Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Estic mirant a la televisió les imatges devastadores del volcà a l'illa canària de la Palma, les explosions rebentant el terra, la llengua de lava arrasant-ho tot al seu pas... i, la gent, la gent! La gent plorant perquè ho està perdent tot engolit per aquell braç de l'infern que ho arrabassa tot. I, enmig d'aquell espant, una ministra del govern espanyol dient que vinguen els turistes a l'illa a contemplar aquest meravellós teatre de la natura!

Esbalaït, no podia creure el que estava veient i escoltant: una ministra animant els turistes a divertir-se amb l'espectacle de la desgràcia i la mort. Vinguen a gaudir del soroll de les bombes, dels magnífics colors dels projectils destruint-ho tot, dels crits de les víctimes que mai més tornaran a vore el minso patrimoni amb què subsistien, és un goig únic, no s'ho poden perdre perquè no durarà sempre!!! Tots a la Palma!! Hala, hala!

Cinisme em sembla un qualificatiu benevolent per a valorar l'actitud d'aquesta dona. Però pels governants de Madrid, la perifèria (Canàries ara o nosaltres, els valencians, sempre) som això: un espectacle colorista que dona varietat al socarrat altiplà castellà digne d'explotació. Per a ells, el poble valencià som les falles, la paella, les platges... el regionalisme ben entés, com es deia a la dictadura. Allà, seguixen mirant-nos igual.

Fa uns anys, el Grup de danses de Quart de Poblet al qual tinc l'honor de pertànyer, anàrem una nit d'estiu a actuar al Campello ple de turistes de parla anglesa. Abans de l'actuació, mentre ens preparàvem, s'acostaven a nosaltres per a contemplar de prop, sobretot, els cridaners i colorits vestits de les balladores, la seua indumentària de fil brodada, els pentinats o les arracades... Un d'ells se m'apropà a mi i mirant-me el barret em preguntà: Are you a pirate? Jo em quedí mirant-lo no sabent si contestar-li el que pensava o ser cortés i intentar explicar-li de què anava allò. Optí per la segona.

Doncs bé, per als castellans o per als castellanòfils (és el mateix) el poble valencià és vist igual que ens veia aquell turista que a saber què contà de nosaltres en arribar a casa i ensenyar les fotografies que ens feu, i no sols és això, sinó que, allà dalt, són capaços de seguir veent-nos així, com una cosa típica, enmig d'una crisi, perquè, si enduent-se-ho tot el magma i plorant les seues víctimes són capaços d'animar el turisme a gaudir de l'espectacle, què no podran pensar de nosaltres, ara d'ells, en una situació normal? Què els importem?... Sí, això que estàs pensant amable lectora o lector.

Dins d'aquesta desmoralitzadora situació, hem de reflexionar (sempre ho hem de fer) si, sense adonar-nos, o fins i tot adonant-nos, no estem fent el joc a aquells i aquelles bestioles d'allà ponent com si fórem el reclam turístic perfecte en vestir-nos amb roba tradicional sense, a continuació, aclarir a tothom que ho fem perquè som un poble diferent, amb una cultura diferent, amb un idioma diferent, amb una història diferent i que també ho reivindiquem així, conscients que un saragüell és una peça reivindicativa de la nostra personalitat com a poble i que no ens el posem per fer-li la gràcia a ningú.

Finalment, no puc sinó manifestar el meu pesar per l'estimat poble canari de la Palma i demanar a les autoritats que no vagen allí, com sempre, a fer-se la foto i a prometre la lluna i quan passe tot açò, ací et quedes, com sempre fan, i a aquesta ministra... doncs això!