Les Falles i la fragilitat del món

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Tribuna

Les Falles i la fragilitat del món
Les Falles i la fragilitat del món

D’entrada posem les cartes damunt la taula, enunciant la idea central d’este article: la festa de les Falles (especialment a València) s’enfronta a la seua major crisi històrica, que pot ser fins i tot de supervivència. Així que, tot seguit, recordarem i valorarem les crisis que han afectat les Falles, assenyalant el caràcter distintiu de la que esclata en 2020 amb la pandèmia de la covid-19. Després la contextualitzarem en el marc d’un col·lapse ecosocial probablement ja en curs. A continuació valorarem com pot impactar este en la festa. Finalment, esbossarem els trets d’una necessària i urgent reinvenció de les Falles per a garantir almenys la seua continuïtat. Perquè, no ho negarem, la situació que tenim al damunt és molt greu i no podem seguir fent com que no passa res.

1.- Les crisis històriques i les Falles

Al llarg de la seua història les Falles han patit diverses crisis, però totes elles han sigut, essencialment, crisis de caràcter local o estatal. Així, la primera d'elles, entre 1875 i 1888, fou una crisi desencadenada per la política de la burgesia del Cap i casal, orientada a la repressió de la falla satírica i política. Esta crisi se superà quan la burgesia va optar per una via reformadora dels cadafals, potenciant els premis i la falla artística. La segona crisi esdevingué arran de l'esclafit de la Guerra Civil espanyola, que deixà València sense falles entre 1937 i 1939. Esta crisi va prosseguir durant la primera postguerra fins que el nombre de falles es va recuperar al llarg dels anys quaranta. Fou probablement la crisi més greu fins eixe moment, ja que els efectes de la guerra, la repressió franquista i l’escassesa generalitzada dificultaren la vida de les comissions falleres. La tercera crisi esdevingué en 1958, quan a causa de la devastadora riuada que en octubre de 1957 assolà València, a punt s'estigué de no celebrar les Falles de 1958. Però com les Falles estaven en una irresistible dinàmica de creixement i expansió, estes crisis foren feliçment superades i la festa va continuar fent-se gran.

Ben paradoxalment, les grans crisis econòmiques mundials quasi no han afectat la festa de les Falles. Així, ni la gran crisi econòmica finisecular del segle XX, que desembocaria en la Primera Guerra Mundial (1914-1918), ni la subsegüent pandèmia de l’anomenada “grip espanyola” (1918-1919) no tingueren un gran impacte en la festa, que no feu més que expandir-se i consolidar-se al Cap i casal. Igualment va passar amb els efectes de la Gran Depressió causada per la crisi de 1929. En realitat, els anys trenta foren els de major creixement de la festa, marcats per la creació de noves comissions, una eclosió de rituals i una gran explosió de creativitat artística. Els efectes de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) tampoc afectaren per a res a les Falles. De la mateixa manera, la crisi econòmica de 1973, causada per l'increment dels preus del petroli, no va passar factura a la festa, i novament esta va seguir creixent i enfortint-se al llarg dels anys setanta i huitanta. De fet, bé es podria dir que les crisis econòmiques mundials feren que la festa es convertira en una mena de refugi anticrisi, un espai de sociabilitat, solidaritat i esplai econòmicament assequible a les possibilitats de les classes populars. Tanmateix, bona part d’estes últimes començaren a tindre problemes per mantindre l’afiliació al món faller en els anys noranta, per culpa de la precarització social induïda per les polítiques neoliberals, sent a poc a poc desplaçades per classes mitjanes aspiracionals amb unes millors condicions materials.

La crisi de 2008 seria la primera on les circumstàncies externes generaren un major impacte en les Falles de València, que ja no estava en un procés d’expansió creixent com en el passat (encara que en els pobles la dinàmica expansiva encara tinguera cert recorregut), sinó en un context d’estabilització estructural que va arrancar a mitjans dels anys huitanta. El trencament de la bombolla immobiliària, l'endeutament públic i privat, el saqueig de les arques públiques per part de no pocs governs estatals, autonòmics i municipals, el tancament de milers d'empreses i el brutal increment de l’atur donaren pas a una forta inestabilitat social i política en els anys posteriors a 2008. Però el fet que el món faller estiguera compost bàsicament per unes classes mitjanes amb recursos i aspiracions de visibilitat, capficades en aguantar el colp i mantenir el seu compromís associatiu, feu que la festa no es ressentira del tot. Al remat, es confiava en el fet que la crisi passaria, de forma que uns anys de certa “recuperació” a partir de 2015 crearen el miratge que la festa encara era forta. L’enquesta sociològica sobre les Falles feta per l’Ajuntament de València en 2017 mostrava que el col·lectiu faller tenia en general un nivell d’atur molt inferior al de la ciutadania de València, i un nivell de vida una mica superior a la resta de ciutadans. Amb tot, romanien alguns problemes de fons com les dificultats econòmiques dels artistes fallers, o els canvis a fer en la governança del col·lectiu faller. Un col·lectiu, cal dir-ho, tenallat entre l’esclerosi reglamentista i la fèrria oposició del seu establishment a l’Ajuntament progressista que isqué de les eleccions municipals de 2015.

Però a començaments de 2020 aparegué al món la pandèmia del covid-19, i per a sorpresa de tothom, el 10 de març de 2020 se suspengueren les Falles per primera vegada des de 1937, iniciant-se un lapse de díhuit mesos sense festa en un nou context de crisi sanitària, social, econòmica i psicològica, encara difícil de calibrar pel seu immens impacte. De sobte, allò “impossible” s’havia fet realitat, i la “normalitat” desapareixia de la nit al dia davant l’estupefacció i incredulitat generals. L’emblemàtica falla municipal de la meditadora es quedava en terra de ningú, a mitges, sense acabar-se de plantar ni de cremar. Tot un símbol dels nous temps d’interrupció distòpica. Les Falles s’aturaven, les comissions s’aturaven, els tallers artesans s’aturaven, el planeta sencer s’aturava. Una crisi nova, global i diferent, estava en marxa. I en esta ocasió sí que anava a afectar profundament la festa fallera.

2.- La fragilitat del món actual: el col·lapse ecosocial

Perquè, vullguem o no vullguem, estem entrant en un món cada vegada més fràgil, volàtil i subjecte a cadenes de crisis entrellaçades. Un escenari caòtic i disruptiu que molts científics, com el politòleg Carlos Taibo, qualifiquen de col·lapse ecosocial, d’abast mundial i caràcter quasi irreversible. Això significa que la civilització industrial capitalista que coneixem està fent fallida com a sistema estable, amb un alt risc d’arrossegar economies, ecosistemes i cultures. La complexitat es reduïx, l’entropia creix. Eixe col·lapse, iniciat amb la crisi energètica dels anys 70, s’hauria accelerat amb la crisi de 2008, però sobretot en els darrers anys, amb els brutals efectes del canvi climàtic, induït per un embogit sistema capficat en un creixement continu i consumista, a força d'esgotar recursos energètics, destruir la biosfera, generar patologies i aguditzar la precarització, la pobresa i la desigualtat. Fins al punt que hui en dia, davant la quasi certesa del col·lapse, el dubte és si encara som a temps que siga un col·lapse controlat, o més bé un de caòtic i destructiu. La pandèmia de la covid-19, que tant ha trastocat el nostre món en només any i mig, sols seria un episodi més d’este col·lapse sistèmic. Així estan les coses, agraden o no.

La comunitat científica no té clar si el ritme del col·lapse, bàsicament causat pel canvi climàtic antropogènic, pot incrementar-se o variar segons llocs, factors i contextos socials. En tot cas, el col·lapse és un procés natural i biofísic, no necessàriament negatiu si es gestiona adequadament. El col·lapse en marxa és un procés que es dona perquè abans l’actual sistema industrial i expansionista ha desafiat els límits del planeta. El ben cert, com indiquen multitud de testimonis, treballs i estudis rigorosos, és que estem ingressant en un horitzó potencialment crític definit per la crisi del creixement, l’escassesa progressiva, la intensificació d’emergències climàtiques, el tancament massiu d'empreses, l’extensió de la desocupació, les crisis humanitàries, la desintegració dels Estats del benestar i les classes mitjanes, la pujada dels preus dels productes bàsics, la potencial fallida del sistema financer, l’enfonsament de les pensions i, en fi, reculades visibles en sanitat i educació, comerç internacional i turisme. A tots estos processos hem d’afegir el descens energètic, el trencament de les cadenes d’abastiment, la inseguretat alimentària, l’augment de la desigualtat social, la conflictivitat i polarització a tots els nivells, o les pandèmies recurrents fruit de la depredació agroindustrial de la natura. Per no parlar de la precarietat laboral, la incertesa vital per als més joves, la secessió de les elits, l’abandonament dels més pobres i fràgils, l’expansió de les malalties mentals lligades a estats depressius o la proliferació de refugiats mediambientals, econòmics i polítics. Tot això amanit amb un major poder de les grans corporacions transnacionals i l’avanç combinat del neoliberalisme salvatge, l’ecofeixisme i d’una nova extrema dreta nacionalpopulista. Però la cosa no acaba ací, ja que cal afegir l’auge de la biopolítica i psicopolítica de tall totalitari (vigilància total), la volatilitat i inestabilitat socials, la desaparició progressiva de la democràcia, la proliferació de violències diverses i, com a guinda del pastís, els incendis de sexta generació, l’extinció d’espècies i la degradació mediambiental irreversible producte del ja referit canvi climàtic. I sí, si tot açò sona apocalíptic i demolidor és perquè és apocalíptic i demolidor. Si el món i els que governen el món no fan res radical per a evitar allò pitjor, uns temps nous arriben, i no són precisament per a tirar coets.

Com bé ha mostrat l’assagista Roy Scranton, la “bona vida” que coneixem a Occident, molt probablement ja no serà viable. Perquè com assenyala l’antropòloga Yayo Herrero, la fantasia del progrés material il·limitat es va interrompre ja fa temps i la magnitud dels problemes i conflictes que hem exposat contrasta amb l'absència de mesures adequades (una gestió ordenada del col·lapse mitjançant una transició ecològica no capitalista) per a abordar la gravetat de la situació. La inacció general en qüestions clau fa cada vegada més profund el pou en el qual es troba sumida gran part de la humanitat i molts altres éssers vius. Com diu el filòsof Jorge Riechmann, allò que seria necessari i urgent a fer és impossible d’aconseguir perquè qüestiona tot el sistema de poder en què es basa la nostra forma capitalista de vida i els beneficis de les seues elits. De forma que si el col·lapse és inevitable, i sembla ser-ho, sols podem triar si fracassar millor (salvar els mobles) o fracassar pitjor (la catàstrofe). Eixes són les opcions, que defineixen una crua realitat, la de la fragilitat del món.

3.- L’impacte del col·lapse ecosocial en les Falles

I com impacta esta fragilitat del món en la festa de les Falles? Alguns indicis rellevants són de les mateixes Falles de 2021, celebrades amb el covid-19 circulant, forts retalls del programa de festejos, toc de queda i considerables restriccions d’interacció social. El primer indici, unes Falles amb una plantà quasi impossible pels efectes d’una DANA associada als nous episodis meteorològics extrems lligats al canvi climàtic. El segon, unes Falles on algunes escenes de cadafals han agitat en les xarxes socials les expressions d’odi típiques d’una societat polaritzada i crispada, o han posat damunt la taula les polèmiques, riscos i tensions d’una convivència multicultural amenaçada per ideologies extremistes. El tercer, unes Falles celebrades en un temps durant el qual s’han disparat els preus de la llum, el suro blanc, el contraxapat o altres matèries primeres, essencials per a la construcció de falles i la viabilitat dels tallers on es fan. En suma, una sèrie d’indicis que tenen en comú formar part de la múltiple i inquietant casuística generada pel col·lapse ecosocial referit.

Per això es pot suposar amb prou fiabilitat que este encadenament de múltiples crisis farà molt poc factible tornar al model de Falles de la “vella normalitat”. I no només les Falles, sinó la major part de les grans festes de masses del món. Fer unes Falles amb la magnitud que tenia la festa en 2019 serà molt difícil de sostenir. Dit més cruament, el problema central és si es podran celebrar les Falles els pròxims anys de manera regular. Sobretot perquè per primera vegada una crisi ha colpejat durament els dos pilars de l’estabilitat de la festa: l’associacionisme faller i el món dels artistes fallers, així com altres oficis vinculats a la festa. Si a això afegim unes circumstàncies de crisi social, econòmica i ecològica que s’albiren en un futur immediat, el resultat seran múltiples problemàtiques que comprometen la viabilitat de les Falles i les grans festes urbanes. En este context, la massa de fallers i falleres ubicats dins les classes mitjanes, ara en descomposició, que havien sigut capaços d’aguantar crisis exteriors, probablement experimentarà acomiadaments laborals, problemes familiars associats, un deteriorament del seu benestar i una considerable davallada del seu nivell de vida. Unes circumstàncies que potser els pressione a abandonar les seues comissions, especialment quan en la festa hi ha un fort component de faller-client que paga per consumir una festa que li ve confeccionada a la carta. De fet, quasi un 10% del cens faller s'ha donat de baixa en l’exercici 2020-2021. Per tant, tota l’estabilitat social que permetia determinades despeses de les comissions es vorà seriosament compromesa, i els grans anunciants potser ja no veuen tan clar invertir en una festa si han de triar altres prioritats. Per no parlar del negre futur de l’ofici d’artista faller, però també de la falla, que si ja sol funcionar com a excusa per fer festa d’envelat i fallermajorisme, pot perdre encara més protagonisme entre les noves prioritats.

Al remat, esta pandèmia sembla ser el pròleg d’altres de noves i potser més perilloses, ja que les causes que l’han produïda seguixen operant, com la combinació de canvi climàtic i deteriorament industrial de la biosfera, de manera que les Falles i les grans festes urbanes haurien d’estar preparades per a situacions com les de 2020. Amb el problema tan gros que tenim al damunt les velles disputes polítiques entre dreta i esquerra, o les divisions internes entre grups i tendències passen a un segon pla, ja que serà molt necessari que els que organitzen les grans festes tinguen dissenyats detallats i consensuats plans de contingència, sobretot per a fer front a episodis meteorològics imprevistos, enfonsaments econòmics, interrupcions en el subministrament d’energia, de matèries primeres, aliments i béns essencials, o per violència social al carrer. 

Insistim, no es tracta d’alarmisme ni de ciència-ficció, sinó del que ja està passant i segurament passarà amb un major grau d’intensitat. Per eixa raó la crisi actual de la covid-19, que encara ho ha acabat i sols és una mostra més del col·lapse, hauria de servir d’oportunitat per a obrir un debat en profunditat sobre la reinvenció integral de la festa. S’ha fet? De moment, no, llevat d’algunes reflexions ben intencionades però disperses. Al final s’han celebrat les quasi-Falles de setembre de 2021 i el món faller, satisfet d’haver tancat un cicle atípic i dolorós, sembla tornar als temes i inquietuds convencionals, obviant les qüestions crítiques que a partir d’ara seran existencials per a la festa. Tampoc sabem si s’abordaran, perquè hom té la impressió que, en general, la societat no vol reconéixer la gravetat del tema, preferint tancar els ulls o encetar una fugida endavant basada en el tecno-optimisme o en mesures cosmètiques a curt termini. El que ens deixa a tots i totes, en la festa i fora de la festa, prou venuts, i exposats a les dures lliçons que hauran d’arribar necessàriament per la via dura, la via del trauma.

4.- La necessària reinvenció de les Falles: decreixement per a la supervivència

Resiliència i decreixement per a la supervivència. Autogestió, ajuda mútua, exploració de formes directes de democràcia, canvi de la consciència individual, crítica de la cosmovisió basada en el mite del progrés i el creixement material a costa de la naturalesa. I una transició ecològica real. No hi ha un camí més transformador davant el col·lapse civilitzacional en curs, que pot ser una finestra per un canvi positiu i en profunditat. Els senyals s’acumulen i s’imposa la lucidesa i la posada en marxa d’alternatives radicals i valentes. Això a escala global. Però, i en el cas de les grans festes i de les Falles?

Per a poder gestionar les Falles en un context de col·lapse en clau constructiva, cal  atendre a quatre qüestions essencials: el que cal rebutjar, el que cal preservar, el que cal recuperar, i el que cal introduir. En l’apartat del rebuig el concepte clau és decreixement. Les Falles es voran obligades a decréixer, a reimaginar una festa més modesta i reduïda, que no estiga massa lluny de la dels anys trenta del segle passat. Una festa més casolana, més arrelada, menys mercantilitzada, també menys patriarcal i ecològica. Una festa que no siga un objecte de consum neoliberal més com en les darreres dos dècades, on s'han fomentat la competitivitat, els processos de mercantilització o la privatització de l’espai públic, amb la proliferació d’envelats, xurreries, paradetes i estructures que en principi no tenen molt a veure amb l’arrel de la festa i entrebanquen les relacions fructíferes amb el veïnat.

Pel que fa a la preservació s’ha d’intentar mantenir tota la valorització i protecció patrimonial de la festa, especialment la condició, sempre revisable per la UNESCO, de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Caldria mantenir els elements més entranyables i emocionals d’una festa total, però sobretot la continuïtat i fortalesa de les comissions, si és necessari amb menys comissions falleres, o amb la possibilitat que estes puguen coordinar-se formant unions temporals de comissions, obrint fins i tot la mà a col·laboracions amb entitats cíviques o veïnals, per tal de sobreviure o celebrar dignament la festa. I preservar els seus oficis, les arts i artesanies amb ajudes públiques, accions d’estímul i plans estratègics participatius en un ambient deliberatiu. Amb una especial protecció i salvaguarda de la sàtira fallera, dels llibrets, del teatre faller, dels apropòsits, així com del valencià com a llengua vehicular i de la mateixa falla com a eix central de la festa. En suma, salvar l'essencial i imprescindible, que és allò que es troba més en risc.

Quant a la recuperació, es referix a reprendre i actualitzar l’antiga relació simbiòtica de les falles amb els veïns; els antics materials de construcció de falla com cera, teles i cartó; la implicació dels xiquets en la concepció de les falles infantils; una festa més diürna i més amable, menys alcoholitzada, menys turistificada i menys tumultuosa; recuperar la màgia primigènia de la plantà i la cremà; o la sàtira punyent i desvergonyida dels cadafals antics. I pel que fa a la introducció de novetats, implica transformar en clau sostenible els materials amb què són fets els monuments, buscant-ne d'altres més accessibles i barats, construint falles de volums més reduïts, però que retribuïsquen als artistes la creativitat i l’originalitat, més que la grandària o la repetició estèril d’esquemes coneguts. Així mateix, serà necessari replantejar la concepció, estructura i funcionament de lˋòrgan rector de la festa, el mateix model de congrés faller, la rellevància i prioritats de reglamentacions i normatives, el grau d’autonomia i autogestió del col·lectiu faller. I també s’haurà de reflexionar sobre quins són els actes i rituals de la festa imprescindibles, i quins són clarament secundaris. Seria peremptori poder incorporar nous actes, experiències i iniciatives que vinculen càlidament la festa al seu entorn social urbà, amb els seus nous veïns, imaginaris i expectatives. I sempre sota un fort baix ecològic, igualitari i comunitari, capaç de conciliar l’alerta social pròpia dels temps que corren amb la resiliència, la responsabilitat col·lectiva i l’esperança activa en un món millor.

Tornem a recordar-ho: les Falles són Patrimoni de la Humanitat. Però totes les grans festes reconegudes com a patrimoni, tots els grans patrimonis culturals de la humanitat, la mateixa humanitat, estan amenaçats per un col·lapse ecosocial en marxa que encara no sabem com encarar i travessar. En estes inquietants circumstàncies la consciència desperta de les crisis que ens assolen hauria de servir per a reformular, reimaginar i reinventar completament una festa per primera vegada sotmesa a un horitzó de gran incertesa. La responsabilitat és de totes i tots els que ens estimem les Falles i valorem el dret a la festa com un dret humà inexcusable. És hora d’acceptar la situació, per molesta i incòmoda que ens resulte, i salvar les Falles de les ombres d’un món que s’enfonsa, mentre un altre que sembla distòpic entra en escena.