«Tan española como la que más»

per Josep Barberà

Tribuna

«Tan española como la que más»
«Tan española como la que más»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 

«Mi comunidad autónoma

es tan española

como la que más.»

Amb aquest sorprenent haiku ens sorprenia ahir el diputat de Compromís i militant del Bloc Nacionalista Valencià -en pau descanse- Joan Baldoví. Les declaracions formen part d’una intervenció arran d’una interpel·lació a la ministra Montero sobre les diferents declaracions i contradeclaracions del govern espanyol arran de la reforma del sistema de finançament autonòmic.

No m’estendré ací sobre quina és la situació del País Valencià en aquesta enganyifa que és la «redistribució» que fa l’estat espanyol dels impostos que paguem ací. Els lectors habituals de Nosaltres La Veu ja ho coneixen i, aquells que hagen arribat ací de manera més o menys casual, tenen al seu abast una hemeroteca sobre el tema que rivalitza en extensió amb la biblioteca d’Alexandria. N'hi haurà prou amb dir que som més pobres, paguem massa, rebem massa poc i, en conseqüència, som encara més pobres.

Vaig seguir amb interés totes les intervencions arran de la interpel·lació, que -citant al gran Jan- van anar variant l’epítet «entre sonso i lamentable». Un PSOE discursivament justificatiu i poc amic de mullar-se -quina novetat!-, un Partido Popular reivindicant una reforma que no van ser capaços d’escometre en els anys -molts, massa- que van governar, uns Unidas Podemos reivindicatius però ben situats en el marc de l’statu quo i, com resumeixen els versos que encapçalen aquestes ratlles, un Compromís que ja ha renunciat -com Podemos- a la ruptura i que s’ha instal·lat en la possible millora. I a anar fent

I ací és on volen situar el debat, en els cèntims de més o de menys i en les baralles entre territoris subsidiaris mentre el govern espanyol s’instal·la en el «qui dia passa, any empeny» i quasi guanyen. Quasi.

La qüestió no és -i crec que el nostre company Joan Margall ho va explicar clarament a la tribuna, cerqueu el vídeo si en teniu ocasió- quants diners de més o de menys seguirem rebent o pagant els valencians quan el govern espanyol parisca una reforma. El problema segueix sent qui decidirà quants diners de més o de menys seguirem rebent o pagant els valencians i les valencianes. Seran ells o serem nosaltres?

Perquè només hi ha aquestes dues opcions, o seguim depenent del que decidisca Madrid -amb les lleugeres millores que es puguen aconseguir, si és que se n’aconsegueixen- o trenquem la baralla i ens situem en peu d’igualtat a l’hora de decidir què fem amb els fruits del nostre esforç. Per això nosaltres seguim defensant la ruptura amb el sistema de CCAA de règim comú, és a dir, la necessitat imperiosa d’un Concert Econòmic Valencià -com tenen navarresos i bascos- on els valencians decidim a casa nostra què fem amb els nostres diners. Ni més ni menys.

Això, fa alguns anys, ho defensava fins i tot Enric Morera, qui hui és president de les Corts Valencianes. Pocs anys després, el seu portaveu a Madrid ens defineix al País Valencià com una comunitat «tan española como la que más».

Submissió o ruptura. No hi ha terme mig.