Ciudavox

per Francesc Viadel

Columnistes

Ciudavox
Ciudavox

Els politòlegs i comentaristes de la res publica ja em perdonaran, però tinc problemes molt seriosos per a distingir entre els discursos dels d'Arrimadas i dels d'Abascal, entre una opció i política i una altra.

L'altre dia mateix sense voler vaig posar la segona cadena de TVE i vaig enxampar en plena intervenció en el Senat al portaveu taronja. Li diuen Miguel Sánchez López i va nàixer en l'any del nostre senyor de 1972 en Caravaca de la Cruz, Regió de Múrcia. És advocat i criminòleg, va ser cooperant de la Diòcesi de Cartagena en un projecte a El Alto en Bolívia quan presidia a finals dels 90 el Consejo de la Juventud de la Región de Murcia i políticament prové d'UPyD, el xiringuito nacionalista de l'exsocialista Rosa Díez.

Sánchez interpel·lava cellajunt i un punt irritat al Ministre de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Félix Bolaños Garcia, sobre les línies d'actuació del seu ministeri. A fi d'enfilar el seu discurs, el senador, va començar per bombardejar Bolaños amb tres preguntes pretesament carregades d'ironia: «Senyor ministre, han creat vostès de cas una taula d'energia per a ajudar a les famílies amb el preu de la llum? S'han proposat convocar una taula de salut mental amb metges i afectats? Podem esperar els murcians que es constituesca una mesa per a salvar el Mar Menor?»

«La resposta és no», es contestava a si mateix. Tot plegat, per a Sánchez el Gobierno estava només per amarrar el suport del republicà Gabriel Rufián en «la taula de la vergonya». Una taula en què es serveix «l'amnistia dels presos colpistes, el referèndum d'autodeterminació i més i més privilegis».

Sánchez va assegurar, a més, que els «separatistes» s'anaven a emportar els milions d'euros dels impostos recaptats a Múrcia, Extremadura i Andalusia. Uns territoris que, una vegada més, es quedarien sense inversions en infraestructures.

En definitiva, el Gobierno anava a donar més i més privilegis, «als que més tenen, als que no volen contribuir a la caixa comuna, als qui van malversar diner públic de tots els espanyols per a trencar la convivència...»

Bolaños va despatxar l'assumpte sense despentinar-se i mostrant la seua sorpresa pel fet que el senador de Cs fos contrari al diàleg «entre diferents».

Per a què escarrassar-se? Ben mirat, amb aquest estil argumentatiu, Sánchez, com a advocat, no hauria pogut salvar ni a un furtagallines. Com a polític i, sobretot com a salvador de la pàtria, el seu raonament directament és una invitació al linxament públic no dels «separatistes», sinó de tots els catalans que, pel que sembla, li volen furtar els michirones als murcians, les migas als extremenys i el gaspatxo als andalusos.

Res de nou. Utilitzar el greuge comparatiu contra Catalunya com a argument a favor d'Espanya és tan estúpid i vell com recurrent. La catalanofòbia, l'anticatalanisme, forma part de l'ADN de l'espanyolisme. Si no existiren els catalans se'ls s'haurien d'inventar per a compensar la frustració de la pèrdua de Cuba, el malestar enfront d'un Estat mal administrat i tutelat per l'oligarquia, la mala llet generada per una sacralitzada monarquia tocada per la corrupció.

Els discursos de Sánchez, Arrimadas, Abascal o Espinosa de los Monteros en relació a Catalunya són idèntics. Tampoc no hi ha massa diferències sobre allò que pensen de l'economia o d'altres aspectes de la vida social.

La diferència és que Vox s'expressa de manera desacomplexada mentre que Cs -com el PP mateix- continua volent mostrar-se com un partit liberal, com l'encarnació política de la neutralitat i el seny davant dels excessos dels contraris de tota mena.

Fa molt poc, la diputada valenciana Maria Muñoz publicava en un digital del país una apologia del liberalisme contra el PP i, per tant, subconscientment contra el seu altre competidor, Vox. La idea final era vendre la seua formació com a la panacea per a tots els mals d'Espanya, mentre ignorava ara i adés la virulència i direcció autoritària dels discursos dels líders del seu propi partit.

Muñoz assegurava que el liberalisme representava la defensa de la llibertat individual, de l'economia de mercat, de la globalització, de la competitivitat i la meritocràcia. I, compte, la defensa també de les minories. És difícil saber si en parlar de meritocràcia es referia a la fulgurant carrera professional d'Albert Rivera; o si el fet d'estar a favor de l'economia de mercat implica obligatòriament admetre que la ciutadania haja de sofrir els abusos dels factòtums de l'energia o l'avarícia dels patrons. I pel que fa a les minories, a quines es referia? A la dels colombaires? A la dels col·leccionistes de taps d'ampolles de xampany? A la dels amics del samaruc?

La impostura de Cs, la de la dreta nacionalista espanyola, és tan gran que fa vergonya. Al partit d'Arrimadas, fundat a Catalunya a major glòria de la unitat d'Espanya, li queden dues tallades de cabells. No cal ser politòleg per a entendre que la majoria dels seus líders com del seu capital electoral acabarà repartint-se entre Vox i, ai làs!, el també molt liberal i no nacionalista PP de Casado-Aznar. Són faves comptades. Com diria el poeta i amic Manel Rodríguez-Castelló, «No hi ha més sord que qui no vol veure».