Tal dia com hui del 1868 va esclatar la «Revolució Gloriosa», que es va traslladar de seguida a Alacant i Alcoi

per NLV

Efemèrides

Tal dia com hui del 1868 va esclatar la «Revolució Gloriosa», que es va traslladar de seguida a Alacant i Alcoi
Tal dia com hui del 1868 va esclatar la «Revolució Gloriosa», que es va traslladar de seguida a Alacant i Alcoi

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 18 de setembre del 1868 va esclatar la «Revolució Gloriosa» contra Isabel II a la badia de Cadis amb la participació del mariner d’Elx Ramon Lagier, que va traslladar fins a la capital andalusa amb el seu vaixell El Buenaventura els cap militars de la sublevació, els generals Prim i Serrano. 

Amb una rapidesa que demostra la maduresa de la trama conspiratòria al País Valencià, es van produir esclats revolucionaris a Alacant i Alcoi. El dia 21 de matí, la primera va ser l’escenari dels primers desordres a la plaça del Teatre, on grups d’amotinats es van concentrar i van construir barricades després d’assaltar comerços i armeries. Finalment van ser desallotjats per la Guàrdia Civil i tropes del regiment «Princesa Mercedes».

A Alcoi, el reduït grup d’efectius militars va facilitar l’èxit de la sublevació encapçalada per una junta revolucionària presidida per Agustí Albors, el Pelletes, que va reduir la Guàrdia Civil i va ordenar la detenció de membres de les famílies més acabalades. 

De seguida, les autoritats isabelines van prendre mesures per sufocar aquests focus rebels amb la intenció que no s’estengueren. Es va declarar l’estat de guerra en el districte militar de València i es van ordenar registres i confiscació d’armes als veïns que en posseïren. El dia 27 els sublevats alcoians es van rendir a les tropes enviades des de València i Albacete, mentre que Albors va formar una partida i es va dirigir a la Marina. El protagonista revolucionari va passar als grups armats que recorrien les zones rurals.

Les mesures repressives del govern espanyol no van servir de res i l’onada revolucionària es va estendre per diverses comarques del País Valencià amb l’acció de les partides que recorrien els pobles constituint juntes revolucionàries que van anar articulant-se entre si per fer créixer la seua efectivitat enfront de les autoritats militars.

El dia 29 de vesprada, tan bon punt es van rebre notícies telegràfiques del triomf dels insurrectes a la batalla d’Alcolea, va esclatar la revolució popular continguda des de feia una setmana i els revolucionaris van prendre el poder dels principals pobles de les comarques valencianes del sud. A Alacant, la primera a revoltar-se, el governador civil  i els destacaments militars van fugir en direcció a Almansa i la junta revolucionària es va fer càrrec de l’ajuntament.

A partir de llavors, altres municipis es van sumar a la sublevació. A Elx, un motí popular va assaltar l’ajuntament i es va constituir una junta de progressistes i demòcrates. A Alcoi, no es va esperar que tornara Agustí Albors per constituir la junta.

El pronunciament progressista contra Isabel II 

Feia anys que un dels dos grans partits del liberalisme espanyol, el Progressista, acabdillat per Salustiano Olózaga i el general Juan Prim, havia pres el camí de la insurrecció, convençut de la impossibilitat d'accedir al poder mitjançant el lliure exercici de la política. Unes conspiracions que aconseguirien atreure el suport dels grups més a l'esquerra del panorama polític espanyol, demòcrates i republicans, en una aliança que es concretaria en l'anomenat Pacte d'Ostende, l'agost del 1866.

Davant aquestes mostres de desafecció, però, la reina no va fer cap propòsit d'esmena, sinó que va recórrer cada vegada amb més freqüència a la força, executada amb tenacitat pel seu principal baluard polític, el general moderat Ramón María Narváez.

Una actitud de mà dura que no va desactivar els moviments per al seu enderrocament, als quals també s'havien unit els membres del partit centrista Unió Liberal, després de la mort del seu històric líder, Leopoldo O’Donnell. El nomenament de Luis González Bravo per succeir a Narváez va ser la millor prova que Isabel II havia decidit consolidar el camí de l'enfrontament. Governar era resistir i l'únic instrument era la repressió.

Aquell tens escenari polític es veia, a més, emmarcat per una crisi econòmica que no feia sinó restar suports a la Corona i alimentar el descontentament popular. La insurrecció semblava imminent, tot i els agosarats esforços de Govern de González Bravo per desactivar-la, la qual cosa es va plasmar en el desterrament a Canàries d'alguns dels generals conspiradors.

Res d'això va aconseguir desbaratar els plans dels insurrectes, que passarien a l'acció a mitjans de setembre, quan la reina i el president del govern es trobaven estiuejant a Sant Sebastià. Mentre Prim, la figura més carismàtica entre els revolucionaris, prenia d'incògnit un vaixell a Anglaterra, que el traslladaria fins a Gibraltar, un altre vaixell -comandat pel duc de Montepensier- posava rumb a les Canàries per portar de tornada els generals bandejats.

Des del 16 de setembre, Prim es trobava a bord d'un dels vaixells que l'almirall Juan Bautista Topete havia apostat davant de la badia de Cadis, mentre esperaven l'arribada de Serrano, que estava destinat a liderar la insurrecció. L'excitació que es vivia als carrers, però, els portaria a precipitar el moviment i el dia 18, poc després de la una del migdia, una salva de canonades anunciava l'inici de l'aixecament.

La revolució es va estendre per tot l'estat. Primer, per Andalusia; poc després, per moltes altres ciutats com Santander, Ferrol, Béjar, la Corunya, Saragossa, Cartagena, Santoña, Alacant i  Alcoi. Els crits en contra de la reina i la dinastia borbònica ressonaven per tot arreu. Estava clar que els militars revoltats i les juntes de civils que donaven suport a la seua acció havien arribat a la convicció que Isabel II no podia seguir portant la corona.

El 30 de setembre, la reina marxava a l'exili. El caràcter antiborbònic que havia adquirit la revolució quedava evidenciat en la destrucció de símbols i imatges que representaven la reina enderrocada i la seua dinastia. Retrats i bustos d'Isabel II van ser cremats i destruïts en moltes ciutats; carrers, places i establiments van esborrar dels seus noms qualsevol reminiscència de la família reial caiguda en desgràcia.

La revolució que prompte seria batejada com la «Gloriosa» havia triomfat. L’estat espanyol s'endinsava en una nova època carregada d'esperança en què ja no tenien cabuda els Borbons, després de poc més de segle i mig de regnat.

«Ha caigut per sempre la raça espúria dels Borbons», va escriure una mà anònima a la façana del Ministeri d'Hisenda a Madrid. 

No sospitaven llavors que  aquest «sempre» a penes duraria sis anys.

 

Fonts: Rosa Ana Gutiérrez Lloret, «La “Gloriosa” entre la revolución y el orden», Cervantes Virtual / Agustín Monzón, «Cuando España clamó por primera vez "¡abajo los Borbones!”», El Independiente, 2018