, emblemàticament encarnada en l’edificació de noves torres de Babel, altrament anomenades gratacels. Tampoc no és casual el procediment escollit per a l’atac, consistent a estavellar contra cada torre l’avió pilotat per un suïcida. Calia que el càstig reservat als pagans els vingués del cel, sembrés el pànic entre ells i n’oferís una imatge indeleble de desconcert i pànic, plasmada en aquelles multituds commocionades i fora de si que fugien de Manhattan en direcció a Brooklyn pel pont del mateix nom. I l’autor dels atemptats, hauríem de preguntar-nos, quin paper es va reservar en aquesta brutal representació? Sense cap dubte, el que més li convenia —és a dir, el de Déu, que era també el que es reservava prop de mil anys enrere Hassan ibn al-Sabah en els deliris teocràtics relatats per Vladimir Bartol en Alamut