Una nit de Mim amb les dones

per Salvador Vendrell

Columnistes

Una nit de Mim amb les dones
Una nit de Mim amb les dones

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Durant molts anys, he començat el curs passejant-me pels carrers de Sueca assistint als espectacles de la Mostra Internacional de Mim. Primer amb el meu amic Abel Guarinos que la va fer nàixer i créixer amb molt d'encert, i,
ara, amb Joan Santacreu que la dirigeix amb el mateix encert que el seu predecessor i li dona, cada vegada més, el seu toc més personal. Enguany, per unes raons o altres, no he pogut gaudir de tot el festival i tampoc no
he pogut anar a la inauguració i al soparet que improvisàvem, cada any, Sebastià Carratalà, Anna Moner i uns quants amics. Supose que encara deu ser per culpa de la maleïda pandèmia.

Només he pogut viure una jornada del festival amb dues actuacions de marcat caràcter femení. Primer vaig poder veure el brillant i complet espectacle de l'actriu Clara Lloret que va interpretar tots els papers de les dones
que hi apareixen. Dones que han passat moltes dificultats al llarg de la nostra història. Dones silenciades durant la dictadura, les anomenades Inndividu(e)s, que és com es diu l'espectacle de la companyia Arsènika impulsada sota la
direcció artística de Clara Lloret. Com que la directora i actriu és com de la família, se'm van escapar les llàgrimes en la seua tan immensa interpretació. Encara m'imagine aquella nit en un cementeri ple d'espectres de dones desconegudes que prenen totes cos en una sola dona que passava per allí. Lloret interpretà totes les veus, totes les preguntes i respostes d'aquelles dones fantasmals. Només un músic acompanyava amb tots els sorolls i la música necessària l'expressió del cos i les paraules que l'actriu pronunciava, recitava o cantava. Unes paraules plenes dels sabors de les arrels més genuïnes del parlar de la Ribera.

Quan s'acabà l'espectacle, plovia, però la pluja va saber ploure aquella vesprada. Es va saber comportar i ens deixà veure un altre espectacle que era a l'aire lliure. Després, de sopar, la pluja es va aturar en el moment més oportú, quan ens encaminàrem a un nou espai molt especial per fer teatre. A Sueca, s'innova cada any i es descobreixen nous escenaris per als espectacles de la Mostra. Ens dirigírem al Molí de la Peanya on, en la cua, saludàrem Vicent Marzà. El vaig veure molt animat i amb ganes de viure el festival. Portava molt bona companyia, Raquel Tamarit i Abel Guarinos. En un moment determinat de la petita conversa, el conseller va dir a Joan Baldoví —que venia amb nosaltres— que ara intentava fer un poc de bicicleta. Sembla que jo he perdut facultats, perquè no li vaig fer la
broma que faig sempre als qui van amb bicicleta. «És un mitjà de transport absurd. L'has de portar tu a ell, no et porta ell a tu. Els grecs, que sabien tant, no la van voler inventar».

Una vegada dins les instal·lacions del Molí, ens asseguérem per esperar que isqueren les actrius amb les seues xanques. Assistíem a l'estrena de Migrare, de la Companyia Maduixa. Vaig fer una ullada a l'indret i me'l vaig
imaginar com a camp de concentració que va ser, després de la Guerra Civil. Carlos Hernández de Miguel, en el llibre Los campos de concentración de Franco, conta que tenia una capacitat per a tres mil tres-cents presoners. Sí, aquest indret, on anàvem a veure un espectacle sobre el patiment dels emigrants, va ser un lloc més on es va practicar aquella complexa estratègia de terror «dins d'un projecte ideològic molt ampli per aniquilar la cultura política i moral dels republicans espanyols», com ha explicat Paul Preston. A mi em fa molta il·lusió que una part d'aquest indret és, ara, Biblioteca Municipal i que la resta ha servit com a escenari de pel·lícules com la de Federica Montseny, la dona que parla. Aquella nit, però, era l'escenari també d'una història ben amarga, real, però amb molta
poesia en moviment. Quatre dones que abandonen la seua terra, la seua casa i són rebutjades en el lloc on arriben. No les volen. Brutal el treball de les actrius. Un més dels ja clàssics productes de Maduixa: investigació, barreja de disciplines, fabricació de nous llenguatges, música, noves tecnologies, dansa... La remor de la mar, la nostra mar ens va contar una història molt trista.