Tornen a impulsar «l'autopista ferroviària» València-Madrid, «l'eix de la prosperitat», segons els promotors

El conseller Arcadi España dona suport a la posada en servei d'aquesta via d'ample ibèric

per NLV

Territori, Política

Tornen a impulsar «l'autopista ferroviària» València - Madrid, «l'eix de la prosperitat»
Tornen a impulsar «l'autopista ferroviària» València - Madrid, «l'eix de la prosperitat»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España, dona suport a la posada en servei de la primera «autopista ferroviària» que unirà València i Madrid, en ample ibèric, perquè «tot el que siga descarbonitzar aquest eix de prosperitat sempre és una bona notícia».

Així s'ha pronunciat a preguntes dels mitjans, durant la presentació de la Setmana Europea de la Mobilitat a València, després que la presidenta d'ADIF, María Luisa Domínguez, el president de l'Autoritat Portuària de València (APV), Aurelio Martínez, i el president de l'empresa Tramesa, José Ramón Álvarez, signaren aquest dimecres el protocol general per engegar aquesta infraestructura.

El conseller ha lamentat que el trànsit de mercaderies en ferrocarril a l'estat espanyol «és molt baix» comparat amb altres països europeus, una circumstància que, a parer seu, suposa «un hàndicap» per «lluitar contra la contaminació».

Aznar, «l'eix de la prosperitat» i «MetaMadrid»

Tanmateix, va ser José María Aznar qui es va inventar allò de «l'eix de la prosperitat», que havia de ser Madrid-València-Palma. Una idea que es va concretar el 2005 en un projecte urbanístic elaborat per la Universitat Europea de Madrid que es va presentar a la II Biennal d’Arquitectura de Rotterdam.  Un projecte que encaixava amb els deliris de grandesa dels governants madrilenys del PP i amb la seua visió del País Valencià: «MetaMadrid». Per això, la Conselleria de Transports i Infraestructures d’Esperanza Aguirre el va finançar amb 90.000 euros.

La proposta es basava en una estimació del creixement, en els següents trenta o quaranta anys, de la població de la Comunitat de Madrid, que assoliria entre quinze i vint milions d’habitants. Un nombre de persones que permetria crear una megaurbs lineal de 350 quilòmetres entre la capital de l’estat espanyol i el «Levante». Segons afirmava el seu director, José Luis Esteban Penelas, el plantejament no era «futurista, sinó superfuturista», però havia estat concebut «a partir d’una realitat», ja que, si s’estudiaven els mitjans de comunicació i les infraestructures que s’estaven construint aleshores i els que estaven planejats, s’obtenia «un eix, Madrid», que donaria lloc a «MetaMadrid, un més enllà -del grec meta- de la concepció municipal».

El març del 2007, en el Foro SimaCiudades, celebrat a la seu de l’Àrea d’Economia de l’Ajuntament de Madrid, dedicat a analitzar l’anomenat «efecte AVE», hi va tornar a aparéixer el tema. José Ballesteros, arquitecte i ponent, destacava la connexió Madrid-València «com una de les més potents per al desenvolupament econòmic nacional». Una connexió que, a més, «proporcionaria costa a Madrid». El novembre del mateix any, el llibre-DVD Supercluster-MetaMadrid guanyava el premi d’Investigació i Difusió de l’Urbanisme i l’Arquitectura que concedia el mateix Ajuntament. Des del centre de la península, amb el vistiplau de la Generalitat i del govern del Cap i casal, en mans del PP, l’aposta continuava.

Tanmateix, des de Madrid s’obviava que tots els estudis econòmics optaven per l’enllaç de València i Barcelona fins a Lió, l’anomenada Euroregió de l’Arc Mediterrani, l’onzena en importància del món, tal com figurava en informes de reputats especialistes internacionals. Una euroregió que reforçaria els vincles entre el País Valencià i Catalunya, motiu més que suficient perquè el nacionalisme espanyol la rebutjara en una època en què la UE debatia sobre els grans corredors de transport. L’alternativa geoestratègica, econòmica i política dels governs d’Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas en el marc de «l’eix de la prosperitat» que havien acordat, una alternativa inconsistent i inversemblant, però ben finançada i promocionada, era convertir València en el barri marítim de Madrid i el País Valencià en un seguit de suburbis amb platges on prendre el sol i anar de festa situats al final d’una sèrie d’autovies i línies de ferrocarril.

Aquell desgavell cobejava canviar la preferència per l’euroregió mediterrània de bona part de la societat valenciana, fins i tot de l’empresariat, i incorporar-nos definitivament al nucli dur de l’estat espanyol. En compte de ser una utopia megalòmana, «MetaMadrid» s’erigia en la conseqüència lògica i inevitable d’aquesta pretensió anihiladora del País Valencià.

Amb la crisi del 2008, aquell projecte va desaparéixer. No se'n va saber res fins que fa un temps es va tornar a plantejar amb l'objectiu, segons Aurelio Martínez, president de l'APV, de «reduir el consum d'energia i l'impacte ambiental».