Alfonso Sastre

per Jesús Peris

Columnistes

Alfonso Sastre
Alfonso Sastre

El divendres va morir l’autor teatral Alfonso Sastre, sense dubte un dels grans del teatre espanyol del segle XX. Se’l pot recordar per haver estat impulsor de nombrosos intents de renovació del teatre a l’estat espanyol des de 1945: al grup Arte Nuevo, primer; després al TAS (el Teatre d’Acció Social) i al Grup de Teatre Realista. Se’l pot recordar per la polèmica sobre el possibilisme amb Antonio Buero Vallejo, tant d’actualitat en l’Espanya de hui: què cal fer?, ¿escriure tractant d’evitar la censura per posar en escena el límit del possible a risc d’interioritzar la censura, com volia Buero, o escriure ignorant-la evidenciant la seua existència, com plantejava Sastre? Se’l pot recordar també per obres magnífiques, com Escuadra hacia la muerte, obra de referència del teatre independent, com La mordaza, com Guillermo Tell tiene los ojos tristes, com MSV. La muerte y la ceniza, o com l'extraordinària Oficio de tinieblas, estrenada en 1967 i que faig llegir als meus estudiants de Textos Teatrals Contemporanis al Grau d’Estudis Hispànics: una lúcida, hàbil i provocadora representació dels senyorets violents, cadells de la ultradreta, de la violència contra les dones i de la cultura de la violació. Se’l pot recordar pels seus assajos sobre el realisme, sobre la «tragèdia complexa», sobre la comèdia. Se’l pot recordar per moltes raons: per ser un dramaturg i un teòric fonamental de l’escena espanyola, un dels últims grans del segle XX que encara quedaven vius.

Tanmateix, la seua mort no ha tingut als mitjans espanyols el ressò que sense dubte es mereixia. Per què? La raó és ben senzilla. És un dels escriptors i dels intel·lectuals que, des de la seua coherència i la seua honestedat, no participaren dels pactes de silenci i oblit de la Transició. Amb la seua parella, la mítica Eva Forest, havia estat partidari de la lluita armada contra el Franquisme, i per això va passar huit mesos a la presó entre 1974 i 1975. Després, no va veure gens clar l’adveniment de la democràcia de la mà del successor de Franco, i es va quedar fora dels límits del que es podia dir a la Cultura de la Transició. Per si no n’hi haguera prou, va acostar-se a l’esquerra abertzale, va establir-se a Hondarribia i fins i tot va ser el 2009 candidat per la coalició Alternativa Internacionalista, de la qual formava part Batasuna (i Endavant), al Parlament Europeu. No és estrany aleshores que la major part de la seua obra durant la democràcia haja estat publicada al País Basc per l’editorial Hiru ni que la seua mort haja merescut molt més ressò a Euskal Herria que a l’Estat Espanyol. Era, sense dubte, una figura incòmoda.

Personalment pense que al moment històric i social en què ens trobem és molt necessari revisar discursos com el d’Alfonso Sastre, és a dir, els discursos que quedaren fora de la Cultura de la Transició precisament perquè assenyalaven les continuïtats amb el franquisme, perquè no es resignaven a una monarquia sense trencament ni depuració de les institucions repressives. Potser aquelles veus marginades, especialment si tenen l’alçada intel·lectual, artística i ètica d’Alfonso Sastre, ens oferisquen perspectives diferents i molt enriquidores sobre aquell moment històric, sobre la genealogia del nostre present, i a més ens ajuden a entendre la pervivència actual d’alguns problemes històrics, els límits nacionals i de classe del règim del 78, tan centralista tan oligàrquic tan corrupte.

En qualsevol cas, ens ha deixat un dels grans. El silenci dels panxacontents encara el fa més gran. No deixem de llegir-lo.